divendres, 9 de desembre del 2011

Dia III. El repte.

Sona el despertador i arriba l'hora d'aixecar-se. El miro desafiant, ja que tan sols marca les 6!! Sort que ahir vaig deixar el cotxe carregat i la roba ben endreçada, per no perdre gaire temps. Ràpid, prenc un cafè amb llet i surto a buscar al meu pare esportiu, en Jordi Fabré! Encara no el conec molt, ja que fa poc que compartim rutes de patiment, però té pinta de ser bon paio! Puntuals arribem a l'alberg de Planoles on, amb els que s'han quedat a fer nit, esmorcem abans d'iniciar la ruta. A punt, els 12 intrèpids a l'assalt del Puigmal.

Vaig estar preparant aquell dia durant molt de temps. Els companys em deien que m'ho penses molt bé, que allò no seria un ruta com les de cada dissabte, allò era molt mes seriòs. Pujar un pic com el Puigmal en BTT no era cap broma. Però em vaig omplir de valor i ho vaig afrontar com el que era, un repte. Un repte de gairebé 3.000 metres!!!

El dia pinta preciós. Assolejat i temperatura típica de pirineu, fresca. Les cames funcionen, de moment i quan la gola demana aigua, no hem de fer més que parar i servir-nos.
La veritat és que les rampes són molt dures, però no he arribat fins aquí per rendir-me ara. Així que miro als meus companys, em donen alè i continuu mirant amunt. Toca fer l'entrepà. Miro endins i no tinc gairebé força ni per mossegar, però no els hi faré saber. Pensar que la primera sortida seria abandono, em fa venir vergonya. Passi el que passi, acabaré. Però encara no sé el que ens espera allà dalt. Mica en mica el dia s'està complicant i els núvols ens comencen a cobrir. Mala pinta. Fins i tot hi ha algún nevero que divideix el grup, però ràpid ens retrobem. 



A punt d'atacar el cim. Gairebé son les tres de la tarda. Tenim la tempesta a sobre, la boira no ens deixa veure res i el cim no arriba. Es comencen a escoltar crits de victòria. Són els primers, ja han arribat. Quan més plou, fem cim. Ràpid, traiem la bandera, foto i cap avall. Al moment de guardar la càmera, cau un llampec just a la creu, a un metre de mi i d'en Lluís. Ens mirem. Mirades que sense dir res ens ho diuen tot. Sí, hem de còrrer en baixar. Una de les millors baixades que he fet. I de les pitjors. Camp a través, sense camí marcat, baixem per on volem. Miro enrere i cadascú al seu aire. Increïble. Les mans estan arribant a la congelació. Tinc molt de fred, moltíssim. Encara que la nostra companya Carolina ho està passant pitjor que ningú, pobreta... Gairebé no puc frenar, però he d'aguantar, ja queda poc. A l'esplanada de Fontalba es veuen cotxes. Algú ens oferirà lloc per escalfar-nos. Error. Cap dels tres o quatre cotxes allà aparcats ens diu res, tot i veure'ns morts de fred. No són gent de muntanya. La gent de muntanya ens ajudem de seguida. No perdem més temps i enfilem els últims 10 km de baixada fins a Queralbs. El sr. del bar encara se'n penedeix de no haver tingut un tràiler de cacaolats, perque hagués fet l'agost. Vam acabar amb tota la reserva de lactis d'aquell petit bar. Un cop escalfats, carretera cap a Planoles i cap a casa. Potser el fred no m'ha deixat pensar en el cansanci, o al revés? No ho sé, però el primer repte està a la butxaca. Pujada al Puigmal en BTT. 09.06.2007
Us deixo un petit video!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada