dissabte, 17 de desembre de 2011

Puigmal, ens tornem a veure!

Tornava a ser allà. Havíen passat gairebé 3 mesos i era a Queralbs. M'acompanyava el meu pare esportiu, Jordi Fabré. Encara no sé ni com ens vam ficar en aquesta, però això no importa. Lleus records d'aquella tarda freda i plujosa, on vam acavar les reserves del petit bar del poble. Un poble silenciós i acollidor que aquell dia era ple a vessar; els esportistes havíem sortit com els rovellons de la tardor. 

Era la primera duatló d'alta muntanya que feia i li tenia molt de respecte. La pista de Queralbs a fontalba la coneixia força, l'ascens al Puigmal també, però el descens per la cara de Núria i el camí de Núria a Fontalba eren els dos grans desconeguts.

El fred ens ho congelava tot! Potser era el que no ens deixava pensar en el repte que teníem al davant. Encara que hi ha gent que ha de tenir les idees molt i molt congelades, perque ja als primers kilòmetres d'ascensió en BTT esbufeguen com si estiguéssin a punt de morir. Sempre he pensat que per anar a aquests llocs no cal ser professional, però sí estar mínimament preparat i amb el material adequat, és a dir, si estàs acostumat a sortir per la platja amb la bici del Carrefour, queda't a casa. Primer pel teu bé i segon, pels demés.


Els 10 primers kilòmetres els fem piano piano, a un ritme constant. Això fa que els que et passen al principi, sobre la meitat de la pujada els passem nosaltres. La potència sense control no serveix de res. Constància, amics. En JFR en sap d'això. Amb constància s'arriba on calgui. Arribem a Fontalba i comprobem que han arribat molts dels ciclistes, però no ens preocupa. Hem vingut a gaudir, com sempre. Recordo que feia molt de vent... 

 

Un cop deixem les bicis i ens calcem adequadament, enfilem el Puigmal. Al principi el cor s'accelera massa ràpid i hem de baixar el ritme, ja que l'aire fred t'asseca la gola i et dóna sensació d'ofec. A mesura que ens apropem als 2.981 metres es veuen clapes de gel. Aquestes es convertirien en la superfície dels 2 primers kilòmetres de baixada. SUPER perillosos a l'hora que divertits i tècnics. Com no, el típic que va al darrere i vol passar i quan vol arriscar, rellisca i cau. "fill meu, que no guanyaràs, el primer ja ha arribat" li dic!! Evidentmennt, quan nosaltres iniciàvem la baixada el primer ja era a les dutxes. Arribem a Núria i "només" ens queden 3 km de corriol fins a Fontalba. Dic "només" perque em van semblar 10!! Còrrer per aquella falda que va entrant i sortint no sé quantes vegades et fa venir una sensació de còrrer tota l'estona el mateix lloc!! A l'últim sortint ja es veuen les bicis!! Ara disfrutarem! Quan arribes a la bici, la sensació és de victòria. Ja ho tenim!! Però no ens enganyem, la baixada convida a anar a altes velocitats i hem de tenir seny i precaució. Amb això arribarem sencers. I així és. 

Un cop a l'arribada, ens creuem amb  els guanyadors, que vénen de recollir els premis. El primer, un noi no més alt que jo, que em fa pensar. Només té 19 anys i ho ha fet en la meitat de temps que jo!!! Us poso la foto, a veure si el coneixeu. Jo el conec una mica. Des d'aleshores, és la meva font d'inspiració i superació. Gràcies Kilian!! 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada