dilluns, 1 d’octubre de 2012

Pena, dolor, ràbia...


La veritat és que no tenia pensat escriure res de tot això, però els fets succeïts en les últimes hores m'obliguen a fer-ho. És massa gran la pena, dolor i ràbia que porto dins.
Ahir diumenge 30-09-2012 va ser un dia trist. Va ser un dia trist pels que estimem la muntanya, pels que estimem el running, en definitiva, pels que estimem l'esport. Són varies les versions que s'escolten, però només importa una: la Teresa ja no és entre nosaltres. Descansi en pau. El meu condol més sincer per a tots els seus familiars, amics i coneguts.
Jo no conec de res a la Teresa, però quan em vaig assabentar, va ser com si la conegués de sempre. Fa molts anys que surto a la muntanya. Els habituals del bloc ho sabeu. He fet duatlons de muntanya, travesses de 3 dies seguits pel pirineu en btt, maratons, ... i un seguit de coses que m'han aportat moltíssim i m'han fet conèixer més a fons el meu veritable jo. Per que és a la muntanya, allà a dalt, quan estàs fos, on has de treure la reserva per poder baixar. Sí o sí. I et calmes. T'escoltes. Ho puc fer, et dius. I mica en mica vas fent via fins que ho aconsegueixes. Aleshores penses que mai més. Però l'endemà ja contes els dies perquè torni a començar un nou repte.  I això estic segur que és el que li va passar a la nostra amiga Teresa. I dic nostra perquè a la muntanya tots ens coneixem. He reparat punxades, m'han donat de beure i menjar, he fet massatges, han auxiliat a l'hospital a amics meus... Qui?? Gent anònima. Gent anònima com els que van auxiliar a la Teresa. Bona gent, sí, i anònima. I us ho dic perquè ho tinc molt fresc.
El diumenge vaig pensar força en tots els sobre esforços a que sotmetem els nostres cossos. Us posaré un exemple. Al meu nivell, és clar.
Cada any per aquestes dates fem la travessa Badalona - Turó de l'home en btt. Uns 100 km amb 3.400 m de desnivell acumulat. Quan arribem a dalt, amb 85 km a les cames, les nostres cares fan pena. Les cames no poden més. Però cada any hi ha plors. Plors d'alegria, de superació, d'orgull... I, ho sento, però això m'omple. Per cert, aquest dissabte dia 06-10 celebrem la X edició. Ja us explicaré.
I arriba avui. Dilluns dia 01-10-2012. Com sempre que hi ha carronya, venen els voltors. Malauradament son els de sempre. Els voltors que no queden mai prou satisfets i volen més merda. Una persona que parla dels esforços sense conèixer-los. Que fins i tot s'equivoca en l'edat de la Teresa! Quin periodisme és aquest? Que diu que fem culte al cos?? Ha vist el cos dels ultrafondistes?... si són canyes!! Una persona que, pel seu aspecte, l'exercici més dur que fa és pixar i segur que ho fa assegut i fora de test, com sempre!!! Un  VOLTOR que fora de càmeres els han enxampat dient :  "Esas vaginas que aún no huelen a ácido úrico, que están limpias", aseguraba éste cuando fue cortado por ....: "Tú estás enfermo"; y continuó, "...que tienen este olor a santidad de primer rasurado, que aún no pican... dulces como lionesas de nata y con carnes que rebotan... Y ese entusiasmo, que te quieren enseñar que están liberadas, que ya son mayores", quan el tema de conversa era una desfilada de roba interior d'una coneguda marca, que rep el nom d'allò que aconseguim els esportistes en superar-nos. VICTÒRIA. Molt bé.
O quan es va referir a que els canvis de govern de Pasqual Maragall es devien "más a la euforia etílica que al sentido común"-.  Va ser condemnat, però el bo de Pasqual el va perdonar i el van absoldre. Llàstima.
O quan es refereix a John Lennon com  com "uno de los peores enemigos de la humanidad junto con Chomsky y Gandhi. Con su talento colosal y sus hermosísimas canciones intoxicó al mundo de relativismo y de rendición intelectual, de escapismo espiritual. Lennon, que tal vez exageró diciendo que era más famoso que Jesucristo, aunque tampoco tanto, creó el paradigma amoral del ninguna responsabilidad".
I sobre Haití va dir que "es un drama pero el mundo, a veces, hace limpieza. No podemos vivir todos tanto tiempo y sólo los mejores y los que viven en mejores condiciones perduran". Bravo!
Doncs bé, aquest senyor diu que és periodista i es fa dir Salvador Sostres. Quina vergonya per una professió tan digna.
Estic segur que la Teresa ni se l'escoltava ni se l'escolta, per que gent així no s'ho mereix. Per acabar us diré que la vida és un regal que li han pres a la Teresa i que a gent que escriu bogeries li regalen sense merèixer-la. Com diuen a les espanyes... "Dios da pan a quien no tiene dientes".


Teresa, intentaré pujar al Turó en el teu honor i tots els que no vàreu poder acabar la CDV12. DEP.



2 comentaris:

  1. El millor que he llegit fins ara sobre l'article de salvador sostre. Felicitats Robert, unes reflexions súper encertades sobre algú a qui se li hauria de prohibir escriure en premsa "seriosa"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! Individus com aquest es mereixen respostes. No sé si com aquestes, però respostes.

      Elimina