Avui toca Vida!!

Doncs sí nois i noies! Avui no us explicaré res d'esport. Avui toca parlar de vida. I que ens explicarà aquest, pensareu? Res de l'altre diumenge. No donaré voltes. L' Elisenda i jo esperem un fill/a. 

Ja fa gairebé un any que esperàvem aquest moment amb ansietat, i per que no dir-ho una certa angoixa. Costa descriure el que sents quan surt la segona línia al predictor, però quan la vida t'ensenya que no tot és tan fàcil, és el cap el que mana i t'exigeix precaució. Així que només ho vam comunicar als familiars més directes. Han estat tres mesos d'espera que tot sortís bé, i així ha estat. 

Arriba el dia de la primera ecografia i...pompom, pompom, pompom... és el seu cor!!! I això si que és meravellós! Vam trencar a plorar com dos nens petits... d'alegria!! Ara ja està embarassada de tretze setmanes i tot va com la seda. L'Elisenda es troba molt bé i comencem a disfrutar l'embaràs. Com veieu aquest article es breu, però intens. I és que mai havia tingut tantes ganes de cridar SEREM PARES!!!!!

L'Endimoniada de Badalona

Ahir 02-06-2012 va tenir lloc a Badalona la II Endimoniada de la ciutat. Pels que no la coneguin, es tracta d'una cursa nocturna de muntanya, d'uns 18 km aproximadament, que recorre part de la serralada de Marina, pujant fins la torre de vigilància alfa (conegut com a dipòsit) i baixa fent variants fins la font del pop, a la vora de Can Ruti. 

L'any passat la vaig completar en una hora 33 minuts, ocupant el lloc 50 a la general i el 35 a la categoria SenM. Aquest any, la victòria era superar-me. Sabia que era un repte difícil, més encara quan dies abans de la prova ens van modificar el recorregut i van afegir una pujada d'uns 600 metres que, estan gairebé al final del recorregut, de ben segur ens faria patir. 

Dies d'entrenament solitaris, amb companyia, amb pluja... m'ajudaran a intentar-ho. 

Comença el dissabte i em llevo ben d'hora, ben d'hora... a les 7. Surto a pedalar amb els amics de Btt Badalona, pensant en acompanyar-los una estona i tornar aviat a casa, per estar fresc a la nit. Doncs no; faig 30 km amb pujades molt dures i arribo a casa més cansat del que hagués desitjat. Una bona migdiada m'ajuda a recuperar, però no del tot. 

Em trobo amb 2 grans amics que afronten la seva primera endimoniada i el seu objectiu és arribar. Ja tenen els dorsals. En Josep té el mític 23!! Air Jordan!! Em venen a la memòria aquells dies que jo començava. Només arribar a les curses i veure a la gent tant pro, em venien ganes de plegar... Però les aparences no corren, les que corren són les cames amb el permís del cap!!!

A l'inici surto amb els primers, per tal d'evitar els primers taps que vindran a l'estretament de la creu de Montigalà. Saludo a la meva dona i amics que no es creuen veure'm tant endavant (de fet, jo també alucino...). 

A les primeres rampes em trobo molt bé i no camino. Això em fa avançar posicions abans del primer avituallament. Penso en Josep i li transmeto mentalment "no t'aturis mai, recorda..." A la torre de vigilància arribo gairebé 2 minuts per sota de l'any passat i em trobo amb en Xavi. Ens fem la goma durant tota la cursa. Ara jo tiraré en la baixada, però a l'asfalt m'agafa... Així serà. A la baixada tècnica avança 5, 6, 7 corredors que només em senten s'aparten i em deixen passar (Gràcies). Un d'ells ho fa en un tram molt relliscós i està a punt de caure per tal de deixar-me passar. "Guillem al mateix lloc on vas caure un dels dies d'entrenament, espero no et passi avui" penso. A un dels encreuaments em diuen "Vas el 29!!" Em puja un "nosequé" que em dona molta força. De moment, objectiu assolit, però queda mitja cursa. 

Afronto la pujada afegida a última hora perdo posicions i el quadríceps em dona un avís... Avís que queda anul·lat instantàniament per la ment i per l'ajuda d'una pastilla de glucosa que de ben segur lo boticari Pere no em recomana... o si?? 

Tornem a baixar a la font del pop i és el meu terreny per recuperar llocs. Així ho faig. Encara no sé com no perdo l'equilibri, però tinc a lament les baixades del Déu KILIAN i crec que és ell qui m'aguanta la verticalitat. Un cop arribo a l'asfalt, apreto les dents i corro com mai. M'enrecordo de la Marató de Bcn. El ritme que porto és prou dur i exigent. Tot i això, l'androide Grau m'avança. Miro enrere. Tot fosc. Lluny ve algú, però no em pot agafar. Els amics Keoki i Miguel em dónen un últim esperó. Ajuntament, c/ del mar i rambla a tope. 1h 30 minuts 26 segons!!! 20 segons després de Grau. Aconseguit!! Posició?? Hem d'esperar. Elisenda em diu que entre els 20 primers. Ernest al·lucina amb nosaltres. Esperem als amics. Guillem i Cristòbal entren en un meritori 1h58' i Josep en 2h14', gens malament per ser la primera. 

Publiquen resultats. General 28!! SenM... Josep, era una senyal!!! 

Fins la propera.

Gràcies Pep!!

Avui ens has dit fins aviat. Ens has marcat el camí a seguir, un camí que des de fa uns anys no trobàvem i tú ens has ajudat a retrobar. Alguns diuen que tot això va començar fa quatre anys i acaba avui, però discrepo. Ni va començar fa quatre anys ni acaba avui. Ni vas arribar al Barça fa quatre anys ni marxes avui, quedaràs per sempre.

Això comença amb el teu debut, continua amb el teu primer gol (contra A. Madrid), segueix amb el teu últim gol (de falta), ... Un dels dies que em vaig adonar del teu sentiment com a culé i català va ser quan va trascendir el que li vas dir a Losantos Omar, al Bernabéu, quan va anul·lar el tercer gol (que significava la victòria) a Rivaldo. Sí, va ser algiuna cosa així com "Estas jugando con el sentimiento de un pueblo, el pueblo catalán!!".  Profund.

Recordo que quan vas plegar del Barça vas sortir a coll dels teus companys. Vas pasar una agonia a Itàlia, acusat de dopatge, però no vas defallir fins demostrar la teva inocència. Imborrable la teva entrevista amb la Mònica Terribas a La nit al dia, per expressar la teva inocència. Van passar els anys i vas estar a Qatar, a Mèxic... i vas tornar al filial. Vaig anar al mini molts cops a veure al gran capità. Aquell que movia l'equip sense la pilota i manava desde el primer dia com si fos el mes veterà de l'equip. Va arribar Xavi, però als seus inicis no ho va passar bé. Igual que en Puyi o en Valdés. Recordo aquells equips amb jugadors com Okunowo, Cristanval, Rochenback, Dugarry... quines tardes... I Xavi, Puyol i Valdés aguantàven. I els socis aguantàvem. Vaig al Camp Nou des dels 5 anys i recordo perfectament aquelles temporades on no teníem rumb ni destí.

I et van pujar al primer equip com a entrenador. No era tasca fàcil, Ronaldinho i Rijkaard ens van fer gaudir de debò i tornar a regnar a Europa, però estàvem en davallada. I pam!! El  primer any, tot de tot!!!! INCREÍBLE!!! Increible avui, demà i sempre. I durant 4 anys, cada partit els jugadors s'han entregat al màxim. Guanyant o perdent, però no se'ls pot retreure res.

Cada roda de premsa has donat lliçó d'orgull català i culé. Has ensenyat la filosofia culé i catalana al màxim.Vam anar a Madrid en semis de Champions i vas donar el cop a la taula com un senyor, dient "Ep, que estem aqui!!! Un respecte!!" Gran, Pep!

No em vull allargar molt més. Només dir-te un cop més GRACIES PEP!. Recordaré sempre aquests 4 anys. Explicaré als meus fills (quan els tingui) i als meus nets, l'orgullós que ens vas fer sentir i la sensació de tranquilitat amb què hem afrontat els grans partits aquests 4 anys. Aquests grans partits que anys enrere patíem només de pensar-hi... I anàvem al Camp Nou amb la seguretat de disfrutar. I el que vaig plorar a Roma, en directe, quan vam conquistar la tercera Champions. Sempre em quedarà Roma. Encara se´m posen els pèls de punta quan recordo aquests 4 anys inolvidables.
L'empremta que has deixat va quedar reflectida en la reacció de l'afició en la derrota del dimarts passat contra el Chelsea. 

