HEM VOTAT!!!

4:50. Sona el despertador; ha arribat el dia. Aquell dia que tant esperàvem i tant havíem somniat. El dia de decidir el nostre futur. Em costa horrors aixecar-me tant d´hora; ahir vaig fer una cursa de 50 kms de muntanya amb 2.200 de desnivell i estic KO. Hi han dues ungles que s'encarreguen de recordar-m'ho constantment. Em desfaig dels llençols i faig un bot del llit. Motxilla, ampolla d'aigua, galetes i al carrer. Vaig al cole de la meva nena gran, ja que l'institut on em tocava votar, allà on vaig fer l'ensenyança superior, no s'obre. Mentre faig camí, capto la tensió als carrers. Ja hi trobo gent, ens saludem amb mirades i somriures còmplices. Gent que treu el cap per la finestra i s'anima a sortir al carrer quan veu més gent. 

Sona el mòbil. Algú em diu que obren l'institut. Cap allà vaig. Quan arribo ja hi ha molta gent. Em trobo amb antics professors i companys i ens saludem efusivament. Ens arriben notícies de tota mena. Votarem, sí, però a l'institut no. A cap institut de Badalona es podrà votar. Així que torno a marxar al cole de la nena. Arribo sota la pluja i està ple, molt ple. En qüestió de minuts arriba una parella de mossos. Fem resistència pacífica i no poden entrar. Aixequen acta i ens diuen que faran guàrdia tot el dia. Hi ha molta gent unida i ningú podrà obrir cap escletxa entre nosaltres. VOLEM VOTAR!. Estic amb els nervis a flor de pell. Telèfon... papa! uffff, ja no sé si podré respondre. Quan l'escolto trenco a plorar, no puc parlar. Intento parlar i em surten 3 paraules "això és increïble". 

No poden votar al seu institut i em demanen instruccions. Els dic que el cens serà universal i que vinguin aquí, que aquí votarem. En 15 minuts els tinc allà amb el sogre i la dona...i xocolata amb xurros!!!! BRAVO!!!!

Ara tinc fred i m'he de canviar. M'han portat roba. Xandall i bambes, que el dia serà llarg. S'apropen les 9:00H. El cole està a tope, com mai. Ens posem a la cua. VOLEM VOTAR!

Els nervis es capten fàcilment. És molt el que hem esperat per arribar fins aquí. Mentre esperem, m'aparto de la cua per veure-la amb perspectiva. De sobte, una veu crida: "Voluntari amb mòbil i disponibilitat fins les 20:30H per estar a una mesa". Ningú diu res. Jo vull. Penso ràpid: nenes, família, compromisos, tot lligat, ok. Segona vegada "Voluntari amb mòbil..." La tercera no arriba. Ens mirem i sense dir-li res calla "Ei, jo!!!" La gentada m'ovaciona i se'm mullen els ulls. Cap a dins. Tot a punt; 6 urnes, paperetes... VOTAREM!!

Problemes informàtics fan endarrerir l'obertura del cole. Un cop oberts, les ovacions van i venen. La gent ens agraeix estar allà, ens explica les seves inquietuds, vivències, ploren, es fan fotos, ens abracen... peró sobretot VOTEN!!! Això no ho atura ningú. 

Va passant el dia i ens arriben fotos i vídeos de les càrregues policials molt a prop d'aquí. Estem molt nerviosos i patim pel que pugui passar- La tensió viscuda és màxima. Vénen bombers, avis, néts, tiets, i molts s'emocionen, altres t'abracen, ... 

Mentre la informàtica funciona, introduïm els vots als sistema; quan cau, els anotem més tard. Ara toca fer plans. Hi ha una falsa alarma de presència policial. de les 6 urnes, amaguem 3 (la nostra entre elles) i deixem 3 per poder votar. Si venen, les amagarem i treurem 2 plenes de vots falsos i llistats falsos. Els colombo i cía s'enduran 2 urnes falses. Ara que no tenim urna, ens toca introduir al sistema aquells vots que hem anotat a mà. A prop de 200. Gairebé 2 hores més tard, acabem. Crido. .La gent aplaudeix!! Això ja està fet. El cole a punt de tancar i amics i familiars han de sortir. Ens abracem un a un, ens ho agraïm mútuament. El cole ha estat ple tot el dia gràcies a ells!! I torno a emocionar-me... quina bleda! 

Fem recompte, estic KO. Cap a casa. Miro la tele sense saber ni que miro. Vaig a dormir, no puc més. L'endemà és molt dur. A la feina no puc evitar emocionar-me mentre explico la vivència del dia anterior. No tinc el cap per treballar, és obvi. A la tarda he de tornar a l'escenari del dia anterior.. Vaig a buscar a la nena. No tinc ganes de parlar amb ningú. Recollir-la i marxar. Mentre espero, ens mirem amb alguns pares i sabem que no és dia de parlar. De sobte, una miga em toca l'espatlla. M'abraça. Ploro com un nen. Com ara. Ens veiem demà. A la nit, em pregunten si el 3-O anirè a treballar. "Si fa falta, estarem amb l'oficina tancada". No aniré, per DIGNITAT. 

Vam patir molt, però vam votar més. 

Gràcies. 

Bastions 2017

En realitat aquesta cursa comença ara fa un any, quan Bastions 2016 es neutralitza a causa del mal temps. Tempesta elèctrica als pics del Torreneules i Balandrau fan decidir a l'organització (de 10) la suspensió de la cursa. 

Ara ja som al 2017. Aquest any sí, oi? Les previsions no són les millors durant la setmana, però hem de ser optimistes.Un divendres tarda complicat (després de pasar la tarda a l'hospital amb la nena per una gastroenteritis) fa que els nervis estiguin a flor de pell. Així que hem queda el temps just per acabar de preparar material i anar a descansar. 

Arriba el dia. Matí espectacular a Ribes, tot i que el dia serà llarg. A la sortida tinc 2 dels meus millors amics que han vingut a animar-me. Ni us imagineu el "xut" de motivació que suposa això. Les 8. Sortim. Fem 4 carrers de la vila del ripollès i tira cap amunt. Fila d'un, ideal per agafar-se les coses amb calma. Arribem a la pista (canvi de recorregut respecte l'any passat) i anem a buscar el Collet de les barraques, on ens espera el primer avituallament. 1h 30m! Temps més que acceptable. Menjo, m'hidrato i cap endavant. Passo la font de l'Home mort, no sense aturar-me a fer la foto, ja que no tinc cap presa, he vingut a disfrutar de la muntanya i aquest pisatge ho mereix. 

      

                  

A Fontalba m'espera el següent avituallament i unes vistes no gaire bones de la meteorologia. Començo a veure els fantasmes de la neutralizació... quina mala sort!!

Faig el camí a Núria més que bé, motivat per trobar a la família i amics. Arribo a les 11.15 h i...oh!, sorpresa! no tinc rebuda ... M'avisen que han perdut el cremallera i arribaràn a les 11.50, així que em prenc el dinar amb molta calma, ja que tinc ganes de veure'ls, i moltes! A més, em porten els pals, imprescindibles per la resta del recorregut.. Mentre dino, l'speaker es preocupa d'animar l'ambient i de recordar a tot/es que al Torreneules ens espera boira.               

11.50 h: arriba la comitiva amb una gran sorpresa, samarreta dedicada per animar! No té preu. Petons i abraçades, i cap amunt. Gairebé al cim ens trobem amb molta boira, i una mica d'aigua. La baixada m'encanta! No tinc música (movil gairebé sense bateria, l'he de conservar) així que vaig contant els avançaments. 1, 2, 3, 4, ... així fins 24!! Com m'agrada baixar i tenir entretinguda la ment perque no em recordi res més!! Ja veig el refugi de Coma de Vaca! El dia torna a ser clar i l'any passat d'aquí no vam passar!! Som-hi!!! 

El Balandrau té el cim molt tapat, però molt. Faig la pujada piano piano. Primer un pal, desprès l'altre i qui vulgui pasar, ja sap el que ha de fer. A l'avituallament del Coll de Tres Pics comença a ploure. Agafo menjar i veure i encaro l'últim tram de pujada al Balandrau. La calamarsada ens dona la benvinguda i fa molt complicada, juntament amb una boira molt espesa, la baixada. La pedra pica a la carapel costat dret i fa mal! Torno a enumerar els avançaments i a cantar 4-3-3 (en honor a uns bons amics que no han pogut venir)... com abans baixi, abans acaba la tempesta! Aquí no passo de 17, però ja està bé! km 36 i estic prou sencer. 6 km més de baixada i arribo a Pardines. Em reben amb molta alegria i això em dona força per acabar. Ja porto 42 km i mai he passat d'aquesta distància a la muntanya, A més amb un desnivell positiu important, Penso amb el cap fred. L'eufòria no em pot fer cometre cap errada. Tot i que només em falten 7 km, m'estimo més alimentar-me bé i veure, sigui que la precipitacióo i les ganes d'acabar emb juguin una mala passada. Així que començo els últims set km a tope d'energies, sense cap símptoma de rampa, amb la moral a tope i una meteo de luxe. Solet i aire fresquet!!! 7 km interminables, Un continu puja-baixa que et fa treure fins l'ultima gota d'energia. Entro a l'últim corriol (un més que conec gràcies a la btt) i me n'adonno que queden 5 minuts de cursa. ja acabo Bastions. Molts records em venen al cap, molts entrenaments, molts dies de matinar per enrenar sense forces. Veig als amics fent-me fotos i la meva nena m'agafa la mà per entrar a meta. No aguanto els plors, ni tinc força per fer-ho. Agafo a la petita, miro al cel... JA HE ARRIBAT!! BASTIONS AL SAC!! 

La petita em penja la medalla i no m'ho crec. "He acabat" li dic a la meva dona, imprescindible en aquest objectiu! He disfrutat tota la cursa, gairebé sense patir!! I tot gràcies a un bon entrenament, eh Miguel!!! Gràcies a tú també. Ara sé que el meu límit està encara una mica més lluny. Quant de lluny? ja es veurà. De moment només us puc dir que el 03/06/207 el recordaré per sempre més, motiu pel quel he tornat a activar el blog. 

Aprofito aquestes linies per felicitar als voluntaris i a l'organització. Simplement, de 10. Un "BASTIONERO".