BASTIONS 2021 - UN SOMNI FET REALITAT

 

05 de juny de 2.021. Ultra Bastions 2.021, Ribes de Freser. Ha arribat el dia. Porto anys esperant aquest moment. Porto mesos entrenant per a aquest dia. Finalment el tinc davant. Amb molt de respecte però sense por.

Ahir vam arribar amb la família Barnes – Gómez a Ribes de Freser i l’ambient era espectacular, fa temps que no es corren curses i aquesta és molt top. A la cua per agafar dorsals em trobo amb algun amic de Badalona, que aquest any s’enfronta a la marató (52 km) i que segur que aviat farà el salt a la ultra, oi Rubén??. Agafo el dorsal i ràpid a sopar que he d’acabar de preparar coses per demà.

Després d’una nit amb molts nervis, sona el despertador a les 5.00. Vestir-me, acabar d’enllestir-ho tot, crema de calor, i a esmorçar al restaurant de l’hotel. Sortint de l’habitació me n’adono que potser he lligat massa fort la sabata esquerra i em fa una mica de mal, però no li faig cas. L’esmorçar es retarda i vaig just per estar a la línia de sortida. Quan arribo (6.05h) hi ha cua i jo surto a les 6.10 h (WTF!!!!) començo a cridar als de la cua “SURTO A LES 6.10; DEIXEU-ME PASSAR SI US PLAU”, i tots, amb cara d’espant, em deixen passar sense problema.

Saludo al millor speaker de les nostres terres (JOAN, SPEAKER EVENTS) i preparats per córrer. Sortida de Ribes cap a Campelles amb una pujada inicial que em fa entrar en calor molt ràpid. Un cop arribem a Campelles, ja ens esperen els primers vilatans que ens animen pel que queda. A la baixada cap a Planoles, entrebanco i vaig a terra. Encara no he aterrat i el que ve darrere ja m’ha agafat i torno a estar corrent. Li dono les gràcies i em diu que aquí no es queda ningú enrere. Aquest esport té aquestes coses. Grans coses.

Ja som a Planoles i tornem a pujar. Farem collet de les barraques, font de l’home mort (m’encanta i m’emociona aquesta part), Fontalba (on ens sorprèn un banc de boira molt densa) i amunt cap al Puigmal. Abans d’encarar Puigmal, avituallament, reposem líquid i uns nois em pregunten pel recorregut que estem fent. A mesura que els explico van posant cara de flipar més, i començo a adonar-me’n que això és molt heavy. Amb el control de material, enfilo el Puigmal, aprofitant-me abans de la generositat d’uns excursionistes quan els demano crema pel sol, que ja comença a picar. Coronem Puigmal i el peu ja torna a fer mal. Abans només molestava. Ara toca l’Olla de Núria. A la meitat, he de descordar la bamba, i córrer amb constants entrebancs i sortides de sabata. Una altre cop, un excursionista generós em presta fisiocrem i, quan me l’estic aplicant, passa un corredor que ha entrebancat i li fa mal el turmell. Quan es treu el mitjó, OH MY GOD! Té una pilota!!! Oblido el meu mal i li dono la crema a ell. De veritat? Em diu! I tant, t’has vist el turmell, nano? Aquí ningú es queda enrere!!  Inicio la baixada cap a Niu de l’Àliga seguint la traçada d’un company que baixa de luxe! A mitja baixada remolquem un parell de companys més i finalment arribem al refugi un trenet de 5 trempats!!

8 h 30 de cursa. Tinc a la família esperant i preocupats perquè vaig amb una mica de retard respecte als temps que els vaig dir, però les sensacions són òptimes. Només arribar busco algú de l’Staff que em miri el peu, em fa molt de mal. A més, al tendó tinc un roce de la bamba que aviat es transformarà en ampolla. Vols continuar? Em pregunten! Encara ric! I tant!!! Voltarén en crema i segona pell (adhesiu) pel tendó. Menjo sopa d’arròs, macarrons, powerade, sals i... a córrer! El camí dels enginyers em serveix per posar el cap fred i pensar en tot el que queda. Coma de vaca i amunt al Balandrau. Pinten bastos. Molta boira, fred, i pujada infernal de 2.000 a 2.500 que se’m fa eterna!! Corono el Balandrau que ni es veu i la baixada patim una petita pèrdua per la invisibilitat. Vaig pensant que ja porto 54 km. Fins el 62 tot baixada i del 62 al 71 un puja baixa suau que només amb les ganes l’he de fer. Tot i això, encara queden 17 km!!!! Arribo a Pardines i no puc evitar emocionar-me. Ja ensumo la gloria. La família m’anima com mai i l’amic Jordi no recorda que m’havia promès córrer amb mi els 17 últims km. Quan li recordo, se’m queda mirant com dient “ que dius ara??”, però la meva cara deu ser tant de pena, que el tio ni ho dubta. Es treu la dessuadora, converteix els pantalons en curts i a córrer! Per cert, chapeau a la noia que em va estar servint fruita a l’avituallament sense parar!!!!! GRÀCIES DE NOU!!

Encaro els últims 8 km evitant pensar en l’arribada, ja que els ulls es posen borrosos i em costa respirar de l’emoció. Recordo al Willy i família, que no han pogut venir però han estat amb mi en tot moment. El Jordi no para d’animar-me. La mínima pujada em fa caminar i escolto al Jordi i em vinc amunt. Ja conec l’arribada. A 200 m d’arribar al poble ja no ho puc evitar i trenco a plorar. Li he de dir al Jordi, “Això que has fet avui, no se m’oblidarà en la vida, ets gran, tio”. Ja veig el poble. La gent anima. Tinc a la família. Els saludo, agafo a les nenes i entro a meta plorant com mai. Ho he aconseguit!! 14 hores. 71 k amb 4.800 de desnivell acumulat. La ultra bastions es meva. I abans dels 40, que els faig avui mateix.

 Salut!

Si son les 7, això és IS...TUFARION XAN XA!!!!

 

Per l’any 1986 un grup suec de nom EUROPE, llençava el seu gran hit “The Final Countdown”. Uns anys després, jo i els meus germans vam quedar enamorats de com ho petava la cançó i vam decidir fer la nostra versió. En un principi, la vam anomenar “Estofado de patatas”, però estava clar que aquell títol no portava enlloc més que a treure la gana de tres marrecs d’entre 5 i 10 anys. Així que vam decidir internacionalitzar la tornada; passava a ser “ISTUFARION XAN XA”. Ara sí que molava. Així que, quan tornàvem de classe, al migdia, ens muntàvem el nostre concert al menjador de casa. El meu germà a la guitarra i jo a la bateria ( o a la inversa) i la meva germana al micro. Equip de música marca SONY, HI FI (HIGH FIDELITY) a tope i som-hi:

“ Ui livin tugueda…

Tornadaà ISTUFARION XAN XA!!!!

Però els concerts no van passar del menjador de casa. No ens vam guanyar la vida cantant; ara, el que disfrutàvem, no ens ho treu ningú. I fins avui.

El passat dia 28, em disposava a dutxar-me mentre escoltava el programa de ràdio Islàndia. Un programa molt recomanable per desconnectar del món i del p**o virus. El presenten l’Albert Om i la Maria Xinxó. A l’Albert el segueixo des de Malalts de tele… Ha plogut!

Per on anava?

Si! Estic a la dutxa i l’Albert demana notes de veu on expliquem cançons que ens recordin als nostres germans. Jo ja estic sota l’aigua, però penso “calla, eixugat i fes la nota amb la historia d’ISTUFARION XAN XA i ho fliparàn”. Dit i fet. Dissabte 30 escolto per podcast el programa i… BINGO! Obro el programa!!! Inicialment ho flipo molt fort i no puc evitar emocionar-me i trucar a ma germana per explicar-li. Em transporto a aquells concerts al menjador de casa i se’m dibuixa un somriure que no m’hi cap a la cara. Dies després, veig que el programa està recollint notes de veu amb cançons mal cantades i que tot és degut a la meva historia d’infància. Quina gràcia. Dilluns 8/2 torno a escoltar el programa i l’Albert comença dient que avui riurem “… tot comença amb aquesta nota de veu…” i PATAPAM! Un altre vegada!

Sembla ser que demà dia 12 es tanca el cicle de programes  ISLANDIA dedicats a aquestes errades forçades. Només us puc dir que si he fet riure a algú almenys 1/10 part del que jo disfrutaba cantant aquesta tornada, ja estic content! Gràcies Islàndia per fer-nos somriure en aquests temps tant i tant complicats. Ah!! Em podríeu enviar una tassa de RAC1??

 

Salut i…. ISTUFARION XANXA!!!!

El retorn

 

Uffff… gairebé 2 anys i mig sense escriure al blog!!! I no serà perquè no han passat coses durant aquest temps.

La veritat és que no he tingut gaires ganes d’activar el blog, però ja s’ha acabat. A partir d’ara, us mantindré informats de la meva activitat esportiva.

I començaré pel principi. Aquest 2021 no comença bé. Vaig acabar el 2.020 amb una lesió al genoll i encara l’arrossego. Pel que sembla, és una tendinitis molt forta a la zona del darrere, i és molt molesta. Gràcies a una visita a la fisio, em va dir que tot ve provocat pels tensors dels dits dels peus, que van acumular un gran esforç durant una sortida del 20/12, degut a fer una pujada molt continuada, amb les puntes dels peus!!! Alça Manela!!! No m’ho hagués imaginat mai. El cas és que he de tenir paciència i tornar a l’activitat molt a poc a poc. La setmana passada ja vaig fer 8 km per muntanya a 5.40 min/km, i aquesta setmana he fet els mateixos 8 km a 5.02 min /km. Tot i que durant la ruta la molèstia s’ha fet notar, el dia següent a l’activitat, sembla que el tendó es relaxa més del compte i gairebé no fa mal. Però les tendinitis són molt traïdores, i quan m’ajupo o flexiono massa el genoll, el dolor es fa notar, poc, però es fa notar.

Aquesta setmana torno a tenir visita a la fisio i sembla que ja veig la llum al final del túnel. Em fa molta falta sortir d’aquesta lesió perquè aquest any tinc un repte majúscul: Bastions. Aquesta cursa em té el cor robat. Ja la primera vegada que vaig anar es va neutralitzar a la meitat del recorregut, degut al mal temps. I allà vaig saber que era especial. El següent any (2017) vaig tornar i vaig fer el recorregut marató amb 52 km i 2.900 de d.a. i vaig decidir que tornaria a fer una distància una mica més llarga. El territori el conec, Ripollès, i la motivació no em falta.

Però aquest any començava amb la mala noticia que Bastions desapareixia. La organització de la carrera no podia continuar i plegaven. Quin disgust... ara que volia tornar-hi... La sorpresa va saltar fa poc més d’una setmana, Bastions tornava de la mà d’Ocisport!!! Som-hi!! Aquest any sí!!

Temps després sense participar en curses, i després d’una pandèmia que ens ha ensenyat a viure la vida al dia, que facis el que puguis quan puguis, que no deixis res per demà i que si pots, vols! Doncs som-hi. Inscripció feta! El 5 de juny tinc una cita amb Bastions. 71 km amb 4.709 d.a. Espero que vinguis a animar o fins i tot a córrer una estona al meu costat!!!

Salut i república!!

El final. El inicio.

14-06-2018. Hoy. Un jueves cualquiera que deja de serlo en el momento que plegues y abandones tu querido torno. Nuestro querido torno. El mismo que te ha permitido levantar una familia a base de mucho esfuerzo y mucho sudor.

Mis recuerdos acerca del gran padre trabajador que estás hecho son muchos.

Muy levemente recuerdo cuando íbamos con la mama y mis hermanos a buscarte algunas tardes a la zona baja de Badalona, un taller pequeñito con un escalón en la entrada y un gran ventanal. Siempre salías con el traje azul y las gafas de tornero a decirnos que ya salías. También recuerdo con mucho cariño cuando por las mañanas, sobre las 6.10 marchabas con frio, lluvia, tormenta, viento… y antes de salir de casa nos dabas un beso de buenos días a mi hermano y a mi, en aquellas camas plegables en forma de L.

No me olvido de cuando, al mediodía, esperábamos en la ventana asomados o en el balcón, a que aparecieras por la esquina de la petanca; señal que ya habías aparcado el coche en casa de la yaya y podíamos avisar a la mama que ya podíamos empezar a comer. Viendo el EQUIPO A, Bonanza, El coche fantástico, o la serie que correspondiera a ese momento de la historia.

Si avanzamos en el tiempo, lo siguiente fue la semanada. Como  negociábamos si tocaban veinte duros o un poco más, para comprarnos un POLO en la Juani… o como de inflexible te mostraste cuando no me compraste la moto bajo ningún concepto. Aún hoy te lo agradezco. O mi primer castigo sin ir al Camp Nou, un barça – logroñes…

Me viene a la mente recuerdos imborrables. Fines de semana en Moià, viajes de 7 en el coche, (Renault 19, B1832KD), días en bici, llevarme a cursas en mis inicios de btt a pueblos recónditos, partidos de futbol sala (algunos de ellos complicados), mi boda, el viaje a Roma y otros tantos recuerdos que me darían para escribir algún que otro libro. Todos y cada uno de ellos forman parte de la educación que me has dado, y que bajo mi punto de vista ha rozado la perfección. Valores, humildad y trabajo. Así de “fácil”. Durante toda la vida nos has enseñado lo que cuesta ganarse las cosas, y creo haberlo aprendido a la perfección, claro que con un buen maestro ha sido más fácil.

Y tras muchas etapas, hoy acabas la más importante. La del trabajo. El que ha sustentado todo lo que te rodea. Ahora empiezas la definitiva. Tienes hijos casados, nietos, nietas, mujer, salud, … tienes todos los ingredientes para una receta inmejorable. Para disfrutar el bien más preciado de los tiempos que corren, EL TIEMPO. Pasear, viajar, guardar el reloj, montaña, playa, …

Papa, te deseo lo mejor en la etapa dorada de la vida, gozas de salud, amor y dinero para aprovecharlo al máximo, te lo mereces!!

TE QUIERO!

HEM VOTAT!!!

4:50. Sona el despertador; ha arribat el dia. Aquell dia que tant esperàvem i tant havíem somniat. El dia de decidir el nostre futur. Em costa horrors aixecar-me tant d´hora; ahir vaig fer una cursa de 50 kms de muntanya amb 2.200 de desnivell i estic KO. Hi han dues ungles que s'encarreguen de recordar-m'ho constantment. Em desfaig dels llençols i faig un bot del llit. Motxilla, ampolla d'aigua, galetes i al carrer. Vaig al cole de la meva nena gran, ja que l'institut on em tocava votar, allà on vaig fer l'ensenyança superior, no s'obre. Mentre faig camí, capto la tensió als carrers. Ja hi trobo gent, ens saludem amb mirades i somriures còmplices. Gent que treu el cap per la finestra i s'anima a sortir al carrer quan veu més gent. 

Sona el mòbil. Algú em diu que obren l'institut. Cap allà vaig. Quan arribo ja hi ha molta gent. Em trobo amb antics professors i companys i ens saludem efusivament. Ens arriben notícies de tota mena. Votarem, sí, però a l'institut no. A cap institut de Badalona es podrà votar. Així que torno a marxar al cole de la nena. Arribo sota la pluja i està ple, molt ple. En qüestió de minuts arriba una parella de mossos. Fem resistència pacífica i no poden entrar. Aixequen acta i ens diuen que faran guàrdia tot el dia. Hi ha molta gent unida i ningú podrà obrir cap escletxa entre nosaltres. VOLEM VOTAR!. Estic amb els nervis a flor de pell. Telèfon... papa! uffff, ja no sé si podré respondre. Quan l'escolto trenco a plorar, no puc parlar. Intento parlar i em surten 3 paraules "això és increïble". 

No poden votar al seu institut i em demanen instruccions. Els dic que el cens serà universal i que vinguin aquí, que aquí votarem. En 15 minuts els tinc allà amb el sogre i la dona...i xocolata amb xurros!!!! BRAVO!!!!

Ara tinc fred i m'he de canviar. M'han portat roba. Xandall i bambes, que el dia serà llarg. S'apropen les 9:00H. El cole està a tope, com mai. Ens posem a la cua. VOLEM VOTAR!

Els nervis es capten fàcilment. És molt el que hem esperat per arribar fins aquí. Mentre esperem, m'aparto de la cua per veure-la amb perspectiva. De sobte, una veu crida: "Voluntari amb mòbil i disponibilitat fins les 20:30H per estar a una mesa". Ningú diu res. Jo vull. Penso ràpid: nenes, família, compromisos, tot lligat, ok. Segona vegada "Voluntari amb mòbil..." La tercera no arriba. Ens mirem i sense dir-li res calla "Ei, jo!!!" La gentada m'ovaciona i se'm mullen els ulls. Cap a dins. Tot a punt; 6 urnes, paperetes... VOTAREM!!

Problemes informàtics fan endarrerir l'obertura del cole. Un cop oberts, les ovacions van i venen. La gent ens agraeix estar allà, ens explica les seves inquietuds, vivències, ploren, es fan fotos, ens abracen... peró sobretot VOTEN!!! Això no ho atura ningú. 

Va passant el dia i ens arriben fotos i vídeos de les càrregues policials molt a prop d'aquí. Estem molt nerviosos i patim pel que pugui passar- La tensió viscuda és màxima. Vénen bombers, avis, néts, tiets, i molts s'emocionen, altres t'abracen, ... 

Mentre la informàtica funciona, introduïm els vots als sistema; quan cau, els anotem més tard. Ara toca fer plans. Hi ha una falsa alarma de presència policial. de les 6 urnes, amaguem 3 (la nostra entre elles) i deixem 3 per poder votar. Si venen, les amagarem i treurem 2 plenes de vots falsos i llistats falsos. Els colombo i cía s'enduran 2 urnes falses. Ara que no tenim urna, ens toca introduir al sistema aquells vots que hem anotat a mà. A prop de 200. Gairebé 2 hores més tard, acabem. Crido. .La gent aplaudeix!! Això ja està fet. El cole a punt de tancar i amics i familiars han de sortir. Ens abracem un a un, ens ho agraïm mútuament. El cole ha estat ple tot el dia gràcies a ells!! I torno a emocionar-me... quina bleda! 

Fem recompte, estic KO. Cap a casa. Miro la tele sense saber ni que miro. Vaig a dormir, no puc més. L'endemà és molt dur. A la feina no puc evitar emocionar-me mentre explico la vivència del dia anterior. No tinc el cap per treballar, és obvi. A la tarda he de tornar a l'escenari del dia anterior.. Vaig a buscar a la nena. No tinc ganes de parlar amb ningú. Recollir-la i marxar. Mentre espero, ens mirem amb alguns pares i sabem que no és dia de parlar. De sobte, una miga em toca l'espatlla. M'abraça. Ploro com un nen. Com ara. Ens veiem demà. A la nit, em pregunten si el 3-O anirè a treballar. "Si fa falta, estarem amb l'oficina tancada". No aniré, per DIGNITAT. 

Vam patir molt, però vam votar més. 

Gràcies. 

Bastions 2017

En realitat aquesta cursa comença ara fa un any, quan Bastions 2016 es neutralitza a causa del mal temps. Tempesta elèctrica als pics del Torreneules i Balandrau fan decidir a l'organització (de 10) la suspensió de la cursa. 

Ara ja som al 2017. Aquest any sí, oi? Les previsions no són les millors durant la setmana, però hem de ser optimistes.Un divendres tarda complicat (després de pasar la tarda a l'hospital amb la nena per una gastroenteritis) fa que els nervis estiguin a flor de pell. Així que hem queda el temps just per acabar de preparar material i anar a descansar. 

Arriba el dia. Matí espectacular a Ribes, tot i que el dia serà llarg. A la sortida tinc 2 dels meus millors amics que han vingut a animar-me. Ni us imagineu el "xut" de motivació que suposa això. Les 8. Sortim. Fem 4 carrers de la vila del ripollès i tira cap amunt. Fila d'un, ideal per agafar-se les coses amb calma. Arribem a la pista (canvi de recorregut respecte l'any passat) i anem a buscar el Collet de les barraques, on ens espera el primer avituallament. 1h 30m! Temps més que acceptable. Menjo, m'hidrato i cap endavant. Passo la font de l'Home mort, no sense aturar-me a fer la foto, ja que no tinc cap presa, he vingut a disfrutar de la muntanya i aquest pisatge ho mereix. 

      

                  

A Fontalba m'espera el següent avituallament i unes vistes no gaire bones de la meteorologia. Començo a veure els fantasmes de la neutralizació... quina mala sort!!

Faig el camí a Núria més que bé, motivat per trobar a la família i amics. Arribo a les 11.15 h i...oh!, sorpresa! no tinc rebuda ... M'avisen que han perdut el cremallera i arribaràn a les 11.50, així que em prenc el dinar amb molta calma, ja que tinc ganes de veure'ls, i moltes! A més, em porten els pals, imprescindibles per la resta del recorregut.. Mentre dino, l'speaker es preocupa d'animar l'ambient i de recordar a tot/es que al Torreneules ens espera boira.               

11.50 h: arriba la comitiva amb una gran sorpresa, samarreta dedicada per animar! No té preu. Petons i abraçades, i cap amunt. Gairebé al cim ens trobem amb molta boira, i una mica d'aigua. La baixada m'encanta! No tinc música (movil gairebé sense bateria, l'he de conservar) així que vaig contant els avançaments. 1, 2, 3, 4, ... així fins 24!! Com m'agrada baixar i tenir entretinguda la ment perque no em recordi res més!! Ja veig el refugi de Coma de Vaca! El dia torna a ser clar i l'any passat d'aquí no vam passar!! Som-hi!!! 

El Balandrau té el cim molt tapat, però molt. Faig la pujada piano piano. Primer un pal, desprès l'altre i qui vulgui pasar, ja sap el que ha de fer. A l'avituallament del Coll de Tres Pics comença a ploure. Agafo menjar i veure i encaro l'últim tram de pujada al Balandrau. La calamarsada ens dona la benvinguda i fa molt complicada, juntament amb una boira molt espesa, la baixada. La pedra pica a la carapel costat dret i fa mal! Torno a enumerar els avançaments i a cantar 4-3-3 (en honor a uns bons amics que no han pogut venir)... com abans baixi, abans acaba la tempesta! Aquí no passo de 17, però ja està bé! km 36 i estic prou sencer. 6 km més de baixada i arribo a Pardines. Em reben amb molta alegria i això em dona força per acabar. Ja porto 42 km i mai he passat d'aquesta distància a la muntanya, A més amb un desnivell positiu important, Penso amb el cap fred. L'eufòria no em pot fer cometre cap errada. Tot i que només em falten 7 km, m'estimo més alimentar-me bé i veure, sigui que la precipitacióo i les ganes d'acabar emb juguin una mala passada. Així que començo els últims set km a tope d'energies, sense cap símptoma de rampa, amb la moral a tope i una meteo de luxe. Solet i aire fresquet!!! 7 km interminables, Un continu puja-baixa que et fa treure fins l'ultima gota d'energia. Entro a l'últim corriol (un més que conec gràcies a la btt) i me n'adonno que queden 5 minuts de cursa. ja acabo Bastions. Molts records em venen al cap, molts entrenaments, molts dies de matinar per enrenar sense forces. Veig als amics fent-me fotos i la meva nena m'agafa la mà per entrar a meta. No aguanto els plors, ni tinc força per fer-ho. Agafo a la petita, miro al cel... JA HE ARRIBAT!! BASTIONS AL SAC!! 

La petita em penja la medalla i no m'ho crec. "He acabat" li dic a la meva dona, imprescindible en aquest objectiu! He disfrutat tota la cursa, gairebé sense patir!! I tot gràcies a un bon entrenament, eh Miguel!!! Gràcies a tú també. Ara sé que el meu límit està encara una mica més lluny. Quant de lluny? ja es veurà. De moment només us puc dir que el 03/06/207 el recordaré per sempre més, motiu pel quel he tornat a activar el blog. 

Aprofito aquestes linies per felicitar als voluntaris i a l'organització. Simplement, de 10. Un "BASTIONERO". 

NO T'OBLIDO...

Estimada iaia: 

Dimecres vaig fer 33 i per primer cop no estaves. Sí al meu cor i al meu pensament, on romandràs sempre. Et deixo les 4 línies que et vam dedicar el dia que ens vas deixar: 

"Querida yaya:

El domingo nos dejaste. Te fuiste de igual manera que nos has acompañado durante una vida, de una manera discreta, sin hacer ruido, sin hacerte notar,  y sobretodo, haciéndote querer.

Porque tú eras así. Una mujer en mayúsculas. La mujer que todo marido ama, la madre que todo hijo adora, la suegra que toda nuera desea, la abuela inolvidable y la bisabuela adorable. Una mujer que supo hacer familia. La formaste con el yayo, el yayo Juan que tanto queremos. Primero vino Agustín y luego Roberto. Con ellos llegaron las nueras, Mercedes y Virtudes, que acogiste y quisiste como 2 hijas más, y que te dieron 5 nietos.

La mayor Vanesa, luego Aida, Roberto, Juan y por último el pequeño, Jordi. Cada uno de tus nietos ha ido tomando el ejemplo que primero diste a tus hijos y que ellos supieron transmitir a la perfección. Esa lucha de hormiguita, del día a día. Que no falte salud. Con salud y esfuerzo, todo lo demás viene solo. No hacen falta lujos.

Y qué razón tenías. En Manlleu y en Moià, nos conformábamos con poco. Poco y mucho a la vez. Subía la familia Sabio – Briones con unas gambas y éramos los reyes del mambo.

Nos juntábamos los domingos en tu casa, en familia, y nos contábamos alegrías y penas. Y así, con sencillez fuimos creciendo humildemente. Y llegaron Jordi, el bonachon, Diego, el argentino, Elisenda , Mucha hembra pa’ ti, Águeda, de Cadiz y judith, de Terrassa. Y con ellos las alegrías. Biel, Pau, Martina, Jordi y Sofía.

De todos y cada uno de nosotros siempre te despedías con un SI DIOS QUIERE, HIJO, mientras esperabas al último momento para cerrar la puerta de casa. 

Y así, el martes pasado, te despediste de mi. Estabas en el hospital y yo te explicaba que el año pasado corrí la maratón de Barcelona por mi hija. Ella me motivó para ir a entrenar y por ella la acabé. Mientras te decía al oído que este año eras tú mi máxima motivación para correr, me repetías: SI DIOS QUIERE, HIJO, LO HARAS.

Hoy, todos tus seres queridos nos hemos juntado para despedirte. Y no hay mejor despedida que no olvidarte. Porque no olvidaremos nunca lo que fuiste, una persona buena y sencilla.

YAYA TE QUEREMOS. "

Diumenge que bé torno a còrrer una marató, aquest cop de muntanya. Durant la cursa, en algun moment, em donaràs força. 

Marató del Montseny 2013

Ja feia temps que esperava aquest dia. 10 de novembre de 2013. Marató del Montseny. 42’195 km amb 2.700 metres de desnivell acumulat de pujada i 2.700 més de baixada... Feia por. Millor dit, respecte. El dia abans, mirant vídeos d’edicions anteriors vaig arribar a pensar-m’ho fins tres cops. He d’anar? Potser és massa per mi. I si no acabo? I si em lesiono? I si...??

Per un moment vaig visualitzar la glòria de la línia d’arribada i ho vaig decidir ràpid: demà corro.

El dia D, com de costum, em llevo sobre les 5 per esmorzar fort. Suc, torrades amb pernil dolç, cereals i cafè. Mentrestant, intento visualitzar la sortida i part de la carrera en la que, estic segur, caminarem sols entre arbres per camins plens de fulls que tapen les pedres en un dia solejat però fred.

Em preparo tot el material i desperto a la nena gran i a la petita. A les 6.50 ens esperen ELS AMICS. Aquests sí que ho són. Amics que es lleven un diumenge a les 6.00 per anar al Motseny a veure’m passar un parell d’estones mentre passen fred a 1.700 metres d’alçada. Quins collons. Des d’aqui, gràcies un cop més!


Arribem “on time” a St. Esteve de Palautordera. Gairebé les 8. Corro una mica per escalfar. Ja a la línia de sortida em trobo amb un amic. Ve a disfrutar i a intentar acabar. Li desitjo la millor sort, la mereix. Petó a la nena, a la dona i música que em posi on fire per la cursa. Comencem.

Ja als primers kilòmetres em marco un ritme suau i constant que em permeti arribar bé al primer cim, el Matagalls. Anem deixant enrere el poble, a mesura que avancem per camins cap al més profund Montseny. Arribats al peu del Matagalls, fem fila d’un com formiguetes que busquen el seu menjar. Deixem el cim a l’esquerre i, amb un vent que tomba, comencem el descens. El conec. Ja l’he fet en btt i això em dóna un petit avantatge. Em sento molt còmode i avanço uns quants corredors. Aquest serà el meu entreteniment per despistar el cap del ja present cansanci. Jugo a comptar les meves víctimes. Arribo fins a 18!! Un cop avall, AVITUALLAMENT!! El necessito molt. Paro, menjo, bec, em refresco els quàdriceps, respiro... Sant tornem ‘hi que no ha estat res.

Tenim un petit descans fins encarar la pujada definitiva, cap a Les Agudes. El corriol fa un ziga-zaga infinit per als meus ulls, i encara més per la meva ment! Em toca despistar-la i no sé com, així que escàs de recursos, encenc la música i escolto a fons les lletres del mestre Sabina, quin poeta! Més a poc poc del que hagués desitjat arribo a dalt i ara toca fer l’enllaç fins el Turó de l’home. Un fora pista pedregós que fa estar alerta als turmells al 200 %. A punt d’arribar, a uns 200 metres, escolto les veus dels meus amics. Em criden pel meu nom i se’m posa la pell de gallina, gairebé m’emociono. Però encara no he fet res. Només 29 km d’una ruta de 42. Saludo els amics, avituallament, estiraments, control al cim... 5h 15m ...VAS EL 320! Això em dona molta moral, la suficient com per afrontar els últims 13 km de baixada. El que no sé si serà suficient és la preparació dels meus quàdriceps per aguantar aquesta última tortura.

Torno a jugar a despistar-me avançant gent. 1, 2, 3, 4, ... Que bé m´ho passo. Cap rampa, cap estrebada, 5, 6, 7. Ajudo a un que cau, no ha estat res. Un altre necessita ajuda per estirar... 8, 9, 10... Així fins arribar al poble amb la xifra de...32!!!! A l’últim km, ja en terreny urbà i asfaltat, no puc contenir les llàgrimes. Fins i tot ara que ho escric m’emociono. Sé que la línia de meta està desprès del pont, el pont que ja veig! I també veig una molt amiga meva, Laia, que aguanta a la meva reina per poder donar-me-la i fer l’entrada somiada, l’entrada triunfal! 6h:27m:43s que mai oblidaré. Buff de finisher, abraçada amb la meva dona i vinga a plorar!! Ho he tornat a fer. Un atre repte a la butxaca. Marató de muntanya amb 2700 de desnivell pujant i altres tants baixant!!!!

El 13

Tot i que som a l'abril, i he estat una mica desconnectat, he tornat.
Diuen  els supersticiosos que aquest número dóna mala sort. Benvinguda mala sort. Vaig començar l'any donant la benvinguda a la meva filla, la Martina. Sembla mentida, per molt que et diguin, com pots arribar a estimar tant! Ara ja té tres mesos i està, com sabreu, per menjar-se-la.
Aquest és un dels motius de "mala sort".
Altres és que vaig tornar a acabar la marató. Va ser el 17/03 a Barcelona. Un dia plujós i fresquet. Arribava a la cita gairebé sense entrenar. Martina es mereix que estigui amb ella i em "roba" el temps. Així que em planto a la línia de sortida amb un únic objectiu: ACABAR. L'any passat naig fer 3h 32 minuts entrenant 5 dies a la setmana... aquest any ni un!! Piano piano em planto al km 21 en 1h 40!! No m'ho crec. Al km 23 méspera en Josu, un gran amic. M'acompanya fins el 35 i m'ajuda a regular. 5 minuts el km. A cop de martell!  Quan em deixa al km 35 em recorda que m'esperen a la meta la meva dona amb la Martina.

Passo pel km 40 amb un temps de 3.15!! Finalment, 3 h 26 per completar el 42.195!!!! IMPRESSIONANT! INCREIBLE!!! Aquest soc jo filmat per un càmera de TV3.

Ara comença la temporada de trails de muntanya, de btt amb els amics de BTT Badalona i de natació! Ens espera un bon any!
Continuarem informant!!

Tot s'acaba, tot comença!

Com no, avui faré un breu repàs del que ha estat el 2012 i el que m'espera el 2013. Espero no cansar gaire. 

El 2012 ha estat l'any de la maduresa i la consolidació. 

Maduresa esportiva. He participat a la Marató de Barcelona fent 3 h 32', justament 22 minuts menys que l'any passat. Un repte assolit en majúscules. He fet l'endimoniada en 1 h 30 minuts, quedant 23 a la categoria sènior i 28 a la general. A Tiana vaig fer una cursa i vaig quedar dels 13 primers!!!. He fet la Burriac Atac en un temps rècord per a mi, 2h 16!! En BTT, tot i que m´he adormit una mica, he fet la clàssica BDN-Turó (115 km) rodejat de bona gent. He pujat al llac Romedo, al Pallars, he fet Norís - Tirvia - Alins- Noris... I nedant he arribat a consolidar els 5 km per setmana. Any esportiu de 9. Sempre es pot millorar per arribar al 10. Per cert, parlant de millorar, tinc un nou conegut (que passarà a ser amic) que em serveix de mirall, eh Joan?

Maduresa professional. A la feina, tot i les dificultats i entrebancs soferts, m´he guanyat un lloc a un molt bon equip de feina. Avui mateix el meu cap (estant jo de vacances) m´ha trucat per preguntar com va tot, sense nomenar per res la feina. Detalls. 

Maduresa personal. Evidentment, quan construeixes sobre uns bons fonaments, o almenys ho intentes, les possibilitats que l'edifici surti bé són molt altes. En aquest cas, no he construït jo sol. M'he sabut envoltar de la millor gent que he pogut. Començaré per fer menció especial a la meva dona (de qui espero una filla) que és el puntal de l'estructura. Sense ella no estaria on estic ni seria qui sóc. Em sap portar pel millor camí, em calma quan em fa falta, em fa reflexionar, trobar-me a mi mateix, empatitzar... Un altre puntal important el formen els amics. Perquè sempre hi son. Fent excursions al Puigmal, fent birres, trucant-te per preocupar-se per tu i els teus, per demanar-te o donar-te, per discutir o riure, sortint en btt, a còrrer o al cinema. Perque hem compartit moltes coses aquest 2012, i perque em volen com sóc. Gràcies. 

En fi, que la valoració és bona, però ja sabeu, SEMPRE es pot millorar. Com bé sabreu alguns, el 2013 comença l'altre gran repte. Una nova vida. La meva filla. Previsiblement estarà entre nosaltres els primers dies de l'any, peró no ho sabem encara. Això ens ensenyarà moltes més coses i molts més valors. Intentaré compaginar amb el meu hobby favorit, l'esport i els amics, però no prometo res, crec que guanyarà ella. 

Seguirem informant. Feliç any 2013 a tot(e)s!!!

Pena, dolor, ràbia...

La veritat és que no tenia pensat escriure res de tot això, però els fets succeïts en les últimes hores m'obliguen a fer-ho. És massa gran la pena, dolor i ràbia que porto dins.
Ahir diumenge 30-09-2012 va ser un dia trist. Va ser un dia trist pels que estimem la muntanya, pels que estimem el running, en definitiva, pels que estimem l'esport. Són varies les versions que s'escolten, però només importa una: la Teresa ja no és entre nosaltres. Descansi en pau. El meu condol més sincer per a tots els seus familiars, amics i coneguts.
Jo no conec de res a la Teresa, però quan em vaig assabentar, va ser com si la conegués de sempre. Fa molts anys que surto a la muntanya. Els habituals del bloc ho sabeu. He fet duatlons de muntanya, travesses de 3 dies seguits pel pirineu en btt, maratons, ... i un seguit de coses que m'han aportat moltíssim i m'han fet conèixer més a fons el meu veritable jo. Per que és a la muntanya, allà a dalt, quan estàs fos, on has de treure la reserva per poder baixar. Sí o sí. I et calmes. T'escoltes. Ho puc fer, et dius. I mica en mica vas fent via fins que ho aconsegueixes. Aleshores penses que mai més. Però l'endemà ja contes els dies perquè torni a començar un nou repte.  I això estic segur que és el que li va passar a la nostra amiga Teresa. I dic nostra perquè a la muntanya tots ens coneixem. He reparat punxades, m'han donat de beure i menjar, he fet massatges, han auxiliat a l'hospital a amics meus... Qui?? Gent anònima. Gent anònima com els que van auxiliar a la Teresa. Bona gent, sí, i anònima. I us ho dic perquè ho tinc molt fresc.
El diumenge vaig pensar força en tots els sobre esforços a que sotmetem els nostres cossos. Us posaré un exemple. Al meu nivell, és clar.
Cada any per aquestes dates fem la travessa Badalona - Turó de l'home en btt. Uns 100 km amb 3.400 m de desnivell acumulat. Quan arribem a dalt, amb 85 km a les cames, les nostres cares fan pena. Les cames no poden més. Però cada any hi ha plors. Plors d'alegria, de superació, d'orgull... I, ho sento, però això m'omple. Per cert, aquest dissabte dia 06-10 celebrem la X edició. Ja us explicaré.
I arriba avui. Dilluns dia 01-10-2012. Com sempre que hi ha carronya, venen els voltors. Malauradament son els de sempre. Els voltors que no queden mai prou satisfets i volen més merda. Una persona que parla dels esforços sense conèixer-los. Que fins i tot s'equivoca en l'edat de la Teresa! Quin periodisme és aquest? Que diu que fem culte al cos?? Ha vist el cos dels ultrafondistes?... si són canyes!! Una persona que, pel seu aspecte, l'exercici més dur que fa és pixar i segur que ho fa assegut i fora de test, com sempre!!! Un  VOLTOR que fora de càmeres els han enxampat dient :  "Esas vaginas que aún no huelen a ácido úrico, que están limpias", aseguraba éste cuando fue cortado por ....: "Tú estás enfermo"; y continuó, "...que tienen este olor a santidad de primer rasurado, que aún no pican... dulces como lionesas de nata y con carnes que rebotan... Y ese entusiasmo, que te quieren enseñar que están liberadas, que ya son mayores", quan el tema de conversa era una desfilada de roba interior d'una coneguda marca, que rep el nom d'allò que aconseguim els esportistes en superar-nos. VICTÒRIA. Molt bé.
O quan es va referir a que els canvis de govern de Pasqual Maragall es devien "más a la euforia etílica que al sentido común"-.  Va ser condemnat, però el bo de Pasqual el va perdonar i el van absoldre. Llàstima.
O quan es refereix a John Lennon com  com "uno de los peores enemigos de la humanidad junto con Chomsky y Gandhi. Con su talento colosal y sus hermosísimas canciones intoxicó al mundo de relativismo y de rendición intelectual, de escapismo espiritual. Lennon, que tal vez exageró diciendo que era más famoso que Jesucristo, aunque tampoco tanto, creó el paradigma amoral del ninguna responsabilidad".
I sobre Haití va dir que "es un drama pero el mundo, a veces, hace limpieza. No podemos vivir todos tanto tiempo y sólo los mejores y los que viven en mejores condiciones perduran". Bravo!
Doncs bé, aquest senyor diu que és periodista i es fa dir Salvador Sostres. Quina vergonya per una professió tan digna.
Estic segur que la Teresa ni se l'escoltava ni se l'escolta, per que gent així no s'ho mereix. Per acabar us diré que la vida és un regal que li han pres a la Teresa i que a gent que escriu bogeries li regalen sense merèixer-la. Com diuen a les espanyes... "Dios da pan a quien no tiene dientes".


Teresa, intentaré pujar al Turó en el teu honor i tots els que no vàreu poder acabar la CDV12. DEP.

Burriac Atac '12

Feia temps que estava desconnectat, però no he deixat l'activitat esportiva. Avui toca parlar de trail running, ara que està tant de moda. 

El primer que us diré és que ja fa temps que corro per la muntanya, sigui en mode duatló d'alta muntanya o en mode trail. De les primeres curses que vaig fer ja us vaig parlar al primer blog, la duatló del Puigmal. Per cert, la va guanyar un joveníssim Kilian Jornet, us sona? 

Avui toca un clàssic, com diria aquell. Burriac Atac. Vull fer saber que la organització a l'hora de fer les incripcions va ser patètica i vergonyosa. Dit això, i esperant que no es torni a repetir...

Dia 08/09/2012. Tinc nervis, pocs, pero tinc nervis. L'any passat no la vaig còrrer i això em fa estar una mica insegur, però els 15 dies d'agost a 1200 metres els agraïre i molt avui!! És una cursa molt tècnica, res a veure amb l'endimoniada (pujada i baixada al dipòsit de Badalona) i requereix esforç mental i dosificació.  A més, el cicle de la vida m'obliga a anar amb molta precaució per no caure... Venen 2 amics amb mi, però cada un anirà al seu ritme i ens veurem al final. 

Començo a un ritme una mica fort per evitar els embussos que es formen a l'entrada a la muntanya. Un cop arribem al primer corriol de pujada ja tindré temps d'agafar aire. Els 4 primers km passen molt ràpids, ni me n'adono! Després del primer puja-baixa, vé la pujada al castell. Molta, molta estona grimpant per una paret gairebé vertical, on el peu del company que hi ha al davant, em queda a l'alçada dels ulls! Arribem al castell i l'ambient emociona! Ple de gent amb estelades, cridant i animant desinteressadament, et fa posar la pell de gallina. Però no hi ha temps per pensar en això. Toca baixar. I és molt complicat. Tant com que veig 3 caigudes en 5 minuts. Em repeteixo un i altre cop "Roby frena, controla..." Clar que el dimoni que porto dins no para de cantar-me "Llença't!!!" 

