divendres, 8 d’octubre de 2021

BASTIONS 2021 - UN SOMNI FET REALITAT

 

05 de juny de 2.021. Ultra Bastions 2.021, Ribes de Freser. Ha arribat el dia. Porto anys esperant aquest moment. Porto mesos entrenant per a aquest dia. Finalment el tinc davant. Amb molt de respecte però sense por.

Ahir vam arribar amb la família Barnes – Gómez a Ribes de Freser i l’ambient era espectacular, fa temps que no es corren curses i aquesta és molt top. A la cua per agafar dorsals em trobo amb algun amic de Badalona, que aquest any s’enfronta a la marató (52 km) i que segur que aviat farà el salt a la ultra, oi Rubén??. Agafo el dorsal i ràpid a sopar que he d’acabar de preparar coses per demà.

Després d’una nit amb molts nervis, sona el despertador a les 5.00. Vestir-me, acabar d’enllestir-ho tot, crema de calor, i a esmorçar al restaurant de l’hotel. Sortint de l’habitació me n’adono que potser he lligat massa fort la sabata esquerra i em fa una mica de mal, però no li faig cas. L’esmorçar es retarda i vaig just per estar a la línia de sortida. Quan arribo (6.05h) hi ha cua i jo surto a les 6.10 h (WTF!!!!) començo a cridar als de la cua “SURTO A LES 6.10; DEIXEU-ME PASSAR SI US PLAU”, i tots, amb cara d’espant, em deixen passar sense problema.

Saludo al millor speaker de les nostres terres (JOAN, SPEAKER EVENTS) i preparats per córrer. Sortida de Ribes cap a Campelles amb una pujada inicial que em fa entrar en calor molt ràpid. Un cop arribem a Campelles, ja ens esperen els primers vilatans que ens animen pel que queda. A la baixada cap a Planoles, entrebanco i vaig a terra. Encara no he aterrat i el que ve darrere ja m’ha agafat i torno a estar corrent. Li dono les gràcies i em diu que aquí no es queda ningú enrere. Aquest esport té aquestes coses. Grans coses.

Ja som a Planoles i tornem a pujar. Farem collet de les barraques, font de l’home mort (m’encanta i m’emociona aquesta part), Fontalba (on ens sorprèn un banc de boira molt densa) i amunt cap al Puigmal. Abans d’encarar Puigmal, avituallament, reposem líquid i uns nois em pregunten pel recorregut que estem fent. A mesura que els explico van posant cara de flipar més, i començo a adonar-me’n que això és molt heavy. Amb el control de material, enfilo el Puigmal, aprofitant-me abans de la generositat d’uns excursionistes quan els demano crema pel sol, que ja comença a picar. Coronem Puigmal i el peu ja torna a fer mal. Abans només molestava. Ara toca l’Olla de Núria. A la meitat, he de descordar la bamba, i córrer amb constants entrebancs i sortides de sabata. Una altre cop, un excursionista generós em presta fisiocrem i, quan me l’estic aplicant, passa un corredor que ha entrebancat i li fa mal el turmell. Quan es treu el mitjó, OH MY GOD! Té una pilota!!! Oblido el meu mal i li dono la crema a ell. De veritat? Em diu! I tant, t’has vist el turmell, nano? Aquí ningú es queda enrere!!  Inicio la baixada cap a Niu de l’Àliga seguint la traçada d’un company que baixa de luxe! A mitja baixada remolquem un parell de companys més i finalment arribem al refugi un trenet de 5 trempats!!

8 h 30 de cursa. Tinc a la família esperant i preocupats perquè vaig amb una mica de retard respecte als temps que els vaig dir, però les sensacions són òptimes. Només arribar busco algú de l’Staff que em miri el peu, em fa molt de mal. A més, al tendó tinc un roce de la bamba que aviat es transformarà en ampolla. Vols continuar? Em pregunten! Encara ric! I tant!!! Voltarén en crema i segona pell (adhesiu) pel tendó. Menjo sopa d’arròs, macarrons, powerade, sals i... a córrer! El camí dels enginyers em serveix per posar el cap fred i pensar en tot el que queda. Coma de vaca i amunt al Balandrau. Pinten bastos. Molta boira, fred, i pujada infernal de 2.000 a 2.500 que se’m fa eterna!! Corono el Balandrau que ni es veu i la baixada patim una petita pèrdua per la invisibilitat. Vaig pensant que ja porto 54 km. Fins el 62 tot baixada i del 62 al 71 un puja baixa suau que només amb les ganes l’he de fer. Tot i això, encara queden 17 km!!!! Arribo a Pardines i no puc evitar emocionar-me. Ja ensumo la gloria. La família m’anima com mai i l’amic Jordi no recorda que m’havia promès córrer amb mi els 17 últims km. Quan li recordo, se’m queda mirant com dient “ que dius ara??”, però la meva cara deu ser tant de pena, que el tio ni ho dubta. Es treu la dessuadora, converteix els pantalons en curts i a córrer! Per cert, chapeau a la noia que em va estar servint fruita a l’avituallament sense parar!!!!! GRÀCIES DE NOU!!

Encaro els últims 8 km evitant pensar en l’arribada, ja que els ulls es posen borrosos i em costa respirar de l’emoció. Recordo al Willy i família, que no han pogut venir però han estat amb mi en tot moment. El Jordi no para d’animar-me. La mínima pujada em fa caminar i escolto al Jordi i em vinc amunt. Ja conec l’arribada. A 200 m d’arribar al poble ja no ho puc evitar i trenco a plorar. Li he de dir al Jordi, “Això que has fet avui, no se m’oblidarà en la vida, ets gran, tio”. Ja veig el poble. La gent anima. Tinc a la família. Els saludo, agafo a les nenes i entro a meta plorant com mai. Ho he aconseguit!! 14 hores. 71 k amb 4.800 de desnivell acumulat. La ultra bastions es meva. I abans dels 40, que els faig avui mateix.

 Salut!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada