Avui ha tocat Granollers. Tot i que el meu pla d'entrenament m'aconsellava fer una tirada en competició de 10 km, no podia deixar escapar la mítica Mitja de Granollers, coneguda con Lamitja.
El fred ho pintava tot molt fosc, més aviat grisós, perquè quan un té ganes de córrer, res és fosc. Així que, després de dormir una mica malament pels nervis (en aquest aspecte, encara semblo un debutant...) m'he llevat a les 8, he esmorzat fort, i he començat a preparar tot. Malles, mitjons, buff, compressives, samarreta tècnica, dorsal... Sé que se m'oblida quelcom, però no sé el què... A Elisenda se li enganxen els llençols i no la molesto fins que sigui el temps límit per aixecar-se, vestir-se i marxar...Prou esforç fa en acompanyar-me...
Anem a l'estació de metro de Badalona a buscar a Josu i Ruth. Ruth és una companya de la feina de Elisenda i Josu, la seva parella. Tots dos són bascos i molt bona gent. Ell està fort com un toro, tot i que és molt humil. Fa uns mesos va fer la Behòvia, mítica cursa al País Basc, i està SÚPER il·lusionat amb la marató de Bcn.
Arribem a Granollers...-3ºC!!! Quin fred!! I al sortir del cotxe, veig les sabatilles d'en Josu i...al lloro!!! el xip!!! L'he oblidat a casa!!!! Bueno, no tindré temps oficial, així que hauré de dipositar tota la meva confiança en el pulsòmetre.
Ens trobem amb uns companys de feina d'Elisenda i fem els primers escalfaments. La idea és rebaixar la mitja de Terrassa de l'any passat (1h 37') però sense obsessionar-se.
Els primers 8 km vaig a bon ritme, uns 4'40 el km, però molt, molt incòmode. Un dolor molt fort al peu dret em demana que abandoni. Ara és el cap el que demostra qui mana aquí. No plegaré. Més enllà del dolor físic està el poder mental, i en aquestes situacions es posa a prova. Així que el dolor es rendeix i dóna pas a la segona part de la cursa. Un cop arribats a La Garriga, ja fa baixada. A deixar-s'ho tot. En les baixades més pronunciades tiro el cos cap endavant i em deixo portar. algun km el faig a 4'30'' o menys. Miro el rellotge, 20km i 1h31'... A foc! Les cames em cremen, tot i el fred, però l'oportunitat de baixar crono la tinc als meus morros. Creu-ho la línia d'arribada...1h35'02''!!! Molt bé!!!
Encara no he començat a assimilar el resultat que arriba Josu "Rober, 1h 36' como he disfrutado corriendo". Em quedo amb aquesta frase. Tinc prou. No recordo el dolor, ni l'esforç dels entrenaments, ni del fred, només d'haver gaudit corrents.
Els companys d'Elisenda arriben quan nosaltres estem a la dutxa, uns 10 minuts enrere, molt i molt bé!! Han baixat de les 2 hores!!! Quan marxem cap a casa, el crono marca 2h5' i encara arriba gent. Admirable.
Arribem a casa, pollastre a l'ast i vi del priorat. Tarda de sofà i manteta. Avui, ho he tornat a fer, m'he tornat a superar. M'encanta.
Salut!!!
diumenge, 5 de febrer del 2012
diumenge, 8 de gener del 2012
Escales
Entre la muntanya russa d'emocions que m'envolta, intentaré transmetre allò que sento ara mateix i, si puc, aconseguir que feu clic a l'enllaç de l'última línia.
La veritat és que no sé per on començar, així que ho faré pel principi. Gairebé tots els meus articles han parlat d'esport, excepte un, el del sopar, que podem dir que és com la vida mateixa. Avui, fent honor més que mai al títol del blog, ajuntaré Esport i Vida.
