diumenge, 4 de juny de 2017

Bastions 2017

En realitat aquesta cursa comença ara fa un any, quan Bastions 2016 es neutralitza a causa del mal temps. Tempesta elèctrica als pics del Torreneules i Balandrau fan decidir a l'organització (de 10) la suspensió de la cursa. 
Ara ja som al 2017. Aquest any sí, oi? Les previsions no són les millors durant la setmana, però hem de ser optimistes.Un divendres tarda complicat (després de pasar la tarda a l'hospital amb la nena per una gastroenteritis) fa que els nervis estiguin a flor de pell. Així que hem queda el temps just per acabar de preparar material i anar a descansar. 
Arriba el dia. Matí espectacular a Ribes, tot i que el dia serà llarg. A la sortida tinc 2 dels meus millors amics que han vingut a animar-me. Ni us imagineu el "xut" de motivació que suposa això. Les 8. Sortim. Fem 4 carrers de la vila del ripollès i tira cap amunt. Fila d'un, ideal per agafar-se les coses amb calma. Arribem a la pista (canvi de recorregut respecte l'any passat) i anem a buscar el Collet de les barraques, on ens espera el primer avituallament. 1h 30m! Temps més que acceptable. Menjo, m'hidrato i cap endavant. Passo la font de l'Home mort, no sense aturar-me a fer la foto, ja que no tinc cap presa, he vingut a disfrutar de la muntanya i aquest pisatge ho mereix. 
      
                  

A Fontalba m'espera el següent avituallament i unes vistes no gaire bones de la meteorologia. Començo a veure els fantasmes de la neutralizació... quina mala sort!!
Faig el camí a Núria més que bé, motivat per trobar a la família i amics. Arribo a les 11.15 h i...oh!, sorpresa! no tinc rebuda ... M'avisen que han perdut el cremallera i arribaràn a les 11.50, així que em prenc el dinar amb molta calma, ja que tinc ganes de veure'ls, i moltes! A més, em porten els pals, imprescindibles per la resta del recorregut.. Mentre dino, l'speaker es preocupa d'animar l'ambient i de recordar a tot/es que al Torreneules ens espera boira.               



11.50 h: arriba la comitiva amb una gran sorpresa, samarreta dedicada per animar! No té preu. Petons i abraçades, i cap amunt. Gairebé al cim ens trobem amb molta boira, i una mica d'aigua. La baixada m'encanta! No tinc música (movil gairebé sense bateria, l'he de conservar) així que vaig contant els avançaments. 1, 2, 3, 4, ... així fins 24!! Com m'agrada baixar i tenir entretinguda la ment perque no em recordi res més!! Ja veig el refugi de Coma de Vaca! El dia torna a ser clar i l'any passat d'aquí no vam passar!! Som-hi!!! 
El Balandrau té el cim molt tapat, però molt. Faig la pujada piano piano. Primer un pal, desprès l'altre i qui vulgui pasar, ja sap el que ha de fer. A l'avituallament del Coll de Tres Pics comença a ploure. Agafo menjar i veure i encaro l'últim tram de pujada al Balandrau. La calamarsada ens dona la benvinguda i fa molt complicada, juntament amb una boira molt espesa, la baixada. La pedra pica a la carapel costat dret i fa mal! Torno a enumerar els avançaments i a cantar 4-3-3 (en honor a uns bons amics que no han pogut venir)... com abans baixi, abans acaba la tempesta! Aquí no passo de 17, però ja està bé! km 36 i estic prou sencer. 6 km més de baixada i arribo a Pardines. Em reben amb molta alegria i això em dona força per acabar. Ja porto 42 km i mai he passat d'aquesta distància a la muntanya, A més amb un desnivell positiu important, Penso amb el cap fred. L'eufòria no em pot fer cometre cap errada. Tot i que només em falten 7 km, m'estimo més alimentar-me bé i veure, sigui que la precipitacióo i les ganes d'acabar emb juguin una mala passada. Així que començo els últims set km a tope d'energies, sense cap símptoma de rampa, amb la moral a tope i una meteo de luxe. Solet i aire fresquet!!! 7 km interminables, Un continu puja-baixa que et fa treure fins l'ultima gota d'energia. Entro a l'últim corriol (un més que conec gràcies a la btt) i me n'adonno que queden 5 minuts de cursa. ja acabo Bastions. Molts records em venen al cap, molts entrenaments, molts dies de matinar per enrenar sense forces. Veig als amics fent-me fotos i la meva nena m'agafa la mà per entrar a meta. No aguanto els plors, ni tinc força per fer-ho. Agafo a la petita, miro al cel... JA HE ARRIBAT!! BASTIONS AL SAC!! 

















La petita em penja la medalla i no m'ho crec. "He acabat" li dic a la meva dona, imprescindible en aquest objectiu! He disfrutat tota la cursa, gairebé sense patir!! I tot gràcies a un bon entrenament, eh Miguel!!! Gràcies a tú també. Ara sé que el meu límit està encara una mica més lluny. Quant de lluny? ja es veurà. De moment només us puc dir que el 03/06/207 el recordaré per sempre més, motiu pel quel he tornat a activar el blog. 

Aprofito aquestes linies per felicitar als voluntaris i a l'organització. Simplement, de 10. Un "BASTIONERO". 

dissabte, 11 d’octubre de 2014

NO T'OBLIDO...

Estimada iaia: 
Dimecres vaig fer 33 i per primer cop no estaves. Sí al meu cor i al meu pensament, on romandràs sempre. Et deixo les 4 línies que et vam dedicar el dia que ens vas deixar: 
"Querida yaya:

El domingo nos dejaste. Te fuiste de igual manera que nos has acompañado durante una vida, de una manera discreta, sin hacer ruido, sin hacerte notar,  y sobretodo, haciéndote querer.

Porque tú eras así. Una mujer en mayúsculas. La mujer que todo marido ama, la madre que todo hijo adora, la suegra que toda nuera desea, la abuela inolvidable y la bisabuela adorable. Una mujer que supo hacer familia. La formaste con el yayo, el yayo Juan que tanto queremos. Primero vino Agustín y luego Roberto. Con ellos llegaron las nueras, Mercedes y Virtudes, que acogiste y quisiste como 2 hijas más, y que te dieron 5 nietos.

La mayor Vanesa, luego Aida, Roberto, Juan y por último el pequeño, Jordi. Cada uno de tus nietos ha ido tomando el ejemplo que primero diste a tus hijos y que ellos supieron transmitir a la perfección. Esa lucha de hormiguita, del día a día. Que no falte salud. Con salud y esfuerzo, todo lo demás viene solo. No hacen falta lujos.

Y qué razón tenías. En Manlleu y en Moià, nos conformábamos con poco. Poco y mucho a la vez. Subía la familia Sabio – Briones con unas gambas y éramos los reyes del mambo.

Nos juntábamos los domingos en tu casa, en familia, y nos contábamos alegrías y penas. Y así, con sencillez fuimos creciendo humildemente. Y llegaron Jordi, el bonachon, Diego, el argentino, Elisenda , Mucha hembra pa’ ti, Águeda, de Cadiz y judith, de Terrassa. Y con ellos las alegrías. Biel, Pau, Martina, Jordi y Sofía.

De todos y cada uno de nosotros siempre te despedías con un SI DIOS QUIERE, HIJO, mientras esperabas al último momento para cerrar la puerta de casa. 

Y así, el martes pasado, te despediste de mi. Estabas en el hospital y yo te explicaba que el año pasado corrí la maratón de Barcelona por mi hija. Ella me motivó para ir a entrenar y por ella la acabé. Mientras te decía al oído que este año eras tú mi máxima motivación para correr, me repetías: SI DIOS QUIERE, HIJO, LO HARAS.

Hoy, todos tus seres queridos nos hemos juntado para despedirte. Y no hay mejor despedida que no olvidarte. Porque no olvidaremos nunca lo que fuiste, una persona buena y sencilla.
YAYA TE QUEREMOS. "

Diumenge que bé torno a còrrer una marató, aquest cop de muntanya. Durant la cursa, en algun moment, em donaràs força. 

dimecres, 5 de febrer de 2014

Marató del Montseny 2013

Ja feia temps que esperava aquest dia. 10 de novembre de 2013. Marató del Montseny. 42’195 km amb 2.700 metres de desnivell acumulat de pujada i 2.700 més de baixada... Feia por. Millor dit, respecte. El dia abans, mirant vídeos d’edicions anteriors vaig arribar a pensar-m’ho fins tres cops. He d’anar? Potser és massa per mi. I si no acabo? I si em lesiono? I si...??

Per un moment vaig visualitzar la glòria de la línia d’arribada i ho vaig decidir ràpid: demà corro.

El dia D, com de costum, em llevo sobre les 5 per esmorzar fort. Suc, torrades amb pernil dolç, cereals i cafè. Mentrestant, intento visualitzar la sortida i part de la carrera en la que, estic segur, caminarem sols entre arbres per camins plens de fulls que tapen les pedres en un dia solejat però fred.

Em preparo tot el material i desperto a la nena gran i a la petita. A les 6.50 ens esperen ELS AMICS. Aquests sí que ho són. Amics que es lleven un diumenge a les 6.00 per anar al Motseny a veure’m passar un parell d’estones mentre passen fred a 1.700 metres d’alçada. Quins collons. Des d’aqui, gràcies un cop més!


Arribem “on time” a St. Esteve de Palautordera. Gairebé les 8. Corro una mica per escalfar. Ja a la línia de sortida em trobo amb un amic. Ve a disfrutar i a intentar acabar. Li desitjo la millor sort, la mereix. Petó a la nena, a la dona i música que em posi on fire per la cursa. Comencem.


Ja als primers kilòmetres em marco un ritme suau i constant que em permeti arribar bé al primer cim, el Matagalls. Anem deixant enrere el poble, a mesura que avancem per camins cap al més profund Montseny. Arribats al peu del Matagalls, fem fila d’un com formiguetes que busquen el seu menjar. Deixem el cim a l’esquerre i, amb un vent que tomba, comencem el descens. El conec. Ja l’he fet en btt i això em dóna un petit avantatge. Em sento molt còmode i avanço uns quants corredors. Aquest serà el meu entreteniment per despistar el cap del ja present cansanci. Jugo a comptar les meves víctimes. Arribo fins a 18!! Un cop avall, AVITUALLAMENT!! El necessito molt. Paro, menjo, bec, em refresco els quàdriceps, respiro... Sant tornem ‘hi que no ha estat res.

Tenim un petit descans fins encarar la pujada definitiva, cap a Les Agudes. El corriol fa un ziga-zaga infinit per als meus ulls, i encara més per la meva ment! Em toca despistar-la i no sé com, així que escàs de recursos, encenc la música i escolto a fons les lletres del mestre Sabina, quin poeta! Més a poc poc del que hagués desitjat arribo a dalt i ara toca fer l’enllaç fins el Turó de l’home. Un fora pista pedregós que fa estar alerta als turmells al 200 %. A punt d’arribar, a uns 200 metres, escolto les veus dels meus amics. Em criden pel meu nom i se’m posa la pell de gallina, gairebé m’emociono. Però encara no he fet res. Només 29 km d’una ruta de 42. Saludo els amics, avituallament, estiraments, control al cim... 5h 15m ...VAS EL 320! Això em dona molta moral, la suficient com per afrontar els últims 13 km de baixada. El que no sé si serà suficient és la preparació dels meus quàdriceps per aguantar aquesta última tortura.

Torno a jugar a despistar-me avançant gent. 1, 2, 3, 4, ... Que bé m´ho passo. Cap rampa, cap estrebada, 5, 6, 7. Ajudo a un que cau, no ha estat res. Un altre necessita ajuda per estirar... 8, 9, 10... Així fins arribar al poble amb la xifra de...32!!!! A l’últim km, ja en terreny urbà i asfaltat, no puc contenir les llàgrimes. Fins i tot ara que ho escric m’emociono. Sé que la línia de meta està desprès del pont, el pont que ja veig! I també veig una molt amiga meva, Laia, que aguanta a la meva reina per poder donar-me-la i fer l’entrada somiada, l’entrada triunfal! 6h:27m:43s que mai oblidaré. Buff de finisher, abraçada amb la meva dona i vinga a plorar!! Ho he tornat a fer. Un atre repte a la butxaca. Marató de muntanya amb 2700 de desnivell pujant i altres tants baixant!!!!

dissabte, 20 d’abril de 2013

El 13

Tot i que som a l'abril, i he estat una mica desconnectat, he tornat.
Diuen  els supersticiosos que aquest número dóna mala sort. Benvinguda mala sort. Vaig començar l'any donant la benvinguda a la meva filla, la Martina. Sembla mentida, per molt que et diguin, com pots arribar a estimar tant! Ara ja té tres mesos i està, com sabreu, per menjar-se-la.
Aquest és un dels motius de "mala sort".
Altres és que vaig tornar a acabar la marató. Va ser el 17/03 a Barcelona. Un dia plujós i fresquet. Arribava a la cita gairebé sense entrenar. Martina es mereix que estigui amb ella i em "roba" el temps. Així que em planto a la línia de sortida amb un únic objectiu: ACABAR. L'any passat naig fer 3h 32 minuts entrenant 5 dies a la setmana... aquest any ni un!! Piano piano em planto al km 21 en 1h 40!! No m'ho crec. Al km 23 méspera en Josu, un gran amic. M'acompanya fins el 35 i m'ajuda a regular. 5 minuts el km. A cop de martell!  Quan em deixa al km 35 em recorda que m'esperen a la meta la meva dona amb la Martina.
Passo pel km 40 amb un temps de 3.15!! Finalment, 3 h 26 per completar el 42.195!!!! IMPRESSIONANT! INCREIBLE!!! Aquest soc jo filmat per un càmera de TV3.
Ara comença la temporada de trails de muntanya, de btt amb els amics de BTT Badalona i de natació! Ens espera un bon any!
Continuarem informant!!

dilluns, 31 de desembre de 2012

Tot s'acaba, tot comença!

Com no, avui faré un breu repàs del que ha estat el 2012 i el que m'espera el 2013. Espero no cansar gaire. 
El 2012 ha estat l'any de la maduresa i la consolidació. 
Maduresa esportiva. He participat a la Marató de Barcelona fent 3 h 32', justament 22 minuts menys que l'any passat. Un repte assolit en majúscules. He fet l'endimoniada en 1 h 30 minuts, quedant 23 a la categoria sènior i 28 a la general. A Tiana vaig fer una cursa i vaig quedar dels 13 primers!!!. He fet la Burriac Atac en un temps rècord per a mi, 2h 16!! En BTT, tot i que m´he adormit una mica, he fet la clàssica BDN-Turó (115 km) rodejat de bona gent. He pujat al llac Romedo, al Pallars, he fet Norís - Tirvia - Alins- Noris... I nedant he arribat a consolidar els 5 km per setmana. Any esportiu de 9. Sempre es pot millorar per arribar al 10. Per cert, parlant de millorar, tinc un nou conegut (que passarà a ser amic) que em serveix de mirall, eh Joan?
Maduresa professional. A la feina, tot i les dificultats i entrebancs soferts, m´he guanyat un lloc a un molt bon equip de feina. Avui mateix el meu cap (estant jo de vacances) m´ha trucat per preguntar com va tot, sense nomenar per res la feina. Detalls. 
Maduresa personal. Evidentment, quan construeixes sobre uns bons fonaments, o almenys ho intentes, les possibilitats que l'edifici surti bé són molt altes. En aquest cas, no he construït jo sol. M'he sabut envoltar de la millor gent que he pogut. Començaré per fer menció especial a la meva dona (de qui espero una filla) que és el puntal de l'estructura. Sense ella no estaria on estic ni seria qui sóc. Em sap portar pel millor camí, em calma quan em fa falta, em fa reflexionar, trobar-me a mi mateix, empatitzar... Un altre puntal important el formen els amics. Perquè sempre hi son. Fent excursions al Puigmal, fent birres, trucant-te per preocupar-se per tu i els teus, per demanar-te o donar-te, per discutir o riure, sortint en btt, a còrrer o al cinema. Perque hem compartit moltes coses aquest 2012, i perque em volen com sóc. Gràcies. 
En fi, que la valoració és bona, però ja sabeu, SEMPRE es pot millorar. Com bé sabreu alguns, el 2013 comença l'altre gran repte. Una nova vida. La meva filla. Previsiblement estarà entre nosaltres els primers dies de l'any, peró no ho sabem encara. Això ens ensenyarà moltes més coses i molts més valors. Intentaré compaginar amb el meu hobby favorit, l'esport i els amics, però no prometo res, crec que guanyarà ella. 
Seguirem informant. Feliç any 2013 a tot(e)s!!!

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Pena, dolor, ràbia...


La veritat és que no tenia pensat escriure res de tot això, però els fets succeïts en les últimes hores m'obliguen a fer-ho. És massa gran la pena, dolor i ràbia que porto dins.
Ahir diumenge 30-09-2012 va ser un dia trist. Va ser un dia trist pels que estimem la muntanya, pels que estimem el running, en definitiva, pels que estimem l'esport. Són varies les versions que s'escolten, però només importa una: la Teresa ja no és entre nosaltres. Descansi en pau. El meu condol més sincer per a tots els seus familiars, amics i coneguts.
Jo no conec de res a la Teresa, però quan em vaig assabentar, va ser com si la conegués de sempre. Fa molts anys que surto a la muntanya. Els habituals del bloc ho sabeu. He fet duatlons de muntanya, travesses de 3 dies seguits pel pirineu en btt, maratons, ... i un seguit de coses que m'han aportat moltíssim i m'han fet conèixer més a fons el meu veritable jo. Per que és a la muntanya, allà a dalt, quan estàs fos, on has de treure la reserva per poder baixar. Sí o sí. I et calmes. T'escoltes. Ho puc fer, et dius. I mica en mica vas fent via fins que ho aconsegueixes. Aleshores penses que mai més. Però l'endemà ja contes els dies perquè torni a començar un nou repte.  I això estic segur que és el que li va passar a la nostra amiga Teresa. I dic nostra perquè a la muntanya tots ens coneixem. He reparat punxades, m'han donat de beure i menjar, he fet massatges, han auxiliat a l'hospital a amics meus... Qui?? Gent anònima. Gent anònima com els que van auxiliar a la Teresa. Bona gent, sí, i anònima. I us ho dic perquè ho tinc molt fresc.
El diumenge vaig pensar força en tots els sobre esforços a que sotmetem els nostres cossos. Us posaré un exemple. Al meu nivell, és clar.
Cada any per aquestes dates fem la travessa Badalona - Turó de l'home en btt. Uns 100 km amb 3.400 m de desnivell acumulat. Quan arribem a dalt, amb 85 km a les cames, les nostres cares fan pena. Les cames no poden més. Però cada any hi ha plors. Plors d'alegria, de superació, d'orgull... I, ho sento, però això m'omple. Per cert, aquest dissabte dia 06-10 celebrem la X edició. Ja us explicaré.
I arriba avui. Dilluns dia 01-10-2012. Com sempre que hi ha carronya, venen els voltors. Malauradament son els de sempre. Els voltors que no queden mai prou satisfets i volen més merda. Una persona que parla dels esforços sense conèixer-los. Que fins i tot s'equivoca en l'edat de la Teresa! Quin periodisme és aquest? Que diu que fem culte al cos?? Ha vist el cos dels ultrafondistes?... si són canyes!! Una persona que, pel seu aspecte, l'exercici més dur que fa és pixar i segur que ho fa assegut i fora de test, com sempre!!! Un  VOLTOR que fora de càmeres els han enxampat dient :  "Esas vaginas que aún no huelen a ácido úrico, que están limpias", aseguraba éste cuando fue cortado por ....: "Tú estás enfermo"; y continuó, "...que tienen este olor a santidad de primer rasurado, que aún no pican... dulces como lionesas de nata y con carnes que rebotan... Y ese entusiasmo, que te quieren enseñar que están liberadas, que ya son mayores", quan el tema de conversa era una desfilada de roba interior d'una coneguda marca, que rep el nom d'allò que aconseguim els esportistes en superar-nos. VICTÒRIA. Molt bé.
O quan es va referir a que els canvis de govern de Pasqual Maragall es devien "más a la euforia etílica que al sentido común"-.  Va ser condemnat, però el bo de Pasqual el va perdonar i el van absoldre. Llàstima.
O quan es refereix a John Lennon com  com "uno de los peores enemigos de la humanidad junto con Chomsky y Gandhi. Con su talento colosal y sus hermosísimas canciones intoxicó al mundo de relativismo y de rendición intelectual, de escapismo espiritual. Lennon, que tal vez exageró diciendo que era más famoso que Jesucristo, aunque tampoco tanto, creó el paradigma amoral del ninguna responsabilidad".
I sobre Haití va dir que "es un drama pero el mundo, a veces, hace limpieza. No podemos vivir todos tanto tiempo y sólo los mejores y los que viven en mejores condiciones perduran". Bravo!
Doncs bé, aquest senyor diu que és periodista i es fa dir Salvador Sostres. Quina vergonya per una professió tan digna.
Estic segur que la Teresa ni se l'escoltava ni se l'escolta, per que gent així no s'ho mereix. Per acabar us diré que la vida és un regal que li han pres a la Teresa i que a gent que escriu bogeries li regalen sense merèixer-la. Com diuen a les espanyes... "Dios da pan a quien no tiene dientes".


Teresa, intentaré pujar al Turó en el teu honor i tots els que no vàreu poder acabar la CDV12. DEP.



dijous, 27 de setembre de 2012

Burriac Atac '12

Feia temps que estava desconnectat, però no he deixat l'activitat esportiva. Avui toca parlar de trail running, ara que està tant de moda. 
El primer que us diré és que ja fa temps que corro per la muntanya, sigui en mode duatló d'alta muntanya o en mode trail. De les primeres curses que vaig fer ja us vaig parlar al primer blog, la duatló del Puigmal. Per cert, la va guanyar un joveníssim Kilian Jornet, us sona? 
Avui toca un clàssic, com diria aquell. Burriac Atac. Vull fer saber que la organització a l'hora de fer les incripcions va ser patètica i vergonyosa. Dit això, i esperant que no es torni a repetir...

Dia 08/09/2012. Tinc nervis, pocs, pero tinc nervis. L'any passat no la vaig còrrer i això em fa estar una mica insegur, però els 15 dies d'agost a 1200 metres els agraïre i molt avui!! És una cursa molt tècnica, res a veure amb l'endimoniada (pujada i baixada al dipòsit de Badalona) i requereix esforç mental i dosificació.  A més, el cicle de la vida m'obliga a anar amb molta precaució per no caure... Venen 2 amics amb mi, però cada un anirà al seu ritme i ens veurem al final. 
Començo a un ritme una mica fort per evitar els embussos que es formen a l'entrada a la muntanya. Un cop arribem al primer corriol de pujada ja tindré temps d'agafar aire. Els 4 primers km passen molt ràpids, ni me n'adono! Després del primer puja-baixa, vé la pujada al castell. Molta, molta estona grimpant per una paret gairebé vertical, on el peu del company que hi ha al davant, em queda a l'alçada dels ulls! Arribem al castell i l'ambient emociona! Ple de gent amb estelades, cridant i animant desinteressadament, et fa posar la pell de gallina. Però no hi ha temps per pensar en això. Toca baixar. I és molt complicat. Tant com que veig 3 caigudes en 5 minuts. Em repeteixo un i altre cop "Roby frena, controla..." Clar que el dimoni que porto dins no para de cantar-me "Llença't!!!" 
Durant tota la cursa he coincidit amb un corredor "Burriac", que porta una samarreta blau-grana del davant i estelada pel darrere...Olé tu!! Anem intercanviant posicions un cop i un altre i parlem de tot una mica entre la negror i la soledat de la muntanya a aquestes hores. 
L'entrada a l'urbanització de Cabrils em fa pensar que ja queda poc. Arriba l'esglèsia. Punt amb animació i on faig un petó a la meva dona, un altre a la seva panxa (a la Martina) i saludo als amics. No hi ha temps a perdre. Avall. Arriba una pujada i els bessons no poden més. Aprenc a suportar el dolor i no paro. Ara no, ja pararé a l'arribada. Ja oloro el mar. Ja oloro les torxes de la platja, Ja he arribat! Un temps més que digne. 2h 16 minuts. I una sensació de buidor, d'haver-ho donat tot! D'orgull. De felicitat. I sobretot d'agraïment a tots (es) els voluntaris que fan possible que any rere any es celebri la cursa de les curses de muntanya. 
Per cert, Guillem i Josep Ramon van acabar la duríiiisima cursa. Felicitats!!