divendres, 8 d’octubre de 2021

BASTIONS 2021 - UN SOMNI FET REALITAT

 

05 de juny de 2.021. Ultra Bastions 2.021, Ribes de Freser. Ha arribat el dia. Porto anys esperant aquest moment. Porto mesos entrenant per a aquest dia. Finalment el tinc davant. Amb molt de respecte però sense por.

Ahir vam arribar amb la família Barnes – Gómez a Ribes de Freser i l’ambient era espectacular, fa temps que no es corren curses i aquesta és molt top. A la cua per agafar dorsals em trobo amb algun amic de Badalona, que aquest any s’enfronta a la marató (52 km) i que segur que aviat farà el salt a la ultra, oi Rubén??. Agafo el dorsal i ràpid a sopar que he d’acabar de preparar coses per demà.

Després d’una nit amb molts nervis, sona el despertador a les 5.00. Vestir-me, acabar d’enllestir-ho tot, crema de calor, i a esmorçar al restaurant de l’hotel. Sortint de l’habitació me n’adono que potser he lligat massa fort la sabata esquerra i em fa una mica de mal, però no li faig cas. L’esmorçar es retarda i vaig just per estar a la línia de sortida. Quan arribo (6.05h) hi ha cua i jo surto a les 6.10 h (WTF!!!!) començo a cridar als de la cua “SURTO A LES 6.10; DEIXEU-ME PASSAR SI US PLAU”, i tots, amb cara d’espant, em deixen passar sense problema.

Saludo al millor speaker de les nostres terres (JOAN, SPEAKER EVENTS) i preparats per córrer. Sortida de Ribes cap a Campelles amb una pujada inicial que em fa entrar en calor molt ràpid. Un cop arribem a Campelles, ja ens esperen els primers vilatans que ens animen pel que queda. A la baixada cap a Planoles, entrebanco i vaig a terra. Encara no he aterrat i el que ve darrere ja m’ha agafat i torno a estar corrent. Li dono les gràcies i em diu que aquí no es queda ningú enrere. Aquest esport té aquestes coses. Grans coses.

Ja som a Planoles i tornem a pujar. Farem collet de les barraques, font de l’home mort (m’encanta i m’emociona aquesta part), Fontalba (on ens sorprèn un banc de boira molt densa) i amunt cap al Puigmal. Abans d’encarar Puigmal, avituallament, reposem líquid i uns nois em pregunten pel recorregut que estem fent. A mesura que els explico van posant cara de flipar més, i començo a adonar-me’n que això és molt heavy. Amb el control de material, enfilo el Puigmal, aprofitant-me abans de la generositat d’uns excursionistes quan els demano crema pel sol, que ja comença a picar. Coronem Puigmal i el peu ja torna a fer mal. Abans només molestava. Ara toca l’Olla de Núria. A la meitat, he de descordar la bamba, i córrer amb constants entrebancs i sortides de sabata. Una altre cop, un excursionista generós em presta fisiocrem i, quan me l’estic aplicant, passa un corredor que ha entrebancat i li fa mal el turmell. Quan es treu el mitjó, OH MY GOD! Té una pilota!!! Oblido el meu mal i li dono la crema a ell. De veritat? Em diu! I tant, t’has vist el turmell, nano? Aquí ningú es queda enrere!!  Inicio la baixada cap a Niu de l’Àliga seguint la traçada d’un company que baixa de luxe! A mitja baixada remolquem un parell de companys més i finalment arribem al refugi un trenet de 5 trempats!!

8 h 30 de cursa. Tinc a la família esperant i preocupats perquè vaig amb una mica de retard respecte als temps que els vaig dir, però les sensacions són òptimes. Només arribar busco algú de l’Staff que em miri el peu, em fa molt de mal. A més, al tendó tinc un roce de la bamba que aviat es transformarà en ampolla. Vols continuar? Em pregunten! Encara ric! I tant!!! Voltarén en crema i segona pell (adhesiu) pel tendó. Menjo sopa d’arròs, macarrons, powerade, sals i... a córrer! El camí dels enginyers em serveix per posar el cap fred i pensar en tot el que queda. Coma de vaca i amunt al Balandrau. Pinten bastos. Molta boira, fred, i pujada infernal de 2.000 a 2.500 que se’m fa eterna!! Corono el Balandrau que ni es veu i la baixada patim una petita pèrdua per la invisibilitat. Vaig pensant que ja porto 54 km. Fins el 62 tot baixada i del 62 al 71 un puja baixa suau que només amb les ganes l’he de fer. Tot i això, encara queden 17 km!!!! Arribo a Pardines i no puc evitar emocionar-me. Ja ensumo la gloria. La família m’anima com mai i l’amic Jordi no recorda que m’havia promès córrer amb mi els 17 últims km. Quan li recordo, se’m queda mirant com dient “ que dius ara??”, però la meva cara deu ser tant de pena, que el tio ni ho dubta. Es treu la dessuadora, converteix els pantalons en curts i a córrer! Per cert, chapeau a la noia que em va estar servint fruita a l’avituallament sense parar!!!!! GRÀCIES DE NOU!!

Encaro els últims 8 km evitant pensar en l’arribada, ja que els ulls es posen borrosos i em costa respirar de l’emoció. Recordo al Willy i família, que no han pogut venir però han estat amb mi en tot moment. El Jordi no para d’animar-me. La mínima pujada em fa caminar i escolto al Jordi i em vinc amunt. Ja conec l’arribada. A 200 m d’arribar al poble ja no ho puc evitar i trenco a plorar. Li he de dir al Jordi, “Això que has fet avui, no se m’oblidarà en la vida, ets gran, tio”. Ja veig el poble. La gent anima. Tinc a la família. Els saludo, agafo a les nenes i entro a meta plorant com mai. Ho he aconseguit!! 14 hores. 71 k amb 4.800 de desnivell acumulat. La ultra bastions es meva. I abans dels 40, que els faig avui mateix.

 Salut!

dijous, 11 de febrer de 2021

Si son les 7, això és IS...TUFARION XAN XA!!!!

 

Per l’any 1986 un grup suec de nom EUROPE, llençava el seu gran hit “The Final Countdown”. Uns anys després, jo i els meus germans vam quedar enamorats de com ho petava la cançó i vam decidir fer la nostra versió. En un principi, la vam anomenar “Estofado de patatas”, però estava clar que aquell títol no portava enlloc més que a treure la gana de tres marrecs d’entre 5 i 10 anys. Així que vam decidir internacionalitzar la tornada; passava a ser “ISTUFARION XAN XA”. Ara sí que molava. Així que, quan tornàvem de classe, al migdia, ens muntàvem el nostre concert al menjador de casa. El meu germà a la guitarra i jo a la bateria ( o a la inversa) i la meva germana al micro. Equip de música marca SONY, HI FI (HIGH FIDELITY) a tope i som-hi:

“ Ui livin tugueda…

Tornadaà ISTUFARION XAN XA!!!!

Però els concerts no van passar del menjador de casa. No ens vam guanyar la vida cantant; ara, el que disfrutàvem, no ens ho treu ningú. I fins avui.

El passat dia 28, em disposava a dutxar-me mentre escoltava el programa de ràdio Islàndia. Un programa molt recomanable per desconnectar del món i del p**o virus. El presenten l’Albert Om i la Maria Xinxó. A l’Albert el segueixo des de Malalts de tele… Ha plogut!

Per on anava?

Si! Estic a la dutxa i l’Albert demana notes de veu on expliquem cançons que ens recordin als nostres germans. Jo ja estic sota l’aigua, però penso “calla, eixugat i fes la nota amb la historia d’ISTUFARION XAN XA i ho fliparàn”. Dit i fet. Dissabte 30 escolto per podcast el programa i… BINGO! Obro el programa!!! Inicialment ho flipo molt fort i no puc evitar emocionar-me i trucar a ma germana per explicar-li. Em transporto a aquells concerts al menjador de casa i se’m dibuixa un somriure que no m’hi cap a la cara. Dies després, veig que el programa està recollint notes de veu amb cançons mal cantades i que tot és degut a la meva historia d’infància. Quina gràcia. Dilluns 8/2 torno a escoltar el programa i l’Albert comença dient que avui riurem “… tot comença amb aquesta nota de veu…” i PATAPAM! Un altre vegada!

Sembla ser que demà dia 12 es tanca el cicle de programes  ISLANDIA dedicats a aquestes errades forçades. Només us puc dir que si he fet riure a algú almenys 1/10 part del que jo disfrutaba cantant aquesta tornada, ja estic content! Gràcies Islàndia per fer-nos somriure en aquests temps tant i tant complicats. Ah!! Em podríeu enviar una tassa de RAC1??

 

Salut i…. ISTUFARION XANXA!!!!

dilluns, 25 de gener de 2021

El retorn

 

Uffff… gairebé 2 anys i mig sense escriure al blog!!! I no serà perquè no han passat coses durant aquest temps.

La veritat és que no he tingut gaires ganes d’activar el blog, però ja s’ha acabat. A partir d’ara, us mantindré informats de la meva activitat esportiva.

I començaré pel principi. Aquest 2021 no comença bé. Vaig acabar el 2.020 amb una lesió al genoll i encara l’arrossego. Pel que sembla, és una tendinitis molt forta a la zona del darrere, i és molt molesta. Gràcies a una visita a la fisio, em va dir que tot ve provocat pels tensors dels dits dels peus, que van acumular un gran esforç durant una sortida del 20/12, degut a fer una pujada molt continuada, amb les puntes dels peus!!! Alça Manela!!! No m’ho hagués imaginat mai. El cas és que he de tenir paciència i tornar a l’activitat molt a poc a poc. La setmana passada ja vaig fer 8 km per muntanya a 5.40 min/km, i aquesta setmana he fet els mateixos 8 km a 5.02 min /km. Tot i que durant la ruta la molèstia s’ha fet notar, el dia següent a l’activitat, sembla que el tendó es relaxa més del compte i gairebé no fa mal. Però les tendinitis són molt traïdores, i quan m’ajupo o flexiono massa el genoll, el dolor es fa notar, poc, però es fa notar.

Aquesta setmana torno a tenir visita a la fisio i sembla que ja veig la llum al final del túnel. Em fa molta falta sortir d’aquesta lesió perquè aquest any tinc un repte majúscul: Bastions. Aquesta cursa em té el cor robat. Ja la primera vegada que vaig anar es va neutralitzar a la meitat del recorregut, degut al mal temps. I allà vaig saber que era especial. El següent any (2017) vaig tornar i vaig fer el recorregut marató amb 52 km i 2.900 de d.a. i vaig decidir que tornaria a fer una distància una mica més llarga. El territori el conec, Ripollès, i la motivació no em falta.

Però aquest any començava amb la mala noticia que Bastions desapareixia. La organització de la carrera no podia continuar i plegaven. Quin disgust... ara que volia tornar-hi... La sorpresa va saltar fa poc més d’una setmana, Bastions tornava de la mà d’Ocisport!!! Som-hi!! Aquest any sí!!

Temps després sense participar en curses, i després d’una pandèmia que ens ha ensenyat a viure la vida al dia, que facis el que puguis quan puguis, que no deixis res per demà i que si pots, vols! Doncs som-hi. Inscripció feta! El 5 de juny tinc una cita amb Bastions. 71 km amb 4.709 d.a. Espero que vinguis a animar o fins i tot a córrer una estona al meu costat!!!

Salut i república!!

dijous, 14 de juny de 2018

El final. El inicio.

14-06-2018. Hoy. Un jueves cualquiera que deja de serlo en el momento que plegues y abandones tu querido torno. Nuestro querido torno. El mismo que te ha permitido levantar una familia a base de mucho esfuerzo y mucho sudor.

Mis recuerdos acerca del gran padre trabajador que estás hecho son muchos.
Muy levemente recuerdo cuando íbamos con la mama y mis hermanos a buscarte algunas tardes a la zona baja de Badalona, un taller pequeñito con un escalón en la entrada y un gran ventanal. Siempre salías con el traje azul y las gafas de tornero a decirnos que ya salías. También recuerdo con mucho cariño cuando por las mañanas, sobre las 6.10 marchabas con frio, lluvia, tormenta, viento… y antes de salir de casa nos dabas un beso de buenos días a mi hermano y a mi, en aquellas camas plegables en forma de L.

No me olvido de cuando, al mediodía, esperábamos en la ventana asomados o en el balcón, a que aparecieras por la esquina de la petanca; señal que ya habías aparcado el coche en casa de la yaya y podíamos avisar a la mama que ya podíamos empezar a comer. Viendo el EQUIPO A, Bonanza, El coche fantástico, o la serie que correspondiera a ese momento de la historia.
Si avanzamos en el tiempo, lo siguiente fue la semanada. Como  negociábamos si tocaban veinte duros o un poco más, para comprarnos un POLO en la Juani… o como de inflexible te mostraste cuando no me compraste la moto bajo ningún concepto. Aún hoy te lo agradezco. O mi primer castigo sin ir al Camp Nou, un barça – logroñes…

Me viene a la mente recuerdos imborrables. Fines de semana en Moià, viajes de 7 en el coche, (Renault 19, B1832KD), días en bici, llevarme a cursas en mis inicios de btt a pueblos recónditos, partidos de futbol sala (algunos de ellos complicados), mi boda, el viaje a Roma y otros tantos recuerdos que me darían para escribir algún que otro libro. Todos y cada uno de ellos forman parte de la educación que me has dado, y que bajo mi punto de vista ha rozado la perfección. Valores, humildad y trabajo. Así de “fácil”. Durante toda la vida nos has enseñado lo que cuesta ganarse las cosas, y creo haberlo aprendido a la perfección, claro que con un buen maestro ha sido más fácil.

Y tras muchas etapas, hoy acabas la más importante. La del trabajo. El que ha sustentado todo lo que te rodea. Ahora empiezas la definitiva. Tienes hijos casados, nietos, nietas, mujer, salud, … tienes todos los ingredientes para una receta inmejorable. Para disfrutar el bien más preciado de los tiempos que corren, EL TIEMPO. Pasear, viajar, guardar el reloj, montaña, playa, …

Papa, te deseo lo mejor en la etapa dorada de la vida, gozas de salud, amor y dinero para aprovecharlo al máximo, te lo mereces!!


TE QUIERO!

diumenge, 8 d’octubre de 2017

HEM VOTAT!!!

4:50. Sona el despertador; ha arribat el dia. Aquell dia que tant esperàvem i tant havíem somniat. El dia de decidir el nostre futur. Em costa horrors aixecar-me tant d´hora; ahir vaig fer una cursa de 50 kms de muntanya amb 2.200 de desnivell i estic KO. Hi han dues ungles que s'encarreguen de recordar-m'ho constantment. Em desfaig dels llençols i faig un bot del llit. Motxilla, ampolla d'aigua, galetes i al carrer. Vaig al cole de la meva nena gran, ja que l'institut on em tocava votar, allà on vaig fer l'ensenyança superior, no s'obre. Mentre faig camí, capto la tensió als carrers. Ja hi trobo gent, ens saludem amb mirades i somriures còmplices. Gent que treu el cap per la finestra i s'anima a sortir al carrer quan veu més gent. 

Sona el mòbil. Algú em diu que obren l'institut. Cap allà vaig. Quan arribo ja hi ha molta gent. Em trobo amb antics professors i companys i ens saludem efusivament. Ens arriben notícies de tota mena. Votarem, sí, però a l'institut no. A cap institut de Badalona es podrà votar. Així que torno a marxar al cole de la nena. Arribo sota la pluja i està ple, molt ple. En qüestió de minuts arriba una parella de mossos. Fem resistència pacífica i no poden entrar. Aixequen acta i ens diuen que faran guàrdia tot el dia. Hi ha molta gent unida i ningú podrà obrir cap escletxa entre nosaltres. VOLEM VOTAR!. Estic amb els nervis a flor de pell. Telèfon... papa! uffff, ja no sé si podré respondre. Quan l'escolto trenco a plorar, no puc parlar. Intento parlar i em surten 3 paraules "això és increïble". 
No poden votar al seu institut i em demanen instruccions. Els dic que el cens serà universal i que vinguin aquí, que aquí votarem. En 15 minuts els tinc allà amb el sogre i la dona...i xocolata amb xurros!!!! BRAVO!!!!

Ara tinc fred i m'he de canviar. M'han portat roba. Xandall i bambes, que el dia serà llarg. S'apropen les 9:00H. El cole està a tope, com mai. Ens posem a la cua. VOLEM VOTAR!
Els nervis es capten fàcilment. És molt el que hem esperat per arribar fins aquí. Mentre esperem, m'aparto de la cua per veure-la amb perspectiva. De sobte, una veu crida: "Voluntari amb mòbil i disponibilitat fins les 20:30H per estar a una mesa". Ningú diu res. Jo vull. Penso ràpid: nenes, família, compromisos, tot lligat, ok. Segona vegada "Voluntari amb mòbil..." La tercera no arriba. Ens mirem i sense dir-li res calla "Ei, jo!!!" La gentada m'ovaciona i se'm mullen els ulls. Cap a dins. Tot a punt; 6 urnes, paperetes... VOTAREM!!

Problemes informàtics fan endarrerir l'obertura del cole. Un cop oberts, les ovacions van i venen. La gent ens agraeix estar allà, ens explica les seves inquietuds, vivències, ploren, es fan fotos, ens abracen... peró sobretot VOTEN!!! Això no ho atura ningú. 
Va passant el dia i ens arriben fotos i vídeos de les càrregues policials molt a prop d'aquí. Estem molt nerviosos i patim pel que pugui passar- La tensió viscuda és màxima. Vénen bombers, avis, néts, tiets, i molts s'emocionen, altres t'abracen, ... 
Mentre la informàtica funciona, introduïm els vots als sistema; quan cau, els anotem més tard. Ara toca fer plans. Hi ha una falsa alarma de presència policial. de les 6 urnes, amaguem 3 (la nostra entre elles) i deixem 3 per poder votar. Si venen, les amagarem i treurem 2 plenes de vots falsos i llistats falsos. Els colombo i cía s'enduran 2 urnes falses. Ara que no tenim urna, ens toca introduir al sistema aquells vots que hem anotat a mà. A prop de 200. Gairebé 2 hores més tard, acabem. Crido. .La gent aplaudeix!! Això ja està fet. El cole a punt de tancar i amics i familiars han de sortir. Ens abracem un a un, ens ho agraïm mútuament. El cole ha estat ple tot el dia gràcies a ells!! I torno a emocionar-me... quina bleda! 

Fem recompte, estic KO. Cap a casa. Miro la tele sense saber ni que miro. Vaig a dormir, no puc més. L'endemà és molt dur. A la feina no puc evitar emocionar-me mentre explico la vivència del dia anterior. No tinc el cap per treballar, és obvi. A la tarda he de tornar a l'escenari del dia anterior.. Vaig a buscar a la nena. No tinc ganes de parlar amb ningú. Recollir-la i marxar. Mentre espero, ens mirem amb alguns pares i sabem que no és dia de parlar. De sobte, una miga em toca l'espatlla. M'abraça. Ploro com un nen. Com ara. Ens veiem demà. A la nit, em pregunten si el 3-O anirè a treballar. "Si fa falta, estarem amb l'oficina tancada". No aniré, per DIGNITAT. 

Vam patir molt, però vam votar més. 


Gràcies. 


diumenge, 4 de juny de 2017

Bastions 2017

En realitat aquesta cursa comença ara fa un any, quan Bastions 2016 es neutralitza a causa del mal temps. Tempesta elèctrica als pics del Torreneules i Balandrau fan decidir a l'organització (de 10) la suspensió de la cursa. 
Ara ja som al 2017. Aquest any sí, oi? Les previsions no són les millors durant la setmana, però hem de ser optimistes.Un divendres tarda complicat (després de pasar la tarda a l'hospital amb la nena per una gastroenteritis) fa que els nervis estiguin a flor de pell. Així que hem queda el temps just per acabar de preparar material i anar a descansar. 
Arriba el dia. Matí espectacular a Ribes, tot i que el dia serà llarg. A la sortida tinc 2 dels meus millors amics que han vingut a animar-me. Ni us imagineu el "xut" de motivació que suposa això. Les 8. Sortim. Fem 4 carrers de la vila del ripollès i tira cap amunt. Fila d'un, ideal per agafar-se les coses amb calma. Arribem a la pista (canvi de recorregut respecte l'any passat) i anem a buscar el Collet de les barraques, on ens espera el primer avituallament. 1h 30m! Temps més que acceptable. Menjo, m'hidrato i cap endavant. Passo la font de l'Home mort, no sense aturar-me a fer la foto, ja que no tinc cap presa, he vingut a disfrutar de la muntanya i aquest pisatge ho mereix. 
      
                  

A Fontalba m'espera el següent avituallament i unes vistes no gaire bones de la meteorologia. Començo a veure els fantasmes de la neutralizació... quina mala sort!!
Faig el camí a Núria més que bé, motivat per trobar a la família i amics. Arribo a les 11.15 h i...oh!, sorpresa! no tinc rebuda ... M'avisen que han perdut el cremallera i arribaràn a les 11.50, així que em prenc el dinar amb molta calma, ja que tinc ganes de veure'ls, i moltes! A més, em porten els pals, imprescindibles per la resta del recorregut.. Mentre dino, l'speaker es preocupa d'animar l'ambient i de recordar a tot/es que al Torreneules ens espera boira.               



11.50 h: arriba la comitiva amb una gran sorpresa, samarreta dedicada per animar! No té preu. Petons i abraçades, i cap amunt. Gairebé al cim ens trobem amb molta boira, i una mica d'aigua. La baixada m'encanta! No tinc música (movil gairebé sense bateria, l'he de conservar) així que vaig contant els avançaments. 1, 2, 3, 4, ... així fins 24!! Com m'agrada baixar i tenir entretinguda la ment perque no em recordi res més!! Ja veig el refugi de Coma de Vaca! El dia torna a ser clar i l'any passat d'aquí no vam passar!! Som-hi!!! 
El Balandrau té el cim molt tapat, però molt. Faig la pujada piano piano. Primer un pal, desprès l'altre i qui vulgui pasar, ja sap el que ha de fer. A l'avituallament del Coll de Tres Pics comença a ploure. Agafo menjar i veure i encaro l'últim tram de pujada al Balandrau. La calamarsada ens dona la benvinguda i fa molt complicada, juntament amb una boira molt espesa, la baixada. La pedra pica a la carapel costat dret i fa mal! Torno a enumerar els avançaments i a cantar 4-3-3 (en honor a uns bons amics que no han pogut venir)... com abans baixi, abans acaba la tempesta! Aquí no passo de 17, però ja està bé! km 36 i estic prou sencer. 6 km més de baixada i arribo a Pardines. Em reben amb molta alegria i això em dona força per acabar. Ja porto 42 km i mai he passat d'aquesta distància a la muntanya, A més amb un desnivell positiu important, Penso amb el cap fred. L'eufòria no em pot fer cometre cap errada. Tot i que només em falten 7 km, m'estimo més alimentar-me bé i veure, sigui que la precipitacióo i les ganes d'acabar emb juguin una mala passada. Així que començo els últims set km a tope d'energies, sense cap símptoma de rampa, amb la moral a tope i una meteo de luxe. Solet i aire fresquet!!! 7 km interminables, Un continu puja-baixa que et fa treure fins l'ultima gota d'energia. Entro a l'últim corriol (un més que conec gràcies a la btt) i me n'adonno que queden 5 minuts de cursa. ja acabo Bastions. Molts records em venen al cap, molts entrenaments, molts dies de matinar per enrenar sense forces. Veig als amics fent-me fotos i la meva nena m'agafa la mà per entrar a meta. No aguanto els plors, ni tinc força per fer-ho. Agafo a la petita, miro al cel... JA HE ARRIBAT!! BASTIONS AL SAC!! 

















La petita em penja la medalla i no m'ho crec. "He acabat" li dic a la meva dona, imprescindible en aquest objectiu! He disfrutat tota la cursa, gairebé sense patir!! I tot gràcies a un bon entrenament, eh Miguel!!! Gràcies a tú també. Ara sé que el meu límit està encara una mica més lluny. Quant de lluny? ja es veurà. De moment només us puc dir que el 03/06/207 el recordaré per sempre més, motiu pel quel he tornat a activar el blog. 

Aprofito aquestes linies per felicitar als voluntaris i a l'organització. Simplement, de 10. Un "BASTIONERO". 

dissabte, 11 d’octubre de 2014

NO T'OBLIDO...

Estimada iaia: 
Dimecres vaig fer 33 i per primer cop no estaves. Sí al meu cor i al meu pensament, on romandràs sempre. Et deixo les 4 línies que et vam dedicar el dia que ens vas deixar: 
"Querida yaya:

El domingo nos dejaste. Te fuiste de igual manera que nos has acompañado durante una vida, de una manera discreta, sin hacer ruido, sin hacerte notar,  y sobretodo, haciéndote querer.

Porque tú eras así. Una mujer en mayúsculas. La mujer que todo marido ama, la madre que todo hijo adora, la suegra que toda nuera desea, la abuela inolvidable y la bisabuela adorable. Una mujer que supo hacer familia. La formaste con el yayo, el yayo Juan que tanto queremos. Primero vino Agustín y luego Roberto. Con ellos llegaron las nueras, Mercedes y Virtudes, que acogiste y quisiste como 2 hijas más, y que te dieron 5 nietos.

La mayor Vanesa, luego Aida, Roberto, Juan y por último el pequeño, Jordi. Cada uno de tus nietos ha ido tomando el ejemplo que primero diste a tus hijos y que ellos supieron transmitir a la perfección. Esa lucha de hormiguita, del día a día. Que no falte salud. Con salud y esfuerzo, todo lo demás viene solo. No hacen falta lujos.

Y qué razón tenías. En Manlleu y en Moià, nos conformábamos con poco. Poco y mucho a la vez. Subía la familia Sabio – Briones con unas gambas y éramos los reyes del mambo.

Nos juntábamos los domingos en tu casa, en familia, y nos contábamos alegrías y penas. Y así, con sencillez fuimos creciendo humildemente. Y llegaron Jordi, el bonachon, Diego, el argentino, Elisenda , Mucha hembra pa’ ti, Águeda, de Cadiz y judith, de Terrassa. Y con ellos las alegrías. Biel, Pau, Martina, Jordi y Sofía.

De todos y cada uno de nosotros siempre te despedías con un SI DIOS QUIERE, HIJO, mientras esperabas al último momento para cerrar la puerta de casa. 

Y así, el martes pasado, te despediste de mi. Estabas en el hospital y yo te explicaba que el año pasado corrí la maratón de Barcelona por mi hija. Ella me motivó para ir a entrenar y por ella la acabé. Mientras te decía al oído que este año eras tú mi máxima motivación para correr, me repetías: SI DIOS QUIERE, HIJO, LO HARAS.

Hoy, todos tus seres queridos nos hemos juntado para despedirte. Y no hay mejor despedida que no olvidarte. Porque no olvidaremos nunca lo que fuiste, una persona buena y sencilla.
YAYA TE QUEREMOS. "

Diumenge que bé torno a còrrer una marató, aquest cop de muntanya. Durant la cursa, en algun moment, em donaràs força.