dilluns, 31 de desembre de 2012

Tot s'acaba, tot comença!

Com no, avui faré un breu repàs del que ha estat el 2012 i el que m'espera el 2013. Espero no cansar gaire. 
El 2012 ha estat l'any de la maduresa i la consolidació. 
Maduresa esportiva. He participat a la Marató de Barcelona fent 3 h 32', justament 22 minuts menys que l'any passat. Un repte assolit en majúscules. He fet l'endimoniada en 1 h 30 minuts, quedant 23 a la categoria sènior i 28 a la general. A Tiana vaig fer una cursa i vaig quedar dels 13 primers!!!. He fet la Burriac Atac en un temps rècord per a mi, 2h 16!! En BTT, tot i que m´he adormit una mica, he fet la clàssica BDN-Turó (115 km) rodejat de bona gent. He pujat al llac Romedo, al Pallars, he fet Norís - Tirvia - Alins- Noris... I nedant he arribat a consolidar els 5 km per setmana. Any esportiu de 9. Sempre es pot millorar per arribar al 10. Per cert, parlant de millorar, tinc un nou conegut (que passarà a ser amic) que em serveix de mirall, eh Joan?
Maduresa professional. A la feina, tot i les dificultats i entrebancs soferts, m´he guanyat un lloc a un molt bon equip de feina. Avui mateix el meu cap (estant jo de vacances) m´ha trucat per preguntar com va tot, sense nomenar per res la feina. Detalls. 
Maduresa personal. Evidentment, quan construeixes sobre uns bons fonaments, o almenys ho intentes, les possibilitats que l'edifici surti bé són molt altes. En aquest cas, no he construït jo sol. M'he sabut envoltar de la millor gent que he pogut. Començaré per fer menció especial a la meva dona (de qui espero una filla) que és el puntal de l'estructura. Sense ella no estaria on estic ni seria qui sóc. Em sap portar pel millor camí, em calma quan em fa falta, em fa reflexionar, trobar-me a mi mateix, empatitzar... Un altre puntal important el formen els amics. Perquè sempre hi son. Fent excursions al Puigmal, fent birres, trucant-te per preocupar-se per tu i els teus, per demanar-te o donar-te, per discutir o riure, sortint en btt, a còrrer o al cinema. Perque hem compartit moltes coses aquest 2012, i perque em volen com sóc. Gràcies. 
En fi, que la valoració és bona, però ja sabeu, SEMPRE es pot millorar. Com bé sabreu alguns, el 2013 comença l'altre gran repte. Una nova vida. La meva filla. Previsiblement estarà entre nosaltres els primers dies de l'any, peró no ho sabem encara. Això ens ensenyarà moltes més coses i molts més valors. Intentaré compaginar amb el meu hobby favorit, l'esport i els amics, però no prometo res, crec que guanyarà ella. 
Seguirem informant. Feliç any 2013 a tot(e)s!!!

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Pena, dolor, ràbia...


La veritat és que no tenia pensat escriure res de tot això, però els fets succeïts en les últimes hores m'obliguen a fer-ho. És massa gran la pena, dolor i ràbia que porto dins.
Ahir diumenge 30-09-2012 va ser un dia trist. Va ser un dia trist pels que estimem la muntanya, pels que estimem el running, en definitiva, pels que estimem l'esport. Són varies les versions que s'escolten, però només importa una: la Teresa ja no és entre nosaltres. Descansi en pau. El meu condol més sincer per a tots els seus familiars, amics i coneguts.
Jo no conec de res a la Teresa, però quan em vaig assabentar, va ser com si la conegués de sempre. Fa molts anys que surto a la muntanya. Els habituals del bloc ho sabeu. He fet duatlons de muntanya, travesses de 3 dies seguits pel pirineu en btt, maratons, ... i un seguit de coses que m'han aportat moltíssim i m'han fet conèixer més a fons el meu veritable jo. Per que és a la muntanya, allà a dalt, quan estàs fos, on has de treure la reserva per poder baixar. Sí o sí. I et calmes. T'escoltes. Ho puc fer, et dius. I mica en mica vas fent via fins que ho aconsegueixes. Aleshores penses que mai més. Però l'endemà ja contes els dies perquè torni a començar un nou repte.  I això estic segur que és el que li va passar a la nostra amiga Teresa. I dic nostra perquè a la muntanya tots ens coneixem. He reparat punxades, m'han donat de beure i menjar, he fet massatges, han auxiliat a l'hospital a amics meus... Qui?? Gent anònima. Gent anònima com els que van auxiliar a la Teresa. Bona gent, sí, i anònima. I us ho dic perquè ho tinc molt fresc.
El diumenge vaig pensar força en tots els sobre esforços a que sotmetem els nostres cossos. Us posaré un exemple. Al meu nivell, és clar.
Cada any per aquestes dates fem la travessa Badalona - Turó de l'home en btt. Uns 100 km amb 3.400 m de desnivell acumulat. Quan arribem a dalt, amb 85 km a les cames, les nostres cares fan pena. Les cames no poden més. Però cada any hi ha plors. Plors d'alegria, de superació, d'orgull... I, ho sento, però això m'omple. Per cert, aquest dissabte dia 06-10 celebrem la X edició. Ja us explicaré.
I arriba avui. Dilluns dia 01-10-2012. Com sempre que hi ha carronya, venen els voltors. Malauradament son els de sempre. Els voltors que no queden mai prou satisfets i volen més merda. Una persona que parla dels esforços sense conèixer-los. Que fins i tot s'equivoca en l'edat de la Teresa! Quin periodisme és aquest? Que diu que fem culte al cos?? Ha vist el cos dels ultrafondistes?... si són canyes!! Una persona que, pel seu aspecte, l'exercici més dur que fa és pixar i segur que ho fa assegut i fora de test, com sempre!!! Un  VOLTOR que fora de càmeres els han enxampat dient :  "Esas vaginas que aún no huelen a ácido úrico, que están limpias", aseguraba éste cuando fue cortado por ....: "Tú estás enfermo"; y continuó, "...que tienen este olor a santidad de primer rasurado, que aún no pican... dulces como lionesas de nata y con carnes que rebotan... Y ese entusiasmo, que te quieren enseñar que están liberadas, que ya son mayores", quan el tema de conversa era una desfilada de roba interior d'una coneguda marca, que rep el nom d'allò que aconseguim els esportistes en superar-nos. VICTÒRIA. Molt bé.
O quan es va referir a que els canvis de govern de Pasqual Maragall es devien "más a la euforia etílica que al sentido común"-.  Va ser condemnat, però el bo de Pasqual el va perdonar i el van absoldre. Llàstima.
O quan es refereix a John Lennon com  com "uno de los peores enemigos de la humanidad junto con Chomsky y Gandhi. Con su talento colosal y sus hermosísimas canciones intoxicó al mundo de relativismo y de rendición intelectual, de escapismo espiritual. Lennon, que tal vez exageró diciendo que era más famoso que Jesucristo, aunque tampoco tanto, creó el paradigma amoral del ninguna responsabilidad".
I sobre Haití va dir que "es un drama pero el mundo, a veces, hace limpieza. No podemos vivir todos tanto tiempo y sólo los mejores y los que viven en mejores condiciones perduran". Bravo!
Doncs bé, aquest senyor diu que és periodista i es fa dir Salvador Sostres. Quina vergonya per una professió tan digna.
Estic segur que la Teresa ni se l'escoltava ni se l'escolta, per que gent així no s'ho mereix. Per acabar us diré que la vida és un regal que li han pres a la Teresa i que a gent que escriu bogeries li regalen sense merèixer-la. Com diuen a les espanyes... "Dios da pan a quien no tiene dientes".


Teresa, intentaré pujar al Turó en el teu honor i tots els que no vàreu poder acabar la CDV12. DEP.



dijous, 27 de setembre de 2012

Burriac Atac '12

Feia temps que estava desconnectat, però no he deixat l'activitat esportiva. Avui toca parlar de trail running, ara que està tant de moda. 
El primer que us diré és que ja fa temps que corro per la muntanya, sigui en mode duatló d'alta muntanya o en mode trail. De les primeres curses que vaig fer ja us vaig parlar al primer blog, la duatló del Puigmal. Per cert, la va guanyar un joveníssim Kilian Jornet, us sona? 
Avui toca un clàssic, com diria aquell. Burriac Atac. Vull fer saber que la organització a l'hora de fer les incripcions va ser patètica i vergonyosa. Dit això, i esperant que no es torni a repetir...

Dia 08/09/2012. Tinc nervis, pocs, pero tinc nervis. L'any passat no la vaig còrrer i això em fa estar una mica insegur, però els 15 dies d'agost a 1200 metres els agraïre i molt avui!! És una cursa molt tècnica, res a veure amb l'endimoniada (pujada i baixada al dipòsit de Badalona) i requereix esforç mental i dosificació.  A més, el cicle de la vida m'obliga a anar amb molta precaució per no caure... Venen 2 amics amb mi, però cada un anirà al seu ritme i ens veurem al final. 
Començo a un ritme una mica fort per evitar els embussos que es formen a l'entrada a la muntanya. Un cop arribem al primer corriol de pujada ja tindré temps d'agafar aire. Els 4 primers km passen molt ràpids, ni me n'adono! Després del primer puja-baixa, vé la pujada al castell. Molta, molta estona grimpant per una paret gairebé vertical, on el peu del company que hi ha al davant, em queda a l'alçada dels ulls! Arribem al castell i l'ambient emociona! Ple de gent amb estelades, cridant i animant desinteressadament, et fa posar la pell de gallina. Però no hi ha temps per pensar en això. Toca baixar. I és molt complicat. Tant com que veig 3 caigudes en 5 minuts. Em repeteixo un i altre cop "Roby frena, controla..." Clar que el dimoni que porto dins no para de cantar-me "Llença't!!!" 
Durant tota la cursa he coincidit amb un corredor "Burriac", que porta una samarreta blau-grana del davant i estelada pel darrere...Olé tu!! Anem intercanviant posicions un cop i un altre i parlem de tot una mica entre la negror i la soledat de la muntanya a aquestes hores. 
L'entrada a l'urbanització de Cabrils em fa pensar que ja queda poc. Arriba l'esglèsia. Punt amb animació i on faig un petó a la meva dona, un altre a la seva panxa (a la Martina) i saludo als amics. No hi ha temps a perdre. Avall. Arriba una pujada i els bessons no poden més. Aprenc a suportar el dolor i no paro. Ara no, ja pararé a l'arribada. Ja oloro el mar. Ja oloro les torxes de la platja, Ja he arribat! Un temps més que digne. 2h 16 minuts. I una sensació de buidor, d'haver-ho donat tot! D'orgull. De felicitat. I sobretot d'agraïment a tots (es) els voluntaris que fan possible que any rere any es celebri la cursa de les curses de muntanya. 
Per cert, Guillem i Josep Ramon van acabar la duríiiisima cursa. Felicitats!! 


dimecres, 27 de juny de 2012

Avui toca Vida!!

Doncs sí nois i noies! Avui no us explicaré res d'esport. Avui toca parlar de vida. I que ens explicarà aquest, pensareu? Res de l'altre diumenge. No donaré voltes. L' Elisenda i jo esperem un fill/a. 
Ja fa gairebé un any que esperàvem aquest moment amb ansietat, i per que no dir-ho una certa angoixa. Costa descriure el que sents quan surt la segona línia al predictor, però quan la vida t'ensenya que no tot és tan fàcil, és el cap el que mana i t'exigeix precaució. Així que només ho vam comunicar als familiars més directes. Han estat tres mesos d'espera que tot sortís bé, i així ha estat. 
Arriba el dia de la primera ecografia i...pompom, pompom, pompom... és el seu cor!!! I això si que és meravellós! Vam trencar a plorar com dos nens petits... d'alegria!! Ara ja està embarassada de tretze setmanes i tot va com la seda. L'Elisenda es troba molt bé i comencem a disfrutar l'embaràs. Com veieu aquest article es breu, però intens. I és que mai havia tingut tantes ganes de cridar SEREM PARES!!!!!

diumenge, 3 de juny de 2012

L'Endimoniada de Badalona

Ahir 02-06-2012 va tenir lloc a Badalona la II Endimoniada de la ciutat. Pels que no la coneguin, es tracta d'una cursa nocturna de muntanya, d'uns 18 km aproximadament, que recorre part de la serralada de Marina, pujant fins la torre de vigilància alfa (conegut com a dipòsit) i baixa fent variants fins la font del pop, a la vora de Can Ruti. 
L'any passat la vaig completar en una hora 33 minuts, ocupant el lloc 50 a la general i el 35 a la categoria SenM. Aquest any, la victòria era superar-me. Sabia que era un repte difícil, més encara quan dies abans de la prova ens van modificar el recorregut i van afegir una pujada d'uns 600 metres que, estan gairebé al final del recorregut, de ben segur ens faria patir. 
Dies d'entrenament solitaris, amb companyia, amb pluja... m'ajudaran a intentar-ho. 

Comença el dissabte i em llevo ben d'hora, ben d'hora... a les 7. Surto a pedalar amb els amics de Btt Badalona, pensant en acompanyar-los una estona i tornar aviat a casa, per estar fresc a la nit. Doncs no; faig 30 km amb pujades molt dures i arribo a casa més cansat del que hagués desitjat. Una bona migdiada m'ajuda a recuperar, però no del tot. 
Em trobo amb 2 grans amics que afronten la seva primera endimoniada i el seu objectiu és arribar. Ja tenen els dorsals. En Josep té el mític 23!! Air Jordan!! Em venen a la memòria aquells dies que jo començava. Només arribar a les curses i veure a la gent tant pro, em venien ganes de plegar... Però les aparences no corren, les que corren són les cames amb el permís del cap!!!

A l'inici surto amb els primers, per tal d'evitar els primers taps que vindran a l'estretament de la creu de Montigalà. Saludo a la meva dona i amics que no es creuen veure'm tant endavant (de fet, jo també alucino...). 
A les primeres rampes em trobo molt bé i no camino. Això em fa avançar posicions abans del primer avituallament. Penso en Josep i li transmeto mentalment "no t'aturis mai, recorda..." A la torre de vigilància arribo gairebé 2 minuts per sota de l'any passat i em trobo amb en Xavi. Ens fem la goma durant tota la cursa. Ara jo tiraré en la baixada, però a l'asfalt m'agafa... Així serà. A la baixada tècnica avança 5, 6, 7 corredors que només em senten s'aparten i em deixen passar (Gràcies). Un d'ells ho fa en un tram molt relliscós i està a punt de caure per tal de deixar-me passar. "Guillem al mateix lloc on vas caure un dels dies d'entrenament, espero no et passi avui" penso. A un dels encreuaments em diuen "Vas el 29!!" Em puja un "nosequé" que em dona molta força. De moment, objectiu assolit, però queda mitja cursa. 
Afronto la pujada afegida a última hora perdo posicions i el quadríceps em dona un avís... Avís que queda anul·lat instantàniament per la ment i per l'ajuda d'una pastilla de glucosa que de ben segur lo boticari Pere no em recomana... o si?? 
Tornem a baixar a la font del pop i és el meu terreny per recuperar llocs. Així ho faig. Encara no sé com no perdo l'equilibri, però tinc a lament les baixades del Déu KILIAN i crec que és ell qui m'aguanta la verticalitat. Un cop arribo a l'asfalt, apreto les dents i corro com mai. M'enrecordo de la Marató de Bcn. El ritme que porto és prou dur i exigent. Tot i això, l'androide Grau m'avança. Miro enrere. Tot fosc. Lluny ve algú, però no em pot agafar. Els amics Keoki i Miguel em dónen un últim esperó. Ajuntament, c/ del mar i rambla a tope. 1h 30 minuts 26 segons!!! 20 segons després de Grau. Aconseguit!! Posició?? Hem d'esperar. Elisenda em diu que entre els 20 primers. Ernest al·lucina amb nosaltres. Esperem als amics. Guillem i Cristòbal entren en un meritori 1h58' i Josep en 2h14', gens malament per ser la primera. 
Publiquen resultats. General 28!! SenM... Josep, era una senyal!!! 


Fins la propera.

divendres, 27 d’abril de 2012

Gràcies Pep!!

Avui ens has dit fins aviat. Ens has marcat el camí a seguir, un camí que des de fa uns anys no trobàvem i tú ens has ajudat a retrobar. Alguns diuen que tot això va començar fa quatre anys i acaba avui, però discrepo. Ni va començar fa quatre anys ni acaba avui. Ni vas arribar al Barça fa quatre anys ni marxes avui, quedaràs per sempre.
Això comença amb el teu debut, continua amb el teu primer gol (contra A. Madrid), segueix amb el teu últim gol (de falta), ... Un dels dies que em vaig adonar del teu sentiment com a culé i català va ser quan va trascendir el que li vas dir a Losantos Omar, al Bernabéu, quan va anul·lar el tercer gol (que significava la victòria) a Rivaldo. Sí, va ser algiuna cosa així com "Estas jugando con el sentimiento de un pueblo, el pueblo catalán!!".  Profund.
Recordo que quan vas plegar del Barça vas sortir a coll dels teus companys. Vas pasar una agonia a Itàlia, acusat de dopatge, però no vas defallir fins demostrar la teva inocència. Imborrable la teva entrevista amb la Mònica Terribas a La nit al dia, per expressar la teva inocència. Van passar els anys i vas estar a Qatar, a Mèxic... i vas tornar al filial. Vaig anar al mini molts cops a veure al gran capità. Aquell que movia l'equip sense la pilota i manava desde el primer dia com si fos el mes veterà de l'equip. Va arribar Xavi, però als seus inicis no ho va passar bé. Igual que en Puyi o en Valdés. Recordo aquells equips amb jugadors com Okunowo, Cristanval, Rochenback, Dugarry... quines tardes... I Xavi, Puyol i Valdés aguantàven. I els socis aguantàvem. Vaig al Camp Nou des dels 5 anys i recordo perfectament aquelles temporades on no teníem rumb ni destí.
I et van pujar al primer equip com a entrenador. No era tasca fàcil, Ronaldinho i Rijkaard ens van fer gaudir de debò i tornar a regnar a Europa, però estàvem en davallada. I pam!! El  primer any, tot de tot!!!! INCREÍBLE!!! Increible avui, demà i sempre. I durant 4 anys, cada partit els jugadors s'han entregat al màxim. Guanyant o perdent, però no se'ls pot retreure res.
Cada roda de premsa has donat lliçó d'orgull català i culé. Has ensenyat la filosofia culé i catalana al màxim.Vam anar a Madrid en semis de Champions i vas donar el cop a la taula com un senyor, dient "Ep, que estem aqui!!! Un respecte!!" Gran, Pep!

No em vull allargar molt més. Només dir-te un cop més GRACIES PEP!. Recordaré sempre aquests 4 anys. Explicaré als meus fills (quan els tingui) i als meus nets, l'orgullós que ens vas fer sentir i la sensació de tranquilitat amb què hem afrontat els grans partits aquests 4 anys. Aquests grans partits que anys enrere patíem només de pensar-hi... I anàvem al Camp Nou amb la seguretat de disfrutar. I el que vaig plorar a Roma, en directe, quan vam conquistar la tercera Champions. Sempre em quedarà Roma. Encara se´m posen els pèls de punta quan recordo aquests 4 anys inolvidables.
L'empremta que has deixat va quedar reflectida en la reacció de l'afició en la derrota del dimarts passat contra el Chelsea. 
I recordem: "Si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, som un País imparable!"

Gràcies PEP!!!! Un soci agraït.


diumenge, 25 de març de 2012

M'encanta ser covard!!!

