divendres, 8 d’octubre del 2021

BASTIONS 2021 - UN SOMNI FET REALITAT

 

05 de juny de 2.021. Ultra Bastions 2.021, Ribes de Freser. Ha arribat el dia. Porto anys esperant aquest moment. Porto mesos entrenant per a aquest dia. Finalment el tinc davant. Amb molt de respecte però sense por.

Ahir vam arribar amb la família Barnes – Gómez a Ribes de Freser i l’ambient era espectacular, fa temps que no es corren curses i aquesta és molt top. A la cua per agafar dorsals em trobo amb algun amic de Badalona, que aquest any s’enfronta a la marató (52 km) i que segur que aviat farà el salt a la ultra, oi Rubén??. Agafo el dorsal i ràpid a sopar que he d’acabar de preparar coses per demà.

Després d’una nit amb molts nervis, sona el despertador a les 5.00. Vestir-me, acabar d’enllestir-ho tot, crema de calor, i a esmorçar al restaurant de l’hotel. Sortint de l’habitació me n’adono que potser he lligat massa fort la sabata esquerra i em fa una mica de mal, però no li faig cas. L’esmorçar es retarda i vaig just per estar a la línia de sortida. Quan arribo (6.05h) hi ha cua i jo surto a les 6.10 h (WTF!!!!) començo a cridar als de la cua “SURTO A LES 6.10; DEIXEU-ME PASSAR SI US PLAU”, i tots, amb cara d’espant, em deixen passar sense problema.

Saludo al millor speaker de les nostres terres (JOAN, SPEAKER EVENTS) i preparats per córrer. Sortida de Ribes cap a Campelles amb una pujada inicial que em fa entrar en calor molt ràpid. Un cop arribem a Campelles, ja ens esperen els primers vilatans que ens animen pel que queda. A la baixada cap a Planoles, entrebanco i vaig a terra. Encara no he aterrat i el que ve darrere ja m’ha agafat i torno a estar corrent. Li dono les gràcies i em diu que aquí no es queda ningú enrere. Aquest esport té aquestes coses. Grans coses.

Ja som a Planoles i tornem a pujar. Farem collet de les barraques, font de l’home mort (m’encanta i m’emociona aquesta part), Fontalba (on ens sorprèn un banc de boira molt densa) i amunt cap al Puigmal. Abans d’encarar Puigmal, avituallament, reposem líquid i uns nois em pregunten pel recorregut que estem fent. A mesura que els explico van posant cara de flipar més, i començo a adonar-me’n que això és molt heavy. Amb el control de material, enfilo el Puigmal, aprofitant-me abans de la generositat d’uns excursionistes quan els demano crema pel sol, que ja comença a picar. Coronem Puigmal i el peu ja torna a fer mal. Abans només molestava. Ara toca l’Olla de Núria. A la meitat, he de descordar la bamba, i córrer amb constants entrebancs i sortides de sabata. Una altre cop, un excursionista generós em presta fisiocrem i, quan me l’estic aplicant, passa un corredor que ha entrebancat i li fa mal el turmell. Quan es treu el mitjó, OH MY GOD! Té una pilota!!! Oblido el meu mal i li dono la crema a ell. De veritat? Em diu! I tant, t’has vist el turmell, nano? Aquí ningú es queda enrere!!  Inicio la baixada cap a Niu de l’Àliga seguint la traçada d’un company que baixa de luxe! A mitja baixada remolquem un parell de companys més i finalment arribem al refugi un trenet de 5 trempats!!

8 h 30 de cursa. Tinc a la família esperant i preocupats perquè vaig amb una mica de retard respecte als temps que els vaig dir, però les sensacions són òptimes. Només arribar busco algú de l’Staff que em miri el peu, em fa molt de mal. A més, al tendó tinc un roce de la bamba que aviat es transformarà en ampolla. Vols continuar? Em pregunten! Encara ric! I tant!!! Voltarén en crema i segona pell (adhesiu) pel tendó. Menjo sopa d’arròs, macarrons, powerade, sals i... a córrer! El camí dels enginyers em serveix per posar el cap fred i pensar en tot el que queda. Coma de vaca i amunt al Balandrau. Pinten bastos. Molta boira, fred, i pujada infernal de 2.000 a 2.500 que se’m fa eterna!! Corono el Balandrau que ni es veu i la baixada patim una petita pèrdua per la invisibilitat. Vaig pensant que ja porto 54 km. Fins el 62 tot baixada i del 62 al 71 un puja baixa suau que només amb les ganes l’he de fer. Tot i això, encara queden 17 km!!!! Arribo a Pardines i no puc evitar emocionar-me. Ja ensumo la gloria. La família m’anima com mai i l’amic Jordi no recorda que m’havia promès córrer amb mi els 17 últims km. Quan li recordo, se’m queda mirant com dient “ que dius ara??”, però la meva cara deu ser tant de pena, que el tio ni ho dubta. Es treu la dessuadora, converteix els pantalons en curts i a córrer! Per cert, chapeau a la noia que em va estar servint fruita a l’avituallament sense parar!!!!! GRÀCIES DE NOU!!

Encaro els últims 8 km evitant pensar en l’arribada, ja que els ulls es posen borrosos i em costa respirar de l’emoció. Recordo al Willy i família, que no han pogut venir però han estat amb mi en tot moment. El Jordi no para d’animar-me. La mínima pujada em fa caminar i escolto al Jordi i em vinc amunt. Ja conec l’arribada. A 200 m d’arribar al poble ja no ho puc evitar i trenco a plorar. Li he de dir al Jordi, “Això que has fet avui, no se m’oblidarà en la vida, ets gran, tio”. Ja veig el poble. La gent anima. Tinc a la família. Els saludo, agafo a les nenes i entro a meta plorant com mai. Ho he aconseguit!! 14 hores. 71 k amb 4.800 de desnivell acumulat. La ultra bastions es meva. I abans dels 40, que els faig avui mateix.

 Salut!

dijous, 11 de febrer del 2021

Si son les 7, això és IS...TUFARION XAN XA!!!!

 

Per l’any 1986 un grup suec de nom EUROPE, llençava el seu gran hit “The Final Countdown”. Uns anys després, jo i els meus germans vam quedar enamorats de com ho petava la cançó i vam decidir fer la nostra versió. En un principi, la vam anomenar “Estofado de patatas”, però estava clar que aquell títol no portava enlloc més que a treure la gana de tres marrecs d’entre 5 i 10 anys. Així que vam decidir internacionalitzar la tornada; passava a ser “ISTUFARION XAN XA”. Ara sí que molava. Així que, quan tornàvem de classe, al migdia, ens muntàvem el nostre concert al menjador de casa. El meu germà a la guitarra i jo a la bateria ( o a la inversa) i la meva germana al micro. Equip de música marca SONY, HI FI (HIGH FIDELITY) a tope i som-hi:

“ Ui livin tugueda…

Tornadaà ISTUFARION XAN XA!!!!

Però els concerts no van passar del menjador de casa. No ens vam guanyar la vida cantant; ara, el que disfrutàvem, no ens ho treu ningú. I fins avui.

El passat dia 28, em disposava a dutxar-me mentre escoltava el programa de ràdio Islàndia. Un programa molt recomanable per desconnectar del món i del p**o virus. El presenten l’Albert Om i la Maria Xinxó. A l’Albert el segueixo des de Malalts de tele… Ha plogut!

Per on anava?

Si! Estic a la dutxa i l’Albert demana notes de veu on expliquem cançons que ens recordin als nostres germans. Jo ja estic sota l’aigua, però penso “calla, eixugat i fes la nota amb la historia d’ISTUFARION XAN XA i ho fliparàn”. Dit i fet. Dissabte 30 escolto per podcast el programa i… BINGO! Obro el programa!!! Inicialment ho flipo molt fort i no puc evitar emocionar-me i trucar a ma germana per explicar-li. Em transporto a aquells concerts al menjador de casa i se’m dibuixa un somriure que no m’hi cap a la cara. Dies després, veig que el programa està recollint notes de veu amb cançons mal cantades i que tot és degut a la meva historia d’infància. Quina gràcia. Dilluns 8/2 torno a escoltar el programa i l’Albert comença dient que avui riurem “… tot comença amb aquesta nota de veu…” i PATAPAM! Un altre vegada!

Sembla ser que demà dia 12 es tanca el cicle de programes  ISLANDIA dedicats a aquestes errades forçades. Només us puc dir que si he fet riure a algú almenys 1/10 part del que jo disfrutaba cantant aquesta tornada, ja estic content! Gràcies Islàndia per fer-nos somriure en aquests temps tant i tant complicats. Ah!! Em podríeu enviar una tassa de RAC1??

 

Salut i…. ISTUFARION XANXA!!!!

dilluns, 25 de gener del 2021

El retorn

 

Uffff… gairebé 2 anys i mig sense escriure al blog!!! I no serà perquè no han passat coses durant aquest temps.

La veritat és que no he tingut gaires ganes d’activar el blog, però ja s’ha acabat. A partir d’ara, us mantindré informats de la meva activitat esportiva.

I començaré pel principi. Aquest 2021 no comença bé. Vaig acabar el 2.020 amb una lesió al genoll i encara l’arrossego. Pel que sembla, és una tendinitis molt forta a la zona del darrere, i és molt molesta. Gràcies a una visita a la fisio, em va dir que tot ve provocat pels tensors dels dits dels peus, que van acumular un gran esforç durant una sortida del 20/12, degut a fer una pujada molt continuada, amb les puntes dels peus!!! Alça Manela!!! No m’ho hagués imaginat mai. El cas és que he de tenir paciència i tornar a l’activitat molt a poc a poc. La setmana passada ja vaig fer 8 km per muntanya a 5.40 min/km, i aquesta setmana he fet els mateixos 8 km a 5.02 min /km. Tot i que durant la ruta la molèstia s’ha fet notar, el dia següent a l’activitat, sembla que el tendó es relaxa més del compte i gairebé no fa mal. Però les tendinitis són molt traïdores, i quan m’ajupo o flexiono massa el genoll, el dolor es fa notar, poc, però es fa notar.

Aquesta setmana torno a tenir visita a la fisio i sembla que ja veig la llum al final del túnel. Em fa molta falta sortir d’aquesta lesió perquè aquest any tinc un repte majúscul: Bastions. Aquesta cursa em té el cor robat. Ja la primera vegada que vaig anar es va neutralitzar a la meitat del recorregut, degut al mal temps. I allà vaig saber que era especial. El següent any (2017) vaig tornar i vaig fer el recorregut marató amb 52 km i 2.900 de d.a. i vaig decidir que tornaria a fer una distància una mica més llarga. El territori el conec, Ripollès, i la motivació no em falta.

Però aquest any començava amb la mala noticia que Bastions desapareixia. La organització de la carrera no podia continuar i plegaven. Quin disgust... ara que volia tornar-hi... La sorpresa va saltar fa poc més d’una setmana, Bastions tornava de la mà d’Ocisport!!! Som-hi!! Aquest any sí!!

Temps després sense participar en curses, i després d’una pandèmia que ens ha ensenyat a viure la vida al dia, que facis el que puguis quan puguis, que no deixis res per demà i que si pots, vols! Doncs som-hi. Inscripció feta! El 5 de juny tinc una cita amb Bastions. 71 km amb 4.709 d.a. Espero que vinguis a animar o fins i tot a córrer una estona al meu costat!!!

Salut i república!!