dijous, 27 de setembre de 2012

Burriac Atac '12

Feia temps que estava desconnectat, però no he deixat l'activitat esportiva. Avui toca parlar de trail running, ara que està tant de moda. 
El primer que us diré és que ja fa temps que corro per la muntanya, sigui en mode duatló d'alta muntanya o en mode trail. De les primeres curses que vaig fer ja us vaig parlar al primer blog, la duatló del Puigmal. Per cert, la va guanyar un joveníssim Kilian Jornet, us sona? 
Avui toca un clàssic, com diria aquell. Burriac Atac. Vull fer saber que la organització a l'hora de fer les incripcions va ser patètica i vergonyosa. Dit això, i esperant que no es torni a repetir...

Dia 08/09/2012. Tinc nervis, pocs, pero tinc nervis. L'any passat no la vaig còrrer i això em fa estar una mica insegur, però els 15 dies d'agost a 1200 metres els agraïre i molt avui!! És una cursa molt tècnica, res a veure amb l'endimoniada (pujada i baixada al dipòsit de Badalona) i requereix esforç mental i dosificació.  A més, el cicle de la vida m'obliga a anar amb molta precaució per no caure... Venen 2 amics amb mi, però cada un anirà al seu ritme i ens veurem al final. 
Començo a un ritme una mica fort per evitar els embussos que es formen a l'entrada a la muntanya. Un cop arribem al primer corriol de pujada ja tindré temps d'agafar aire. Els 4 primers km passen molt ràpids, ni me n'adono! Després del primer puja-baixa, vé la pujada al castell. Molta, molta estona grimpant per una paret gairebé vertical, on el peu del company que hi ha al davant, em queda a l'alçada dels ulls! Arribem al castell i l'ambient emociona! Ple de gent amb estelades, cridant i animant desinteressadament, et fa posar la pell de gallina. Però no hi ha temps per pensar en això. Toca baixar. I és molt complicat. Tant com que veig 3 caigudes en 5 minuts. Em repeteixo un i altre cop "Roby frena, controla..." Clar que el dimoni que porto dins no para de cantar-me "Llença't!!!" 
Durant tota la cursa he coincidit amb un corredor "Burriac", que porta una samarreta blau-grana del davant i estelada pel darrere...Olé tu!! Anem intercanviant posicions un cop i un altre i parlem de tot una mica entre la negror i la soledat de la muntanya a aquestes hores. 
L'entrada a l'urbanització de Cabrils em fa pensar que ja queda poc. Arriba l'esglèsia. Punt amb animació i on faig un petó a la meva dona, un altre a la seva panxa (a la Martina) i saludo als amics. No hi ha temps a perdre. Avall. Arriba una pujada i els bessons no poden més. Aprenc a suportar el dolor i no paro. Ara no, ja pararé a l'arribada. Ja oloro el mar. Ja oloro les torxes de la platja, Ja he arribat! Un temps més que digne. 2h 16 minuts. I una sensació de buidor, d'haver-ho donat tot! D'orgull. De felicitat. I sobretot d'agraïment a tots (es) els voluntaris que fan possible que any rere any es celebri la cursa de les curses de muntanya. 
Per cert, Guillem i Josep Ramon van acabar la duríiiisima cursa. Felicitats!!