És el dia. Son les 6 de la matinada (5 sense canvi d'hora) i sona el despertador. Toca esmorzar fort, encara que no entri res de res. Cereals, torrada, pernil dolç, suc i cafè amb llet per poder anar al lavabo abans de còrrer. Em vesteixo amb la roba que fa dies tinc decidida, m'abrigo per anar en moto i enfilo cap a Plaça Espanya. Abans d'arribar un motorista amb xandall i pinta de corredor em diu en un semàfor que és la seva primera Marató... "Tingues molt de cap" li contesto. 
A les 8h he quedat en un punt amb uns companys, només es presenta 1. En Cristòbal. El temps és molt just i els altres estaran al guardarroba. Ens fem una abraçada molt sincera i ens desitgem sort, ens farà falta. Les 8h i 10min i el cafè fa efecte...Començo a còrrer cap als lavabos, cua molt llarga... finalment surto a les 8.21h, temps just per estirar. Arribo a la sortida i faig els últims estiraments. Visualitzo el circuit mentalment i em repeteixo constantment "Tranquil, tranquil, dosifica...." Començo molt bé i els primers 10 km els faig en 47h19min a ritme de 4'44'' el km. Estic sorprès, he de regular. Però em trobo molt còmode i els segons 10 km els faig a 4'50''. Mitja marató a 1h41min. Si segueixo així ho aconseguiré, però no m'obsessiono i em centro en cada km, en cada passa, en cada respiració. Poc a poc. El manifest de l'Skyrunner d'en Kilian volta pel meu cap (http://www.arallibres.cat/blog/index.php/2011/03/manifest-de-lskyrunner/)  Ara venen un parell de baixades que ens permeten mantenir el ritme sense apretar gaire. Del kilòmetre 25 al 35 és dur. Els llocs per on pasem no son gaire animats (excepte la torre Agbar i el mur, que gràcies al Pucu, aquest any ho ha estat menys!). Del kilòmetre 27 al 30 és un puja- baixa de la Diagonal i em trobo a la meva dona (T'estimo molt! Has aguantat els meus entrenaments com mai) i en Pere Teruel i el seu fill, en Dídac, que amb els seus ànims m'han empentat una mica més.

Km 30. Els últims 10 km els he fet a 5min clavats! Arribant al kilòmetre 32 s'afegeix un AMIC a còrrer amb mi, en Josep Ramón. Han estat uns 5 km, però m'ha donat la vida! La seva companyia i els seus ànims m'han omplert d'energia. I a sobre ha vingut gairebé sense dormir, quin tio!! 


Ara bé la part maca. Arc de triomf, Ronda St. Pere, Plaça Catalunya, Portal de l'Àngel, Sagrada Família, Via Laietana, Plaça Sant Jaume, Rambles, Colom i... Paral·lel!! El ritme ha estat una mica pitjor, però arribo al km 40 a 3 hores 18 minuts!! No m'ha passat la  llebre, però no sé d'on treure forces per no parar... Ara tinc al cap tots els dies de fred, pluja, vent, que he sortit a còrrer. Aquells dijous que arribant de nit a casa, toca anar a còrrer, i responc a les meves cames amb un NO PARARÉ!!! No em guanyareu, tinc un aliat, és el meu cap i m'ajudarà!! Passat el km 41 em passen les llebres de 3h30min! Pensava que eren per davant!! Tiro una mica amb elles, però no puc seguir-les gaire estona.. 

Ja es veu Plaça Espanya, s'humitegen els ulls... veig el crono...3h31min... corre!! Que no pugi més!!! Entro amb temps oficial 3 hores, 32 minuts i 1 segon!!! M'emociono molt, un gran repte que he tornat a aconseguir.  Tot i que volia baixar de 3h30min... estic als núvols...!

Ja la tinc. És meva! És la segona i em fa gairebé més il·lusió que la primera!! 

Des d'aquí vull agrair a tots i totes els que en algun moment m'han ajudat a superar aquest repte. Gent de cada dia, res de l'altre món. Primer a la meva dona per la santa paciència que té amb les meves coses i bogeries. Companys de feina que han passat a la categoria d'amics. D'aquells que el dissabte anterior a la Marató van a dormir a les 3 i venen a còrrer 5 km per animar-te! (Gràcies Xusep!!). Després als amics que no han dubtat mai i sempre m'han animat; també als companys de la bici i en especial a Gordi, que em deien que em trobaven a faltar (Ja torno, pitufos www.bttbadalona.com ). 
Sense ser pitufa, però com si ho fos, la Noe (http://www.lacabrasiempretiraalmonte.com). Ets gran Noe!!! Com no, a la família. Sempre em diuen que estic boig, que vagi amb compte per si em donarà alguna cosa per la muntanya sol, o si em refredaré... en fi, que us he d'explicar, mares. A tots: GRÀCIES!!!
Com diuen alguns: "còrrer és de covards", doncs m'encanta ser covard...


diumenge, 5 de febrer de 2012

Mitja de Granollers

Avui ha tocat Granollers. Tot i que el meu pla d'entrenament m'aconsellava fer una tirada en competició de 10 km, no podia deixar escapar la mítica Mitja de Granollers, coneguda con Lamitja.
El fred ho pintava tot molt fosc, més aviat grisós, perquè quan un té ganes de córrer, res és fosc. Així que, després de dormir una mica malament pels nervis (en aquest aspecte, encara semblo un debutant...) m'he llevat a les 8, he esmorzat fort, i he començat a preparar tot. Malles, mitjons, buff, compressives, samarreta tècnica, dorsal... Sé que se m'oblida quelcom, però no sé el què... A Elisenda se li enganxen els llençols i no la molesto fins que sigui el temps límit per aixecar-se, vestir-se i marxar...Prou esforç fa en acompanyar-me...
Anem a l'estació de metro de Badalona a buscar a Josu i Ruth. Ruth és una companya de la feina de Elisenda i Josu, la seva parella. Tots dos són bascos i molt bona gent. Ell està fort com un toro, tot i que és molt humil. Fa uns mesos va fer la Behòvia, mítica cursa al País Basc, i està SÚPER il·lusionat amb la marató de Bcn.

Arribem a Granollers...-3ºC!!! Quin fred!! I al sortir del cotxe, veig les sabatilles d'en Josu i...al lloro!!! el xip!!! L'he oblidat a casa!!!! Bueno, no tindré temps oficial, així que hauré de dipositar tota la meva confiança en el pulsòmetre.
Ens trobem amb uns companys de feina d'Elisenda i fem els primers escalfaments. La idea és rebaixar la mitja de Terrassa de l'any passat (1h 37') però sense obsessionar-se.

Els primers 8 km vaig a bon ritme, uns 4'40 el km, però molt, molt incòmode. Un dolor molt fort al peu dret em demana que abandoni. Ara és el cap el que demostra qui mana aquí. No plegaré. Més enllà del dolor físic està el poder mental, i en aquestes situacions es posa a prova. Així que el dolor es rendeix i dóna pas a la segona part de la cursa. Un cop arribats a La Garriga, ja fa baixada. A deixar-s'ho tot. En les baixades més pronunciades tiro el cos cap endavant i em deixo portar. algun km el faig a 4'30'' o menys. Miro el rellotge, 20km i 1h31'... A foc! Les cames em cremen, tot i el fred, però l'oportunitat de baixar crono la tinc als meus morros. Creu-ho la línia d'arribada...1h35'02''!!! Molt bé!!!

Encara no he començat a assimilar el resultat que arriba Josu "Rober, 1h 36' como he disfrutado corriendo". Em quedo amb aquesta frase. Tinc prou. No recordo el dolor, ni l'esforç dels entrenaments, ni del fred, només d'haver gaudit corrents.

Els companys d'Elisenda arriben quan nosaltres estem a la dutxa, uns 10 minuts enrere, molt i molt bé!! Han baixat de les 2 hores!!! Quan marxem cap a casa, el crono marca 2h5' i encara arriba gent. Admirable.

Arribem a casa, pollastre a l'ast i vi del priorat. Tarda de sofà i manteta. Avui, ho he tornat a fer, m'he tornat a superar. M'encanta.

Salut!!!

diumenge, 8 de gener de 2012

Escales

Entre la muntanya russa d'emocions que m'envolta, intentaré transmetre allò que sento ara mateix i, si puc, aconseguir que feu clic a l'enllaç de l'última línia.

La veritat és que no sé per on començar, així que ho  faré pel principi. Gairebé tots els meus articles han parlat d'esport, excepte un, el del sopar, que podem dir que és com la vida mateixa. Avui, fent honor més que mai al títol del blog, ajuntaré Esport i Vida.

Acabo de veure el l'excel·lentíssim reportatge de Xavi Torres (TV3) "Soufian, el nen que volia volar" i m'ha fet escriure aquestes línies i demanar-vos que el veieu amb atenció. Guardeu 45 minuts del dia i sense presses pareu davant l'ordinador, per que val la pena. Val la pena veure com en Soufian somriu dia i nit i ens ensenya que la vida no gira entorn la prima de risc, o si pugen o baixen els impostos; la vida gira entorn dels valors i les coses senzilles. Diu el seu amic, en Ferran Vilà, que una cosa tan fàcil per nosaltres com pujar escales, per en Soufian és tot un repte. Imagineu-vos!! Penseu en les coses que feu durant tot el dia que per en Soufian és necessari mol més d'esforç. Des de que ens llevem al matí fins a la nit, enumeraríem coses a cada minut!!

Tot i que al reportatge surt en Messi, l'autèntica estrella de debò és en Soufian. Ha trobat el seu esport i viu la seva difícil vida amb tota normalitat i això ens ha de fer reflexionar i pensar en tot el que tenim i en les banalitats que provoquen les nostres queixes del dia a dia. Penseu: què és l'ultim que us ha fet emprenyar amb la parella, amic, fill, veí?? Val la pena??Realment són problemes?? Crec que no.

No vull donar lliçons a ningú, però crec que en Soufian es mereix, com a mínim, que mirem el seu reportatge i jo, personalment li dedicaré pensaments en els meus esforços esportius i en el meu entrenament de marató.

Gràcies Soufian.

I ara, feu clic!

http://www.youtube.com/watch?v=8YJxfTYTnQY


divendres, 6 de gener de 2012

14, 11, 42 i 195

Avui va de números. I és que els que em coneixeu sabeu que sóc un noi de números. I com no, us presento un dels millors reptes físics i psicològics que es pot plantejar una persona.

14: Són el número de setmanes necessàries per preparar bé el repte. Es composa de 5 Mesocicles i 14 Macrocicles, un per setmana. Cada un amb diferents intensitats d'entrenament, duració, tipus d'exercici...Però no us escalfaré el cap amb històries tècniques.

11: Degut a un refredat que m'ha deixat K.O. un parell de setmanes, aquest any (el segon que afronto el repte) em toca preparar-ho en 11 setmanes. Són moltes setmanes, però crec que hauré d'afegir una mica de càrrega per arribar preparat al dia D

42: Aquí vé la pista important. És la distància en kilòmetres. Al principi van caient i no te'n adones. Quan arribes a l'Illa Diagonal ja portes 5 km i estàs com nou. Passes Gran via, Passeig de Gràcia, et saluden pel teu nom (el duus escrit al dorsal), et xoquen la mà, t'animen, i arribes a la meridiana. Mitja cursa. Ara ha de començar a treballar el més important: el cap. Sobretot quan arribes a Diagonal Mar i has de pujar fins la Torre Agbar i tornar a baixar. Aquí la teva ment mana. Si superes això tens molt guanyat. Però queda el pitjor. Arrives al litoral i t'enfrontes al maleït MUR. Sinceramnet, jo no el vaig veure. Clar que mentalment he fet moltes aventures per la muntanya que m'han preparat força. Però per una persona que no ha patit de debò, i no té aquest saber patir, això costa deu vegades més.

195: Els últims metres. Aquells on no pots aguantar les llàgrimes. On te'n recordes de les 14 setmanes de preparació. De tota l'estona que portes corrents, del que t'ha costat arribar fins aqui, dels ànims que t'ha donat la teva parella abans de sortir de casa, d'aquella senyora francesa que cridava el teu nom sense conèixer-te, dels nens i nenes que estenen la mà per xocar...de tot. I plores. Plores com un nen per que ja ho tens. Allò que no t'imaginaves, ja ho tens. Ho has aconseguit. No hi has res impossible, només t'ho has de proposar.

Ah per cert, parlo de la Marató de Barcelona. 25.03.2012