Ja feia temps que esperava aquest dia. 10 de novembre de 2013. Marató del Montseny. 42’195 km amb 2.700 metres de desnivell acumulat de pujada i 2.700 més de baixada... Feia por. Millor dit, respecte. El dia abans, mirant vídeos d’edicions anteriors vaig arribar a pensar-m’ho fins tres cops. He d’anar? Potser és massa per mi. I si no acabo? I si em lesiono? I si...??
Per un moment vaig visualitzar la glòria de la línia d’arribada i ho vaig decidir ràpid: demà corro.
El dia D, com de costum, em llevo sobre les 5 per esmorzar fort. Suc, torrades amb pernil dolç, cereals i cafè. Mentrestant, intento visualitzar la sortida i part de la carrera en la que, estic segur, caminarem sols entre arbres per camins plens de fulls que tapen les pedres en un dia solejat però fred.
Em preparo tot el material i desperto a la nena gran i a la petita. A les 6.50 ens esperen ELS AMICS. Aquests sí que ho són. Amics que es lleven un diumenge a les 6.00 per anar al Motseny a veure’m passar un parell d’estones mentre passen fred a 1.700 metres d’alçada. Quins collons. Des d’aqui, gràcies un cop més!
Arribem “on time” a St. Esteve de Palautordera. Gairebé les 8. Corro una mica per escalfar. Ja a la línia de sortida em trobo amb un amic. Ve a disfrutar i a intentar acabar. Li desitjo la millor sort, la mereix. Petó a la nena, a la dona i música que em posi on fire per la cursa. Comencem.
Ja als primers kilòmetres em marco un ritme suau i constant que em permeti arribar bé al primer cim, el Matagalls. Anem deixant enrere el poble, a mesura que avancem per camins cap al més profund Montseny. Arribats al peu del Matagalls, fem fila d’un com formiguetes que busquen el seu menjar. Deixem el cim a l’esquerre i, amb un vent que tomba, comencem el descens. El conec. Ja l’he fet en btt i això em dóna un petit avantatge. Em sento molt còmode i avanço uns quants corredors. Aquest serà el meu entreteniment per despistar el cap del ja present cansanci. Jugo a comptar les meves víctimes. Arribo fins a 18!! Un cop avall, AVITUALLAMENT!! El necessito molt. Paro, menjo, bec, em refresco els quàdriceps, respiro... Sant tornem ‘hi que no ha estat res.
Tenim un petit descans fins encarar la pujada definitiva, cap a Les Agudes. El corriol fa un ziga-zaga infinit per als meus ulls, i encara més per la meva ment! Em toca despistar-la i no sé com, així que escàs de recursos, encenc la música i escolto a fons les lletres del mestre Sabina, quin poeta! Més a poc poc del que hagués desitjat arribo a dalt i ara toca fer l’enllaç fins el Turó de l’home. Un fora pista pedregós que fa estar alerta als turmells al 200 %. A punt d’arribar, a uns 200 metres, escolto les veus dels meus amics. Em criden pel meu nom i se’m posa la pell de gallina, gairebé m’emociono. Però encara no he fet res. Només 29 km d’una ruta de 42. Saludo els amics, avituallament, estiraments, control al cim... 5h 15m ...VAS EL 320! Això em dona molta moral, la suficient com per afrontar els últims 13 km de baixada. El que no sé si serà suficient és la preparació dels meus quàdriceps per aguantar aquesta última tortura.
Torno a jugar a despistar-me avançant gent. 1, 2, 3, 4, ... Que bé m´ho passo. Cap rampa, cap estrebada, 5, 6, 7. Ajudo a un que cau, no ha estat res. Un altre necessita ajuda per estirar... 8, 9, 10... Així fins arribar al poble amb la xifra de...32!!!! A l’últim km, ja en terreny urbà i asfaltat, no puc contenir les llàgrimes. Fins i tot ara que ho escric m’emociono. Sé que la línia de meta està desprès del pont, el pont que ja veig! I també veig una molt amiga meva, Laia, que aguanta a la meva reina per poder donar-me-la i fer l’entrada somiada, l’entrada triunfal! 6h:27m:43s que mai oblidaré. Buff de finisher, abraçada amb la meva dona i vinga a plorar!! Ho he tornat a fer. Un atre repte a la butxaca. Marató de muntanya amb 2700 de desnivell pujant i altres tants baixant!!!!