Acabo de veure el l'excel·lentíssim reportatge de Xavi Torres (TV3) "Soufian, el nen que volia volar" i m'ha fet escriure aquestes línies i demanar-vos que el veieu amb atenció. Guardeu 45 minuts del dia i sense presses pareu davant l'ordinador, per que val la pena. Val la pena veure com en Soufian somriu dia i nit i ens ensenya que la vida no gira entorn la prima de risc, o si pugen o baixen els impostos; la vida gira entorn dels valors i les coses senzilles. Diu el seu amic, en Ferran Vilà, que una cosa tan fàcil per nosaltres com pujar escales, per en Soufian és tot un repte. Imagineu-vos!! Penseu en les coses que feu durant tot el dia que per en Soufian és necessari mol més d'esforç. Des de que ens llevem al matí fins a la nit, enumeraríem coses a cada minut!!
Tot i que al reportatge surt en Messi, l'autèntica estrella de debò és en Soufian. Ha trobat el seu esport i viu la seva difícil vida amb tota normalitat i això ens ha de fer reflexionar i pensar en tot el que tenim i en les banalitats que provoquen les nostres queixes del dia a dia. Penseu: què és l'ultim que us ha fet emprenyar amb la parella, amic, fill, veí?? Val la pena??Realment són problemes?? Crec que no.
No vull donar lliçons a ningú, però crec que en Soufian es mereix, com a mínim, que mirem el seu reportatge i jo, personalment li dedicaré pensaments en els meus esforços esportius i en el meu entrenament de marató.
Gràcies Soufian.
I ara, feu clic!
http://www.youtube.com/watch?v=8YJxfTYTnQY
La veritat és que no sé per on començar, així que ho faré pel principi. Gairebé tots els meus articles han parlat d'esport, excepte un, el del sopar, que podem dir que és com la vida mateixa. Avui, fent honor més que mai al títol del blog, ajuntaré Esport i Vida.
Acabo de veure el l'excel·lentíssim reportatge de Xavi Torres (TV3) "Soufian, el nen que volia volar" i m'ha fet escriure aquestes línies i demanar-vos que el veieu amb atenció. Guardeu 45 minuts del dia i sense presses pareu davant l'ordinador, per que val la pena. Val la pena veure com en Soufian somriu dia i nit i ens ensenya que la vida no gira entorn la prima de risc, o si pugen o baixen els impostos; la vida gira entorn dels valors i les coses senzilles. Diu el seu amic, en Ferran Vilà, que una cosa tan fàcil per nosaltres com pujar escales, per en Soufian és tot un repte. Imagineu-vos!! Penseu en les coses que feu durant tot el dia que per en Soufian és necessari mol més d'esforç. Des de que ens llevem al matí fins a la nit, enumeraríem coses a cada minut!!
Tot i que al reportatge surt en Messi, l'autèntica estrella de debò és en Soufian. Ha trobat el seu esport i viu la seva difícil vida amb tota normalitat i això ens ha de fer reflexionar i pensar en tot el que tenim i en les banalitats que provoquen les nostres queixes del dia a dia. Penseu: què és l'ultim que us ha fet emprenyar amb la parella, amic, fill, veí?? Val la pena??Realment són problemes?? Crec que no.
No vull donar lliçons a ningú, però crec que en Soufian es mereix, com a mínim, que mirem el seu reportatge i jo, personalment li dedicaré pensaments en els meus esforços esportius i en el meu entrenament de marató.
Gràcies Soufian.
I ara, feu clic!
http://www.youtube.com/watch?v=8YJxfTYTnQY
divendres, 6 de gener del 2012
14, 11, 42 i 195
Avui va de números. I és que els que em coneixeu sabeu que sóc un noi de números. I com no, us presento un dels millors reptes físics i psicològics que es pot plantejar una persona.
14: Són el número de setmanes necessàries per preparar bé el repte. Es composa de 5 Mesocicles i 14 Macrocicles, un per setmana. Cada un amb diferents intensitats d'entrenament, duració, tipus d'exercici...Però no us escalfaré el cap amb històries tècniques.
11: Degut a un refredat que m'ha deixat K.O. un parell de setmanes, aquest any (el segon que afronto el repte) em toca preparar-ho en 11 setmanes. Són moltes setmanes, però crec que hauré d'afegir una mica de càrrega per arribar preparat al dia D
42: Aquí vé la pista important. És la distància en kilòmetres. Al principi van caient i no te'n adones. Quan arribes a l'Illa Diagonal ja portes 5 km i estàs com nou. Passes Gran via, Passeig de Gràcia, et saluden pel teu nom (el duus escrit al dorsal), et xoquen la mà, t'animen, i arribes a la meridiana. Mitja cursa. Ara ha de començar a treballar el més important: el cap. Sobretot quan arribes a Diagonal Mar i has de pujar fins la Torre Agbar i tornar a baixar. Aquí la teva ment mana. Si superes això tens molt guanyat. Però queda el pitjor. Arrives al litoral i t'enfrontes al maleït MUR. Sinceramnet, jo no el vaig veure. Clar que mentalment he fet moltes aventures per la muntanya que m'han preparat força. Però per una persona que no ha patit de debò, i no té aquest saber patir, això costa deu vegades més.
195: Els últims metres. Aquells on no pots aguantar les llàgrimes. On te'n recordes de les 14 setmanes de preparació. De tota l'estona que portes corrents, del que t'ha costat arribar fins aqui, dels ànims que t'ha donat la teva parella abans de sortir de casa, d'aquella senyora francesa que cridava el teu nom sense conèixer-te, dels nens i nenes que estenen la mà per xocar...de tot. I plores. Plores com un nen per que ja ho tens. Allò que no t'imaginaves, ja ho tens. Ho has aconseguit. No hi has res impossible, només t'ho has de proposar.
Ah per cert, parlo de la Marató de Barcelona. 25.03.2012
14: Són el número de setmanes necessàries per preparar bé el repte. Es composa de 5 Mesocicles i 14 Macrocicles, un per setmana. Cada un amb diferents intensitats d'entrenament, duració, tipus d'exercici...Però no us escalfaré el cap amb històries tècniques.
11: Degut a un refredat que m'ha deixat K.O. un parell de setmanes, aquest any (el segon que afronto el repte) em toca preparar-ho en 11 setmanes. Són moltes setmanes, però crec que hauré d'afegir una mica de càrrega per arribar preparat al dia D
42: Aquí vé la pista important. És la distància en kilòmetres. Al principi van caient i no te'n adones. Quan arribes a l'Illa Diagonal ja portes 5 km i estàs com nou. Passes Gran via, Passeig de Gràcia, et saluden pel teu nom (el duus escrit al dorsal), et xoquen la mà, t'animen, i arribes a la meridiana. Mitja cursa. Ara ha de començar a treballar el més important: el cap. Sobretot quan arribes a Diagonal Mar i has de pujar fins la Torre Agbar i tornar a baixar. Aquí la teva ment mana. Si superes això tens molt guanyat. Però queda el pitjor. Arrives al litoral i t'enfrontes al maleït MUR. Sinceramnet, jo no el vaig veure. Clar que mentalment he fet moltes aventures per la muntanya que m'han preparat força. Però per una persona que no ha patit de debò, i no té aquest saber patir, això costa deu vegades més.
195: Els últims metres. Aquells on no pots aguantar les llàgrimes. On te'n recordes de les 14 setmanes de preparació. De tota l'estona que portes corrents, del que t'ha costat arribar fins aqui, dels ànims que t'ha donat la teva parella abans de sortir de casa, d'aquella senyora francesa que cridava el teu nom sense conèixer-te, dels nens i nenes que estenen la mà per xocar...de tot. I plores. Plores com un nen per que ja ho tens. Allò que no t'imaginaves, ja ho tens. Ho has aconseguit. No hi has res impossible, només t'ho has de proposar.
Ah per cert, parlo de la Marató de Barcelona. 25.03.2012
dissabte, 17 de desembre del 2011
Puigmal, ens tornem a veure!
Tornava a ser allà. Havíen passat gairebé 3 mesos i era a Queralbs. M'acompanyava el meu pare esportiu, Jordi Fabré. Encara no sé ni com ens vam ficar en aquesta, però això no importa. Lleus records d'aquella tarda freda i plujosa, on vam acavar les reserves del petit bar del poble. Un poble silenciós i acollidor que aquell dia era ple a vessar; els esportistes havíem sortit com els rovellons de la tardor.