I recordem: "Si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, som un País imparable!"

Gràcies PEP!!!! Un soci agraït.

M'encanta ser covard!!!

És el dia. Son les 6 de la matinada (5 sense canvi d'hora) i sona el despertador. Toca esmorzar fort, encara que no entri res de res. Cereals, torrada, pernil dolç, suc i cafè amb llet per poder anar al lavabo abans de còrrer. Em vesteixo amb la roba que fa dies tinc decidida, m'abrigo per anar en moto i enfilo cap a Plaça Espanya. Abans d'arribar un motorista amb xandall i pinta de corredor em diu en un semàfor que és la seva primera Marató... "Tingues molt de cap" li contesto. 

A les 8h he quedat en un punt amb uns companys, només es presenta 1. En Cristòbal. El temps és molt just i els altres estaran al guardarroba. Ens fem una abraçada molt sincera i ens desitgem sort, ens farà falta. Les 8h i 10min i el cafè fa efecte...Començo a còrrer cap als lavabos, cua molt llarga... finalment surto a les 8.21h, temps just per estirar. Arribo a la sortida i faig els últims estiraments. Visualitzo el circuit mentalment i em repeteixo constantment "Tranquil, tranquil, dosifica...." Començo molt bé i els primers 10 km els faig en 47h19min a ritme de 4'44'' el km. Estic sorprès, he de regular. Però em trobo molt còmode i els segons 10 km els faig a 4'50''. Mitja marató a 1h41min. Si segueixo així ho aconseguiré, però no m'obsessiono i em centro en cada km, en cada passa, en cada respiració. Poc a poc. El manifest de l'Skyrunner d'en Kilian volta pel meu cap (http://www.arallibres.cat/blog/index.php/2011/03/manifest-de-lskyrunner/)  Ara venen un parell de baixades que ens permeten mantenir el ritme sense apretar gaire. Del kilòmetre 25 al 35 és dur. Els llocs per on pasem no son gaire animats (excepte la torre Agbar i el mur, que gràcies al Pucu, aquest any ho ha estat menys!). Del kilòmetre 27 al 30 és un puja- baixa de la Diagonal i em trobo a la meva dona (T'estimo molt! Has aguantat els meus entrenaments com mai) i en Pere Teruel i el seu fill, en Dídac, que amb els seus ànims m'han empentat una mica més.

Km 30. Els últims 10 km els he fet a 5min clavats! Arribant al kilòmetre 32 s'afegeix un AMIC a còrrer amb mi, en Josep Ramón. Han estat uns 5 km, però m'ha donat la vida! La seva companyia i els seus ànims m'han omplert d'energia. I a sobre ha vingut gairebé sense dormir, quin tio!! 

Ara bé la part maca. Arc de triomf, Ronda St. Pere, Plaça Catalunya, Portal de l'Àngel, Sagrada Família, Via Laietana, Plaça Sant Jaume, Rambles, Colom i... Paral·lel!! El ritme ha estat una mica pitjor, però arribo al km 40 a 3 hores 18 minuts!! No m'ha passat la  llebre, però no sé d'on treure forces per no parar... Ara tinc al cap tots els dies de fred, pluja, vent, que he sortit a còrrer. Aquells dijous que arribant de nit a casa, toca anar a còrrer, i responc a les meves cames amb un NO PARARÉ!!! No em guanyareu, tinc un aliat, és el meu cap i m'ajudarà!! Passat el km 41 em passen les llebres de 3h30min! Pensava que eren per davant!! Tiro una mica amb elles, però no puc seguir-les gaire estona.. 

Ja es veu Plaça Espanya, s'humitegen els ulls... veig el crono...3h31min... corre!! Que no pugi més!!! Entro amb temps oficial 3 hores, 32 minuts i 1 segon!!! M'emociono molt, un gran repte que he tornat a aconseguir.  Tot i que volia baixar de 3h30min... estic als núvols...!

Ja la tinc. És meva! És la segona i em fa gairebé més il·lusió que la primera!! 

Des d'aquí vull agrair a tots i totes els que en algun moment m'han ajudat a superar aquest repte. Gent de cada dia, res de l'altre món. Primer a la meva dona per la santa paciència que té amb les meves coses i bogeries. Companys de feina que han passat a la categoria d'amics. D'aquells que el dissabte anterior a la Marató van a dormir a les 3 i venen a còrrer 5 km per animar-te! (Gràcies Xusep!!). Després als amics que no han dubtat mai i sempre m'han animat; també als companys de la bici i en especial a Gordi, que em deien que em trobaven a faltar (Ja torno, pitufos www.bttbadalona.com ). 

Sense ser pitufa, però com si ho fos, la Noe (http://www.lacabrasiempretiraalmonte.com). Ets gran Noe!!! Com no, a la família. Sempre em diuen que estic boig, que vagi amb compte per si em donarà alguna cosa per la muntanya sol, o si em refredaré... en fi, que us he d'explicar, mares. A tots: GRÀCIES!!!
Com diuen alguns: "còrrer és de covards", doncs m'encanta ser covard...

Mitja de Granollers

Avui ha tocat Granollers. Tot i que el meu pla d'entrenament m'aconsellava fer una tirada en competició de 10 km, no podia deixar escapar la mítica Mitja de Granollers, coneguda con Lamitja.
El fred ho pintava tot molt fosc, més aviat grisós, perquè quan un té ganes de córrer, res és fosc. Així que, després de dormir una mica malament pels nervis (en aquest aspecte, encara semblo un debutant...) m'he llevat a les 8, he esmorzat fort, i he començat a preparar tot. Malles, mitjons, buff, compressives, samarreta tècnica, dorsal... Sé que se m'oblida quelcom, però no sé el què... A Elisenda se li enganxen els llençols i no la molesto fins que sigui el temps límit per aixecar-se, vestir-se i marxar...Prou esforç fa en acompanyar-me...
Anem a l'estació de metro de Badalona a buscar a Josu i Ruth. Ruth és una companya de la feina de Elisenda i Josu, la seva parella. Tots dos són bascos i molt bona gent. Ell està fort com un toro, tot i que és molt humil. Fa uns mesos va fer la Behòvia, mítica cursa al País Basc, i està SÚPER il·lusionat amb la marató de Bcn.

Arribem a Granollers...-3ºC!!! Quin fred!! I al sortir del cotxe, veig les sabatilles d'en Josu i...al lloro!!! el xip!!! L'he oblidat a casa!!!! Bueno, no tindré temps oficial, així que hauré de dipositar tota la meva confiança en el pulsòmetre.
Ens trobem amb uns companys de feina d'Elisenda i fem els primers escalfaments. La idea és rebaixar la mitja de Terrassa de l'any passat (1h 37') però sense obsessionar-se.

Els primers 8 km vaig a bon ritme, uns 4'40 el km, però molt, molt incòmode. Un dolor molt fort al peu dret em demana que abandoni. Ara és el cap el que demostra qui mana aquí. No plegaré. Més enllà del dolor físic està el poder mental, i en aquestes situacions es posa a prova. Així que el dolor es rendeix i dóna pas a la segona part de la cursa. Un cop arribats a La Garriga, ja fa baixada. A deixar-s'ho tot. En les baixades més pronunciades tiro el cos cap endavant i em deixo portar. algun km el faig a 4'30'' o menys. Miro el rellotge, 20km i 1h31'... A foc! Les cames em cremen, tot i el fred, però l'oportunitat de baixar crono la tinc als meus morros. Creu-ho la línia d'arribada...1h35'02''!!! Molt bé!!!

Encara no he començat a assimilar el resultat que arriba Josu "Rober, 1h 36' como he disfrutado corriendo". Em quedo amb aquesta frase. Tinc prou. No recordo el dolor, ni l'esforç dels entrenaments, ni del fred, només d'haver gaudit corrents.

Els companys d'Elisenda arriben quan nosaltres estem a la dutxa, uns 10 minuts enrere, molt i molt bé!! Han baixat de les 2 hores!!! Quan marxem cap a casa, el crono marca 2h5' i encara arriba gent. Admirable.

Arribem a casa, pollastre a l'ast i vi del priorat. Tarda de sofà i manteta. Avui, ho he tornat a fer, m'he tornat a superar. M'encanta.

Salut!!!

Escales

Entre la muntanya russa d'emocions que m'envolta, intentaré transmetre allò que sento ara mateix i, si puc, aconseguir que feu clic a l'enllaç de l'última línia.

La veritat és que no sé per on començar, així que ho  faré pel principi. Gairebé tots els meus articles han parlat d'esport, excepte un, el del sopar, que podem dir que és com la vida mateixa. Avui, fent honor més que mai al títol del blog, ajuntaré Esport i Vida.

Acabo de veure el l'excel·lentíssim reportatge de Xavi Torres (TV3) "Soufian, el nen que volia volar" i m'ha fet escriure aquestes línies i demanar-vos que el veieu amb atenció. Guardeu 45 minuts del dia i sense presses pareu davant l'ordinador, per que val la pena. Val la pena veure com en Soufian somriu dia i nit i ens ensenya que la vida no gira entorn la prima de risc, o si pugen o baixen els impostos; la vida gira entorn dels valors i les coses senzilles. Diu el seu amic, en Ferran Vilà, que una cosa tan fàcil per nosaltres com pujar escales, per en Soufian és tot un repte. Imagineu-vos!! Penseu en les coses que feu durant tot el dia que per en Soufian és necessari mol més d'esforç. Des de que ens llevem al matí fins a la nit, enumeraríem coses a cada minut!!

Tot i que al reportatge surt en Messi, l'autèntica estrella de debò és en Soufian. Ha trobat el seu esport i viu la seva difícil vida amb tota normalitat i això ens ha de fer reflexionar i pensar en tot el que tenim i en les banalitats que provoquen les nostres queixes del dia a dia. Penseu: què és l'ultim que us ha fet emprenyar amb la parella, amic, fill, veí?? Val la pena??Realment són problemes?? Crec que no.

No vull donar lliçons a ningú, però crec que en Soufian es mereix, com a mínim, que mirem el seu reportatge i jo, personalment li dedicaré pensaments en els meus esforços esportius i en el meu entrenament de marató.

Gràcies Soufian.

I ara, feu clic!

http://www.youtube.com/watch?v=8YJxfTYTnQY

14, 11, 42 i 195

Avui va de números. I és que els que em coneixeu sabeu que sóc un noi de números. I com no, us presento un dels millors reptes físics i psicològics que es pot plantejar una persona.

14: Són el número de setmanes necessàries per preparar bé el repte. Es composa de 5 Mesocicles i 14 Macrocicles, un per setmana. Cada un amb diferents intensitats d'entrenament, duració, tipus d'exercici...Però no us escalfaré el cap amb històries tècniques.

11: Degut a un refredat que m'ha deixat K.O. un parell de setmanes, aquest any (el segon que afronto el repte) em toca preparar-ho en 11 setmanes. Són moltes setmanes, però crec que hauré d'afegir una mica de càrrega per arribar preparat al dia D

42: Aquí vé la pista important. És la distància en kilòmetres. Al principi van caient i no te'n adones. Quan arribes a l'Illa Diagonal ja portes 5 km i estàs com nou. Passes Gran via, Passeig de Gràcia, et saluden pel teu nom (el duus escrit al dorsal), et xoquen la mà, t'animen, i arribes a la meridiana. Mitja cursa. Ara ha de començar a treballar el més important: el cap. Sobretot quan arribes a Diagonal Mar i has de pujar fins la Torre Agbar i tornar a baixar. Aquí la teva ment mana. Si superes això tens molt guanyat. Però queda el pitjor. Arrives al litoral i t'enfrontes al maleït MUR. Sinceramnet, jo no el vaig veure. Clar que mentalment he fet moltes aventures per la muntanya que m'han preparat força. Però per una persona que no ha patit de debò, i no té aquest saber patir, això costa deu vegades més.

195: Els últims metres. Aquells on no pots aguantar les llàgrimes. On te'n recordes de les 14 setmanes de preparació. De tota l'estona que portes corrents, del que t'ha costat arribar fins aqui, dels ànims que t'ha donat la teva parella abans de sortir de casa, d'aquella senyora francesa que cridava el teu nom sense conèixer-te, dels nens i nenes que estenen la mà per xocar...de tot. I plores. Plores com un nen per que ja ho tens. Allò que no t'imaginaves, ja ho tens. Ho has aconseguit. No hi has res impossible, només t'ho has de proposar.

Ah per cert, parlo de la Marató de Barcelona. 25.03.2012