Per un moment vaig visualitzar la glòria de la línia d’arribada i ho vaig decidir ràpid: demà corro.
El dia D, com de costum, em llevo sobre les 5 per esmorzar fort. Suc, torrades amb pernil dolç, cereals i cafè. Mentrestant, intento visualitzar la sortida i part de la carrera en la que, estic segur, caminarem sols entre arbres per camins plens de fulls que tapen les pedres en un dia solejat però fred.
Em preparo tot el material i desperto a la nena gran i a la petita. A les 6.50 ens esperen ELS AMICS. Aquests sí que ho són. Amics que es lleven un diumenge a les 6.00 per anar al Motseny a veure’m passar un parell d’estones mentre passen fred a 1.700 metres d’alçada. Quins collons. Des d’aqui, gràcies un cop més!
Arribem “on time” a St. Esteve de Palautordera. Gairebé les 8. Corro una mica per escalfar. Ja a la línia de sortida em trobo amb un amic. Ve a disfrutar i a intentar acabar. Li desitjo la millor sort, la mereix. Petó a la nena, a la dona i música que em posi on fire per la cursa. Comencem.
Ja als primers kilòmetres em marco un ritme suau i constant que em permeti arribar bé al primer cim, el Matagalls. Anem deixant enrere el poble, a mesura que avancem per camins cap al més profund Montseny. Arribats al peu del Matagalls, fem fila d’un com formiguetes que busquen el seu menjar. Deixem el cim a l’esquerre i, amb un vent que tomba, comencem el descens. El conec. Ja l’he fet en btt i això em dóna un petit avantatge. Em sento molt còmode i avanço uns quants corredors. Aquest serà el meu entreteniment per despistar el cap del ja present cansanci. Jugo a comptar les meves víctimes. Arribo fins a 18!! Un cop avall, AVITUALLAMENT!! El necessito molt. Paro, menjo, bec, em refresco els quàdriceps, respiro... Sant tornem ‘hi que no ha estat res.Tenim un petit descans fins encarar la pujada definitiva, cap a Les Agudes. El corriol fa un ziga-zaga infinit per als meus ulls, i encara més per la meva ment! Em toca despistar-la i no sé com, així que escàs de recursos, encenc la música i escolto a fons les lletres del mestre Sabina, quin poeta! Més a poc poc del que hagués desitjat arribo a dalt i ara toca fer l’enllaç fins el Turó de l’home. Un fora pista pedregós que fa estar alerta als turmells al 200 %. A punt d’arribar, a uns 200 metres, escolto les veus dels meus amics. Em criden pel meu nom i se’m posa la pell de gallina, gairebé m’emociono. Però encara no he fet res. Només 29 km d’una ruta de 42. Saludo els amics, avituallament, estiraments, control al cim... 5h 15m ...VAS EL 320! Això em dona molta moral, la suficient com per afrontar els últims 13 km de baixada. El que no sé si serà suficient és la preparació dels meus quàdriceps per aguantar aquesta última tortura.
Torno a jugar a despistar-me avançant gent. 1, 2, 3, 4, ... Que bé m´ho passo. Cap rampa, cap estrebada, 5, 6, 7. Ajudo a un que cau, no ha estat res. Un altre necessita ajuda per estirar... 8, 9, 10... Així fins arribar al poble amb la xifra de...32!!!! A l’últim km, ja en terreny urbà i asfaltat, no puc contenir les llàgrimes. Fins i tot ara que ho escric m’emociono. Sé que la línia de meta està desprès del pont, el pont que ja veig! I també veig una molt amiga meva, Laia, que aguanta a la meva reina per poder donar-me-la i fer l’entrada somiada, l’entrada triunfal! 6h:27m:43s que mai oblidaré. Buff de finisher, abraçada amb la meva dona i vinga a plorar!! Ho he tornat a fer. Un atre repte a la butxaca. Marató de muntanya amb 2700 de desnivell pujant i altres tants baixant!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada