Gràcies Pep!!

Avui ens has dit fins aviat. Ens has marcat el camí a seguir, un camí que des de fa uns anys no trobàvem i tú ens has ajudat a retrobar. Alguns diuen que tot això va començar fa quatre anys i acaba avui, però discrepo. Ni va començar fa quatre anys ni acaba avui. Ni vas arribar al Barça fa quatre anys ni marxes avui, quedaràs per sempre.

Això comença amb el teu debut, continua amb el teu primer gol (contra A. Madrid), segueix amb el teu últim gol (de falta), ... Un dels dies que em vaig adonar del teu sentiment com a culé i català va ser quan va trascendir el que li vas dir a Losantos Omar, al Bernabéu, quan va anul·lar el tercer gol (que significava la victòria) a Rivaldo. Sí, va ser algiuna cosa així com "Estas jugando con el sentimiento de un pueblo, el pueblo catalán!!".  Profund.

Recordo que quan vas plegar del Barça vas sortir a coll dels teus companys. Vas pasar una agonia a Itàlia, acusat de dopatge, però no vas defallir fins demostrar la teva inocència. Imborrable la teva entrevista amb la Mònica Terribas a La nit al dia, per expressar la teva inocència. Van passar els anys i vas estar a Qatar, a Mèxic... i vas tornar al filial. Vaig anar al mini molts cops a veure al gran capità. Aquell que movia l'equip sense la pilota i manava desde el primer dia com si fos el mes veterà de l'equip. Va arribar Xavi, però als seus inicis no ho va passar bé. Igual que en Puyi o en Valdés. Recordo aquells equips amb jugadors com Okunowo, Cristanval, Rochenback, Dugarry... quines tardes... I Xavi, Puyol i Valdés aguantàven. I els socis aguantàvem. Vaig al Camp Nou des dels 5 anys i recordo perfectament aquelles temporades on no teníem rumb ni destí.

I et van pujar al primer equip com a entrenador. No era tasca fàcil, Ronaldinho i Rijkaard ens van fer gaudir de debò i tornar a regnar a Europa, però estàvem en davallada. I pam!! El  primer any, tot de tot!!!! INCREÍBLE!!! Increible avui, demà i sempre. I durant 4 anys, cada partit els jugadors s'han entregat al màxim. Guanyant o perdent, però no se'ls pot retreure res.

Cada roda de premsa has donat lliçó d'orgull català i culé. Has ensenyat la filosofia culé i catalana al màxim.Vam anar a Madrid en semis de Champions i vas donar el cop a la taula com un senyor, dient "Ep, que estem aqui!!! Un respecte!!" Gran, Pep!

No em vull allargar molt més. Només dir-te un cop més GRACIES PEP!. Recordaré sempre aquests 4 anys. Explicaré als meus fills (quan els tingui) i als meus nets, l'orgullós que ens vas fer sentir i la sensació de tranquilitat amb què hem afrontat els grans partits aquests 4 anys. Aquests grans partits que anys enrere patíem només de pensar-hi... I anàvem al Camp Nou amb la seguretat de disfrutar. I el que vaig plorar a Roma, en directe, quan vam conquistar la tercera Champions. Sempre em quedarà Roma. Encara se´m posen els pèls de punta quan recordo aquests 4 anys inolvidables.
L'empremta que has deixat va quedar reflectida en la reacció de l'afició en la derrota del dimarts passat contra el Chelsea. 

I recordem: "Si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, som un País imparable!"

Gràcies PEP!!!! Un soci agraït.

M'encanta ser covard!!!

És el dia. Son les 6 de la matinada (5 sense canvi d'hora) i sona el despertador. Toca esmorzar fort, encara que no entri res de res. Cereals, torrada, pernil dolç, suc i cafè amb llet per poder anar al lavabo abans de còrrer. Em vesteixo amb la roba que fa dies tinc decidida, m'abrigo per anar en moto i enfilo cap a Plaça Espanya. Abans d'arribar un motorista amb xandall i pinta de corredor em diu en un semàfor que és la seva primera Marató... "Tingues molt de cap" li contesto. 

A les 8h he quedat en un punt amb uns companys, només es presenta 1. En Cristòbal. El temps és molt just i els altres estaran al guardarroba. Ens fem una abraçada molt sincera i ens desitgem sort, ens farà falta. Les 8h i 10min i el cafè fa efecte...Començo a còrrer cap als lavabos, cua molt llarga... finalment surto a les 8.21h, temps just per estirar. Arribo a la sortida i faig els últims estiraments. Visualitzo el circuit mentalment i em repeteixo constantment "Tranquil, tranquil, dosifica...." Començo molt bé i els primers 10 km els faig en 47h19min a ritme de 4'44'' el km. Estic sorprès, he de regular. Però em trobo molt còmode i els segons 10 km els faig a 4'50''. Mitja marató a 1h41min. Si segueixo així ho aconseguiré, però no m'obsessiono i em centro en cada km, en cada passa, en cada respiració. Poc a poc. El manifest de l'Skyrunner d'en Kilian volta pel meu cap (http://www.arallibres.cat/blog/index.php/2011/03/manifest-de-lskyrunner/)  Ara venen un parell de baixades que ens permeten mantenir el ritme sense apretar gaire. Del kilòmetre 25 al 35 és dur. Els llocs per on pasem no son gaire animats (excepte la torre Agbar i el mur, que gràcies al Pucu, aquest any ho ha estat menys!). Del kilòmetre 27 al 30 és un puja- baixa de la Diagonal i em trobo a la meva dona (T'estimo molt! Has aguantat els meus entrenaments com mai) i en Pere Teruel i el seu fill, en Dídac, que amb els seus ànims m'han empentat una mica més.

Km 30. Els últims 10 km els he fet a 5min clavats! Arribant al kilòmetre 32 s'afegeix un AMIC a còrrer amb mi, en Josep Ramón. Han estat uns 5 km, però m'ha donat la vida! La seva companyia i els seus ànims m'han omplert d'energia. I a sobre ha vingut gairebé sense dormir, quin tio!! 

Ara bé la part maca. Arc de triomf, Ronda St. Pere, Plaça Catalunya, Portal de l'Àngel, Sagrada Família, Via Laietana, Plaça Sant Jaume, Rambles, Colom i... Paral·lel!! El ritme ha estat una mica pitjor, però arribo al km 40 a 3 hores 18 minuts!! No m'ha passat la  llebre, però no sé d'on treure forces per no parar... Ara tinc al cap tots els dies de fred, pluja, vent, que he sortit a còrrer. Aquells dijous que arribant de nit a casa, toca anar a còrrer, i responc a les meves cames amb un NO PARARÉ!!! No em guanyareu, tinc un aliat, és el meu cap i m'ajudarà!! Passat el km 41 em passen les llebres de 3h30min! Pensava que eren per davant!! Tiro una mica amb elles, però no puc seguir-les gaire estona.. 

Ja es veu Plaça Espanya, s'humitegen els ulls... veig el crono...3h31min... corre!! Que no pugi més!!! Entro amb temps oficial 3 hores, 32 minuts i 1 segon!!! M'emociono molt, un gran repte que he tornat a aconseguir.  Tot i que volia baixar de 3h30min... estic als núvols...!

Ja la tinc. És meva! És la segona i em fa gairebé més il·lusió que la primera!! 

Des d'aquí vull agrair a tots i totes els que en algun moment m'han ajudat a superar aquest repte. Gent de cada dia, res de l'altre món. Primer a la meva dona per la santa paciència que té amb les meves coses i bogeries. Companys de feina que han passat a la categoria d'amics. D'aquells que el dissabte anterior a la Marató van a dormir a les 3 i venen a còrrer 5 km per animar-te! (Gràcies Xusep!!). Després als amics que no han dubtat mai i sempre m'han animat; també als companys de la bici i en especial a Gordi, que em deien que em trobaven a faltar (Ja torno, pitufos www.bttbadalona.com ). 

Sense ser pitufa, però com si ho fos, la Noe (http://www.lacabrasiempretiraalmonte.com). Ets gran Noe!!! Com no, a la família. Sempre em diuen que estic boig, que vagi amb compte per si em donarà alguna cosa per la muntanya sol, o si em refredaré... en fi, que us he d'explicar, mares. A tots: GRÀCIES!!!
Com diuen alguns: "còrrer és de covards", doncs m'encanta ser covard...

Mitja de Granollers

Avui ha tocat Granollers. Tot i que el meu pla d'entrenament m'aconsellava fer una tirada en competició de 10 km, no podia deixar escapar la mítica Mitja de Granollers, coneguda con Lamitja.
El fred ho pintava tot molt fosc, més aviat grisós, perquè quan un té ganes de córrer, res és fosc. Així que, després de dormir una mica malament pels nervis (en aquest aspecte, encara semblo un debutant...) m'he llevat a les 8, he esmorzat fort, i he començat a preparar tot. Malles, mitjons, buff, compressives, samarreta tècnica, dorsal... Sé que se m'oblida quelcom, però no sé el què... A Elisenda se li enganxen els llençols i no la molesto fins que sigui el temps límit per aixecar-se, vestir-se i marxar...Prou esforç fa en acompanyar-me...
Anem a l'estació de metro de Badalona a buscar a Josu i Ruth. Ruth és una companya de la feina de Elisenda i Josu, la seva parella. Tots dos són bascos i molt bona gent. Ell està fort com un toro, tot i que és molt humil. Fa uns mesos va fer la Behòvia, mítica cursa al País Basc, i està SÚPER il·lusionat amb la marató de Bcn.

Arribem a Granollers...-3ºC!!! Quin fred!! I al sortir del cotxe, veig les sabatilles d'en Josu i...al lloro!!! el xip!!! L'he oblidat a casa!!!! Bueno, no tindré temps oficial, així que hauré de dipositar tota la meva confiança en el pulsòmetre.
Ens trobem amb uns companys de feina d'Elisenda i fem els primers escalfaments. La idea és rebaixar la mitja de Terrassa de l'any passat (1h 37') però sense obsessionar-se.

Els primers 8 km vaig a bon ritme, uns 4'40 el km, però molt, molt incòmode. Un dolor molt fort al peu dret em demana que abandoni. Ara és el cap el que demostra qui mana aquí. No plegaré. Més enllà del dolor físic està el poder mental, i en aquestes situacions es posa a prova. Així que el dolor es rendeix i dóna pas a la segona part de la cursa. Un cop arribats a La Garriga, ja fa baixada. A deixar-s'ho tot. En les baixades més pronunciades tiro el cos cap endavant i em deixo portar. algun km el faig a 4'30'' o menys. Miro el rellotge, 20km i 1h31'... A foc! Les cames em cremen, tot i el fred, però l'oportunitat de baixar crono la tinc als meus morros. Creu-ho la línia d'arribada...1h35'02''!!! Molt bé!!!

Encara no he començat a assimilar el resultat que arriba Josu "Rober, 1h 36' como he disfrutado corriendo". Em quedo amb aquesta frase. Tinc prou. No recordo el dolor, ni l'esforç dels entrenaments, ni del fred, només d'haver gaudit corrents.

Els companys d'Elisenda arriben quan nosaltres estem a la dutxa, uns 10 minuts enrere, molt i molt bé!! Han baixat de les 2 hores!!! Quan marxem cap a casa, el crono marca 2h5' i encara arriba gent. Admirable.

Arribem a casa, pollastre a l'ast i vi del priorat. Tarda de sofà i manteta. Avui, ho he tornat a fer, m'he tornat a superar. M'encanta.

Salut!!!

Escales

Entre la muntanya russa d'emocions que m'envolta, intentaré transmetre allò que sento ara mateix i, si puc, aconseguir que feu clic a l'enllaç de l'última línia.

La veritat és que no sé per on començar, així que ho  faré pel principi. Gairebé tots els meus articles han parlat d'esport, excepte un, el del sopar, que podem dir que és com la vida mateixa. Avui, fent honor més que mai al títol del blog, ajuntaré Esport i Vida.

Acabo de veure el l'excel·lentíssim reportatge de Xavi Torres (TV3) "Soufian, el nen que volia volar" i m'ha fet escriure aquestes línies i demanar-vos que el veieu amb atenció. Guardeu 45 minuts del dia i sense presses pareu davant l'ordinador, per que val la pena. Val la pena veure com en Soufian somriu dia i nit i ens ensenya que la vida no gira entorn la prima de risc, o si pugen o baixen els impostos; la vida gira entorn dels valors i les coses senzilles. Diu el seu amic, en Ferran Vilà, que una cosa tan fàcil per nosaltres com pujar escales, per en Soufian és tot un repte. Imagineu-vos!! Penseu en les coses que feu durant tot el dia que per en Soufian és necessari mol més d'esforç. Des de que ens llevem al matí fins a la nit, enumeraríem coses a cada minut!!

Tot i que al reportatge surt en Messi, l'autèntica estrella de debò és en Soufian. Ha trobat el seu esport i viu la seva difícil vida amb tota normalitat i això ens ha de fer reflexionar i pensar en tot el que tenim i en les banalitats que provoquen les nostres queixes del dia a dia. Penseu: què és l'ultim que us ha fet emprenyar amb la parella, amic, fill, veí?? Val la pena??Realment són problemes?? Crec que no.

No vull donar lliçons a ningú, però crec que en Soufian es mereix, com a mínim, que mirem el seu reportatge i jo, personalment li dedicaré pensaments en els meus esforços esportius i en el meu entrenament de marató.

Gràcies Soufian.

I ara, feu clic!

http://www.youtube.com/watch?v=8YJxfTYTnQY

14, 11, 42 i 195

Avui va de números. I és que els que em coneixeu sabeu que sóc un noi de números. I com no, us presento un dels millors reptes físics i psicològics que es pot plantejar una persona.

14: Són el número de setmanes necessàries per preparar bé el repte. Es composa de 5 Mesocicles i 14 Macrocicles, un per setmana. Cada un amb diferents intensitats d'entrenament, duració, tipus d'exercici...Però no us escalfaré el cap amb històries tècniques.

11: Degut a un refredat que m'ha deixat K.O. un parell de setmanes, aquest any (el segon que afronto el repte) em toca preparar-ho en 11 setmanes. Són moltes setmanes, però crec que hauré d'afegir una mica de càrrega per arribar preparat al dia D

42: Aquí vé la pista important. És la distància en kilòmetres. Al principi van caient i no te'n adones. Quan arribes a l'Illa Diagonal ja portes 5 km i estàs com nou. Passes Gran via, Passeig de Gràcia, et saluden pel teu nom (el duus escrit al dorsal), et xoquen la mà, t'animen, i arribes a la meridiana. Mitja cursa. Ara ha de començar a treballar el més important: el cap. Sobretot quan arribes a Diagonal Mar i has de pujar fins la Torre Agbar i tornar a baixar. Aquí la teva ment mana. Si superes això tens molt guanyat. Però queda el pitjor. Arrives al litoral i t'enfrontes al maleït MUR. Sinceramnet, jo no el vaig veure. Clar que mentalment he fet moltes aventures per la muntanya que m'han preparat força. Però per una persona que no ha patit de debò, i no té aquest saber patir, això costa deu vegades més.

195: Els últims metres. Aquells on no pots aguantar les llàgrimes. On te'n recordes de les 14 setmanes de preparació. De tota l'estona que portes corrents, del que t'ha costat arribar fins aqui, dels ànims que t'ha donat la teva parella abans de sortir de casa, d'aquella senyora francesa que cridava el teu nom sense conèixer-te, dels nens i nenes que estenen la mà per xocar...de tot. I plores. Plores com un nen per que ja ho tens. Allò que no t'imaginaves, ja ho tens. Ho has aconseguit. No hi has res impossible, només t'ho has de proposar.

Ah per cert, parlo de la Marató de Barcelona. 25.03.2012

Puigmal, ens tornem a veure!

Tornava a ser allà. Havíen passat gairebé 3 mesos i era a Queralbs. M'acompanyava el meu pare esportiu, Jordi Fabré. Encara no sé ni com ens vam ficar en aquesta, però això no importa. Lleus records d'aquella tarda freda i plujosa, on vam acavar les reserves del petit bar del poble. Un poble silenciós i acollidor que aquell dia era ple a vessar; els esportistes havíem sortit com els rovellons de la tardor. 

Era la primera duatló d'alta muntanya que feia i li tenia molt de respecte. La pista de Queralbs a fontalba la coneixia força, l'ascens al Puigmal també, però el descens per la cara de Núria i el camí de Núria a Fontalba eren els dos grans desconeguts.

El fred ens ho congelava tot! Potser era el que no ens deixava pensar en el repte que teníem al davant. Encara que hi ha gent que ha de tenir les idees molt i molt congelades, perque ja als primers kilòmetres d'ascensió en BTT esbufeguen com si estiguéssin a punt de morir. Sempre he pensat que per anar a aquests llocs no cal ser professional, però sí estar mínimament preparat i amb el material adequat, és a dir, si estàs acostumat a sortir per la platja amb la bici del Carrefour, queda't a casa. Primer pel teu bé i segon, pels demés.

Els 10 primers kilòmetres els fem piano piano, a un ritme constant. Això fa que els que et passen al principi, sobre la meitat de la pujada els passem nosaltres. La potència sense control no serveix de res. Constància, amics. En JFR en sap d'això. Amb constància s'arriba on calgui. Arribem a Fontalba i comprobem que han arribat molts dels ciclistes, però no ens preocupa. Hem vingut a gaudir, com sempre. Recordo que feia molt de vent... 

 

Un cop deixem les bicis i ens calcem adequadament, enfilem el Puigmal. Al principi el cor s'accelera massa ràpid i hem de baixar el ritme, ja que l'aire fred t'asseca la gola i et dóna sensació d'ofec. A mesura que ens apropem als 2.981 metres es veuen clapes de gel. Aquestes es convertirien en la superfície dels 2 primers kilòmetres de baixada. SUPER perillosos a l'hora que divertits i tècnics. Com no, el típic que va al darrere i vol passar i quan vol arriscar, rellisca i cau. "fill meu, que no guanyaràs, el primer ja ha arribat" li dic!! Evidentmennt, quan nosaltres iniciàvem la baixada el primer ja era a les dutxes. Arribem a Núria i "només" ens queden 3 km de corriol fins a Fontalba. Dic "només" perque em van semblar 10!! Còrrer per aquella falda que va entrant i sortint no sé quantes vegades et fa venir una sensació de còrrer tota l'estona el mateix lloc!! A l'últim sortint ja es veuen les bicis!! Ara disfrutarem! Quan arribes a la bici, la sensació és de victòria. Ja ho tenim!! Però no ens enganyem, la baixada convida a anar a altes velocitats i hem de tenir seny i precaució. Amb això arribarem sencers. I així és. 

Un cop a l'arribada, ens creuem amb  els guanyadors, que vénen de recollir els premis. El primer, un noi no més alt que jo, que em fa pensar. Només té 19 anys i ho ha fet en la meitat de temps que jo!!! Us poso la foto, a veure si el coneixeu. Jo el conec una mica. Des d'aleshores, és la meva font d'inspiració i superació. Gràcies Kilian!! 

Dia III. El repte.

Sona el despertador i arriba l'hora d'aixecar-se. El miro desafiant, ja que tan sols marca les 6!! Sort que ahir vaig deixar el cotxe carregat i la roba ben endreçada, per no perdre gaire temps. Ràpid, prenc un cafè amb llet i surto a buscar al meu pare esportiu, en Jordi Fabré! Encara no el conec molt, ja que fa poc que compartim rutes de patiment, però té pinta de ser bon paio! Puntuals arribem a l'alberg de Planoles on, amb els que s'han quedat a fer nit, esmorcem abans d'iniciar la ruta. A punt, els 12 intrèpids a l'assalt del Puigmal.

Vaig estar preparant aquell dia durant molt de temps. Els companys em deien que m'ho penses molt bé, que allò no seria un ruta com les de cada dissabte, allò era molt mes seriòs. Pujar un pic com el Puigmal en BTT no era cap broma. Però em vaig omplir de valor i ho vaig afrontar com el que era, un repte. Un repte de gairebé 3.000 metres!!!

El dia pinta preciós. Assolejat i temperatura típica de pirineu, fresca. Les cames funcionen, de moment i quan la gola demana aigua, no hem de fer més que parar i servir-nos.

La veritat és que les rampes són molt dures, però no he arribat fins aquí per rendir-me ara. Així que miro als meus companys, em donen alè i continuu mirant amunt. Toca fer l'entrepà. Miro endins i no tinc gairebé força ni per mossegar, però no els hi faré saber. Pensar que la primera sortida seria abandono, em fa venir vergonya. Passi el que passi, acabaré. Però encara no sé el que ens espera allà dalt. Mica en mica el dia s'està complicant i els núvols ens comencen a cobrir. Mala pinta. Fins i tot hi ha algún nevero que divideix el grup, però ràpid ens retrobem. 

A punt d'atacar el cim. Gairebé son les tres de la tarda. Tenim la tempesta a sobre, la boira no ens deixa veure res i el cim no arriba. Es comencen a escoltar crits de victòria. Són els primers, ja han arribat. Quan més plou, fem cim. Ràpid, traiem la bandera, foto i cap avall. Al moment de guardar la càmera, cau un llampec just a la creu, a un metre de mi i d'en Lluís. Ens mirem. Mirades que sense dir res ens ho diuen tot. Sí, hem de còrrer en baixar. Una de les millors baixades que he fet. I de les pitjors. Camp a través, sense camí marcat, baixem per on volem. Miro enrere i cadascú al seu aire. Increïble. Les mans estan arribant a la congelació. Tinc molt de fred, moltíssim. Encara que la nostra companya Carolina ho està passant pitjor que ningú, pobreta... Gairebé no puc frenar, però he d'aguantar, ja queda poc. A l'esplanada de Fontalba es veuen cotxes. Algú ens oferirà lloc per escalfar-nos. Error. Cap dels tres o quatre cotxes allà aparcats ens diu res, tot i veure'ns morts de fred. No són gent de muntanya. La gent de muntanya ens ajudem de seguida. No perdem més temps i enfilem els últims 10 km de baixada fins a Queralbs. El sr. del bar encara se'n penedeix de no haver tingut un tràiler de cacaolats, perque hagués fet l'agost. Vam acabar amb tota la reserva de lactis d'aquell petit bar. Un cop escalfats, carretera cap a Planoles i cap a casa. Potser el fred no m'ha deixat pensar en el cansanci, o al revés? No ho sé, però el primer repte està a la butxaca. Pujada al Puigmal en BTT. 09.06.2007

Us deixo un petit video!

Puigmal en BTT