diumenge, 5 de febrer de 2012

Mitja de Granollers

Avui ha tocat Granollers. Tot i que el meu pla d'entrenament m'aconsellava fer una tirada en competició de 10 km, no podia deixar escapar la mítica Mitja de Granollers, coneguda con Lamitja.
El fred ho pintava tot molt fosc, més aviat grisós, perquè quan un té ganes de córrer, res és fosc. Així que, després de dormir una mica malament pels nervis (en aquest aspecte, encara semblo un debutant...) m'he llevat a les 8, he esmorzat fort, i he començat a preparar tot. Malles, mitjons, buff, compressives, samarreta tècnica, dorsal... Sé que se m'oblida quelcom, però no sé el què... A Elisenda se li enganxen els llençols i no la molesto fins que sigui el temps límit per aixecar-se, vestir-se i marxar...Prou esforç fa en acompanyar-me...
Anem a l'estació de metro de Badalona a buscar a Josu i Ruth. Ruth és una companya de la feina de Elisenda i Josu, la seva parella. Tots dos són bascos i molt bona gent. Ell està fort com un toro, tot i que és molt humil. Fa uns mesos va fer la Behòvia, mítica cursa al País Basc, i està SÚPER il·lusionat amb la marató de Bcn.

Arribem a Granollers...-3ºC!!! Quin fred!! I al sortir del cotxe, veig les sabatilles d'en Josu i...al lloro!!! el xip!!! L'he oblidat a casa!!!! Bueno, no tindré temps oficial, així que hauré de dipositar tota la meva confiança en el pulsòmetre.
Ens trobem amb uns companys de feina d'Elisenda i fem els primers escalfaments. La idea és rebaixar la mitja de Terrassa de l'any passat (1h 37') però sense obsessionar-se.

Els primers 8 km vaig a bon ritme, uns 4'40 el km, però molt, molt incòmode. Un dolor molt fort al peu dret em demana que abandoni. Ara és el cap el que demostra qui mana aquí. No plegaré. Més enllà del dolor físic està el poder mental, i en aquestes situacions es posa a prova. Així que el dolor es rendeix i dóna pas a la segona part de la cursa. Un cop arribats a La Garriga, ja fa baixada. A deixar-s'ho tot. En les baixades més pronunciades tiro el cos cap endavant i em deixo portar. algun km el faig a 4'30'' o menys. Miro el rellotge, 20km i 1h31'... A foc! Les cames em cremen, tot i el fred, però l'oportunitat de baixar crono la tinc als meus morros. Creu-ho la línia d'arribada...1h35'02''!!! Molt bé!!!

Encara no he començat a assimilar el resultat que arriba Josu "Rober, 1h 36' como he disfrutado corriendo". Em quedo amb aquesta frase. Tinc prou. No recordo el dolor, ni l'esforç dels entrenaments, ni del fred, només d'haver gaudit corrents.

Els companys d'Elisenda arriben quan nosaltres estem a la dutxa, uns 10 minuts enrere, molt i molt bé!! Han baixat de les 2 hores!!! Quan marxem cap a casa, el crono marca 2h5' i encara arriba gent. Admirable.

Arribem a casa, pollastre a l'ast i vi del priorat. Tarda de sofà i manteta. Avui, ho he tornat a fer, m'he tornat a superar. M'encanta.

Salut!!!

1 comentari:

  1. Tornar-se a superar: una gran sensació, oi?
    Molt bona crònica, Roby.

    ResponElimina