Els 10 primers kilòmetres els fem piano piano, a un ritme constant. Això fa que els que et passen al principi, sobre la meitat de la pujada els passem nosaltres. La potència sense control no serveix de res. Constància, amics. En JFR en sap d'això. Amb constància s'arriba on calgui. Arribem a Fontalba i comprobem que han arribat molts dels ciclistes, però no ens preocupa. Hem vingut a gaudir, com sempre. Recordo que feia molt de vent...
Un cop deixem les bicis i ens calcem adequadament, enfilem el Puigmal. Al principi el cor s'accelera massa ràpid i hem de baixar el ritme, ja que l'aire fred t'asseca la gola i et dóna sensació d'ofec. A mesura que ens apropem als 2.981 metres es veuen clapes de gel. Aquestes es convertirien en la superfície dels 2 primers kilòmetres de baixada. SUPER perillosos a l'hora que divertits i tècnics. Com no, el típic que va al darrere i vol passar i quan vol arriscar, rellisca i cau. "fill meu, que no guanyaràs, el primer ja ha arribat" li dic!! Evidentmennt, quan nosaltres iniciàvem la baixada el primer ja era a les dutxes. Arribem a Núria i "només" ens queden 3 km de corriol fins a Fontalba. Dic "només" perque em van semblar 10!! Còrrer per aquella falda que va entrant i sortint no sé quantes vegades et fa venir una sensació de còrrer tota l'estona el mateix lloc!! A l'últim sortint ja es veuen les bicis!! Ara disfrutarem! Quan arribes a la bici, la sensació és de victòria. Ja ho tenim!! Però no ens enganyem, la baixada convida a anar a altes velocitats i hem de tenir seny i precaució. Amb això arribarem sencers. I així és.
Un cop a l'arribada, ens creuem amb els guanyadors, que vénen de recollir els premis. El primer, un noi no més alt que jo, que em fa pensar. Només té 19 anys i ho ha fet en la meitat de temps que jo!!! Us poso la foto, a veure si el coneixeu. Jo el conec una mica. Des d'aleshores, és la meva font d'inspiració i superació. Gràcies Kilian!!
divendres, 9 de desembre del 2011
Dia III. El repte.
Sona el despertador i arriba l'hora d'aixecar-se. El miro desafiant, ja que tan sols marca les 6!! Sort que ahir vaig deixar el cotxe carregat i la roba ben endreçada, per no perdre gaire temps. Ràpid, prenc un cafè amb llet i surto a buscar al meu pare esportiu, en Jordi Fabré! Encara no el conec molt, ja que fa poc que compartim rutes de patiment, però té pinta de ser bon paio! Puntuals arribem a l'alberg de Planoles on, amb els que s'han quedat a fer nit, esmorcem abans d'iniciar la ruta. A punt, els 12 intrèpids a l'assalt del Puigmal.
Vaig estar preparant aquell dia durant molt de temps. Els companys em deien que m'ho penses molt bé, que allò no seria un ruta com les de cada dissabte, allò era molt mes seriòs. Pujar un pic com el Puigmal en BTT no era cap broma. Però em vaig omplir de valor i ho vaig afrontar com el que era, un repte. Un repte de gairebé 3.000 metres!!!
El dia pinta preciós. Assolejat i temperatura típica de pirineu, fresca. Les cames funcionen, de moment i quan la gola demana aigua, no hem de fer més que parar i servir-nos.
Vaig estar preparant aquell dia durant molt de temps. Els companys em deien que m'ho penses molt bé, que allò no seria un ruta com les de cada dissabte, allò era molt mes seriòs. Pujar un pic com el Puigmal en BTT no era cap broma. Però em vaig omplir de valor i ho vaig afrontar com el que era, un repte. Un repte de gairebé 3.000 metres!!!
El dia pinta preciós. Assolejat i temperatura típica de pirineu, fresca. Les cames funcionen, de moment i quan la gola demana aigua, no hem de fer més que parar i servir-nos.
La veritat és que les rampes són molt dures, però no he arribat fins aquí per rendir-me ara. Així que miro als meus companys, em donen alè i continuu mirant amunt. Toca fer l'entrepà. Miro endins i no tinc gairebé força ni per mossegar, però no els hi faré saber. Pensar que la primera sortida seria abandono, em fa venir vergonya. Passi el que passi, acabaré. Però encara no sé el que ens espera allà dalt. Mica en mica el dia s'està complicant i els núvols ens comencen a cobrir. Mala pinta. Fins i tot hi ha algún nevero que divideix el grup, però ràpid ens retrobem.
A punt d'atacar el cim. Gairebé son les tres de la tarda. Tenim la tempesta a sobre, la boira no ens deixa veure res i el cim no arriba. Es comencen a escoltar crits de victòria. Són els primers, ja han arribat. Quan més plou, fem cim. Ràpid, traiem la bandera, foto i cap avall. Al moment de guardar la càmera, cau un llampec just a la creu, a un metre de mi i d'en Lluís. Ens mirem. Mirades que sense dir res ens ho diuen tot. Sí, hem de còrrer en baixar. Una de les millors baixades que he fet. I de les pitjors. Camp a través, sense camí marcat, baixem per on volem. Miro enrere i cadascú al seu aire. Increïble. Les mans estan arribant a la congelació. Tinc molt de fred, moltíssim. Encara que la nostra companya Carolina ho està passant pitjor que ningú, pobreta... Gairebé no puc frenar, però he d'aguantar, ja queda poc. A l'esplanada de Fontalba es veuen cotxes. Algú ens oferirà lloc per escalfar-nos. Error. Cap dels tres o quatre cotxes allà aparcats ens diu res, tot i veure'ns morts de fred. No són gent de muntanya. La gent de muntanya ens ajudem de seguida. No perdem més temps i enfilem els últims 10 km de baixada fins a Queralbs. El sr. del bar encara se'n penedeix de no haver tingut un tràiler de cacaolats, perque hagués fet l'agost. Vam acabar amb tota la reserva de lactis d'aquell petit bar. Un cop escalfats, carretera cap a Planoles i cap a casa. Potser el fred no m'ha deixat pensar en el cansanci, o al revés? No ho sé, però el primer repte està a la butxaca. Pujada al Puigmal en BTT. 09.06.2007
Us deixo un petit video!
dijous, 8 de desembre del 2011
Dia II. Ja és un fet, una realitat. Tinc blogg!!
Tot i que les mostres de felicitació i d'interés pel meu bloc no han estat gaires (però les que han estat, ja em valen), continuaré endavant amb la idea. Perque? Doncs perque jo estic convençut i, com en la majoria de coses a la vida, amb això n'hi ha prou.
Sé que us vaig prometre un gran repte per començar, però ho deixaré per un altre dia. Com diu Elisenda, improvisar de tant en tant no va malament.
Ahir, després de nedar gairebé 2 km (1.800 m), ens vam trobar amb uns amics, en Fèlix i la Miriam, per anar a sopar per Badalona. Vam anar a parar a La Sargantana, un restaurant petit del centre de Badalona, amb caliu acollidor i cuina típica catalana. Com a mostra, aquest Pop a la Badalonina (all i oli amb patata al caliu de base, mmmm). Tot ben regadet amb un vi blanc dels veïns d'Alella, és clar!!
Quan un surt per Badalona, no és estrany trobar-se amb gent coneguda. I així va ser. Em vaig trobar amb un company de feina. Un d'aquells companys que comença a estar en la barrera que separa la companyonia de l'amistat; m'enteneu, oi?
Un cop s'arregla el món, toca fer una copa. Els que em coneixeu, sabeu que no és el meu fort, però de quan en quan s'ha de fer. Està clar que jo ho faig MOLT de quan en quan, però les costums d'un esportista són les que són. És més, crec que jo no hi era. A la foto, em van afegir...
Al final de la nit, passejada cap a casa amb la fresqueta d'una mitjanit ja passada. Tot caminant i recordant gags de la tele (especialment APM?) ens apropem a casa. I això vol dir que la nit s'acaba. Va començar aviat, però quan estàs en bona companyia, mai és d'hora ni mai es massa tard. El cas és que han passat unes 5 hores i no ens hem gairebé assabentat!!!
No us he presentat als nostres amics. La Miriam, era companya de l'Elisenda de la universitat. Una de les seves passions, el seu gos Pachon. És igual de gran que de bó, oi?? A més, és molt graciosa. S'ho pren tot a broma, fins i tot la seva desorientació...és broma Miriam!!!
En Fèlix, un boig dels nens. I amb una solidaritat impagable. Com a mostra, us deixo un video d'un flaixmob que van fer fa poc i que mostra com d'implicat està amb els discapacitats. Enhorabona Fèlix.
Flaixmob Fèlix
Intentaré que a la propera sigui la vençuda i us explico alguna aventureta de les meves. Apa, adéu siau!!!
Sé que us vaig prometre un gran repte per començar, però ho deixaré per un altre dia. Com diu Elisenda, improvisar de tant en tant no va malament.
Ahir, després de nedar gairebé 2 km (1.800 m), ens vam trobar amb uns amics, en Fèlix i la Miriam, per anar a sopar per Badalona. Vam anar a parar a La Sargantana, un restaurant petit del centre de Badalona, amb caliu acollidor i cuina típica catalana. Com a mostra, aquest Pop a la Badalonina (all i oli amb patata al caliu de base, mmmm). Tot ben regadet amb un vi blanc dels veïns d'Alella, és clar!!
Quan un surt per Badalona, no és estrany trobar-se amb gent coneguda. I així va ser. Em vaig trobar amb un company de feina. Un d'aquells companys que comença a estar en la barrera que separa la companyonia de l'amistat; m'enteneu, oi?
Un cop s'arregla el món, toca fer una copa. Els que em coneixeu, sabeu que no és el meu fort, però de quan en quan s'ha de fer. Està clar que jo ho faig MOLT de quan en quan, però les costums d'un esportista són les que són. És més, crec que jo no hi era. A la foto, em van afegir...
No us he presentat als nostres amics. La Miriam, era companya de l'Elisenda de la universitat. Una de les seves passions, el seu gos Pachon. És igual de gran que de bó, oi?? A més, és molt graciosa. S'ho pren tot a broma, fins i tot la seva desorientació...és broma Miriam!!!
En Fèlix, un boig dels nens. I amb una solidaritat impagable. Com a mostra, us deixo un video d'un flaixmob que van fer fa poc i que mostra com d'implicat està amb els discapacitats. Enhorabona Fèlix.
Flaixmob Fèlix
Intentaré que a la propera sigui la vençuda i us explico alguna aventureta de les meves. Apa, adéu siau!!!
dimarts, 6 de desembre del 2011
Dia I. La creació.
Avui estreno blog. Sempre m´ha agradat carregar-me d'arguments per parlar a la gent, però avui dia la gent no escolta. Aquest bloc el dedicaré a parlar una mica de la meva vida esportiva i una mica de la política que ens envolta. I no ho vull tirar cap a cap costat, vull dir la veritat, i vosaltres, els que llegiu, treieu les vostres conclusions. Això ho he escoltat moltes nits abans d'anar a dormir, d'un gran mestre de les ones radiofòniques.
El meu nom és Robert Garrigós, estic molt feliçment casat amb Elisenda i soc un apassionat de l'esport i del Barça. Cap de les dues coses les podria fer sense ella, encara que no amb ella...Malauradament per a mi, és clar...M'encanta trobar reptes i seguir-los fins aconseguir-los. En properes ocasions us explicaré alguns dels millors reptes que he tingut a la meva vida esportiva.
Resecte a la política, us diré que portem dues setmanes amb un nou govern on el líder del partit encara no ha tret el cap per dir ....res. Bueno, l'esperarem, no? No tenim res millor a fer. Mentrestant, vaig pensant en quin serà el primer repte que us expliqui... sobretot per allò de que un bon principi enganxa...
El meu nom és Robert Garrigós, estic molt feliçment casat amb Elisenda i soc un apassionat de l'esport i del Barça. Cap de les dues coses les podria fer sense ella, encara que no amb ella...Malauradament per a mi, és clar...M'encanta trobar reptes i seguir-los fins aconseguir-los. En properes ocasions us explicaré alguns dels millors reptes que he tingut a la meva vida esportiva.
Resecte a la política, us diré que portem dues setmanes amb un nou govern on el líder del partit encara no ha tret el cap per dir ....res. Bueno, l'esperarem, no? No tenim res millor a fer. Mentrestant, vaig pensant en quin serà el primer repte que us expliqui... sobretot per allò de que un bon principi enganxa...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)