Durant tota la cursa he coincidit amb un corredor "Burriac", que porta una samarreta blau-grana del davant i estelada pel darrere...Olé tu!! Anem intercanviant posicions un cop i un altre i parlem de tot una mica entre la negror i la soledat de la muntanya a aquestes hores. 

L'entrada a l'urbanització de Cabrils em fa pensar que ja queda poc. Arriba l'esglèsia. Punt amb animació i on faig un petó a la meva dona, un altre a la seva panxa (a la Martina) i saludo als amics. No hi ha temps a perdre. Avall. Arriba una pujada i els bessons no poden més. Aprenc a suportar el dolor i no paro. Ara no, ja pararé a l'arribada. Ja oloro el mar. Ja oloro les torxes de la platja, Ja he arribat! Un temps més que digne. 2h 16 minuts. I una sensació de buidor, d'haver-ho donat tot! D'orgull. De felicitat. I sobretot d'agraïment a tots (es) els voluntaris que fan possible que any rere any es celebri la cursa de les curses de muntanya. 

Per cert, Guillem i Josep Ramon van acabar la duríiiisima cursa. Felicitats!! 

Avui toca Vida!!

Doncs sí nois i noies! Avui no us explicaré res d'esport. Avui toca parlar de vida. I que ens explicarà aquest, pensareu? Res de l'altre diumenge. No donaré voltes. L' Elisenda i jo esperem un fill/a. 

Ja fa gairebé un any que esperàvem aquest moment amb ansietat, i per que no dir-ho una certa angoixa. Costa descriure el que sents quan surt la segona línia al predictor, però quan la vida t'ensenya que no tot és tan fàcil, és el cap el que mana i t'exigeix precaució. Així que només ho vam comunicar als familiars més directes. Han estat tres mesos d'espera que tot sortís bé, i així ha estat. 

Arriba el dia de la primera ecografia i...pompom, pompom, pompom... és el seu cor!!! I això si que és meravellós! Vam trencar a plorar com dos nens petits... d'alegria!! Ara ja està embarassada de tretze setmanes i tot va com la seda. L'Elisenda es troba molt bé i comencem a disfrutar l'embaràs. Com veieu aquest article es breu, però intens. I és que mai havia tingut tantes ganes de cridar SEREM PARES!!!!!

L'Endimoniada de Badalona

Ahir 02-06-2012 va tenir lloc a Badalona la II Endimoniada de la ciutat. Pels que no la coneguin, es tracta d'una cursa nocturna de muntanya, d'uns 18 km aproximadament, que recorre part de la serralada de Marina, pujant fins la torre de vigilància alfa (conegut com a dipòsit) i baixa fent variants fins la font del pop, a la vora de Can Ruti. 

L'any passat la vaig completar en una hora 33 minuts, ocupant el lloc 50 a la general i el 35 a la categoria SenM. Aquest any, la victòria era superar-me. Sabia que era un repte difícil, més encara quan dies abans de la prova ens van modificar el recorregut i van afegir una pujada d'uns 600 metres que, estan gairebé al final del recorregut, de ben segur ens faria patir. 

Dies d'entrenament solitaris, amb companyia, amb pluja... m'ajudaran a intentar-ho. 

Comença el dissabte i em llevo ben d'hora, ben d'hora... a les 7. Surto a pedalar amb els amics de Btt Badalona, pensant en acompanyar-los una estona i tornar aviat a casa, per estar fresc a la nit. Doncs no; faig 30 km amb pujades molt dures i arribo a casa més cansat del que hagués desitjat. Una bona migdiada m'ajuda a recuperar, però no del tot. 

Em trobo amb 2 grans amics que afronten la seva primera endimoniada i el seu objectiu és arribar. Ja tenen els dorsals. En Josep té el mític 23!! Air Jordan!! Em venen a la memòria aquells dies que jo començava. Només arribar a les curses i veure a la gent tant pro, em venien ganes de plegar... Però les aparences no corren, les que corren són les cames amb el permís del cap!!!

A l'inici surto amb els primers, per tal d'evitar els primers taps que vindran a l'estretament de la creu de Montigalà. Saludo a la meva dona i amics que no es creuen veure'm tant endavant (de fet, jo també alucino...). 

A les primeres rampes em trobo molt bé i no camino. Això em fa avançar posicions abans del primer avituallament. Penso en Josep i li transmeto mentalment "no t'aturis mai, recorda..." A la torre de vigilància arribo gairebé 2 minuts per sota de l'any passat i em trobo amb en Xavi. Ens fem la goma durant tota la cursa. Ara jo tiraré en la baixada, però a l'asfalt m'agafa... Així serà. A la baixada tècnica avança 5, 6, 7 corredors que només em senten s'aparten i em deixen passar (Gràcies). Un d'ells ho fa en un tram molt relliscós i està a punt de caure per tal de deixar-me passar. "Guillem al mateix lloc on vas caure un dels dies d'entrenament, espero no et passi avui" penso. A un dels encreuaments em diuen "Vas el 29!!" Em puja un "nosequé" que em dona molta força. De moment, objectiu assolit, però queda mitja cursa. 

Afronto la pujada afegida a última hora perdo posicions i el quadríceps em dona un avís... Avís que queda anul·lat instantàniament per la ment i per l'ajuda d'una pastilla de glucosa que de ben segur lo boticari Pere no em recomana... o si?? 

Tornem a baixar a la font del pop i és el meu terreny per recuperar llocs. Així ho faig. Encara no sé com no perdo l'equilibri, però tinc a lament les baixades del Déu KILIAN i crec que és ell qui m'aguanta la verticalitat. Un cop arribo a l'asfalt, apreto les dents i corro com mai. M'enrecordo de la Marató de Bcn. El ritme que porto és prou dur i exigent. Tot i això, l'androide Grau m'avança. Miro enrere. Tot fosc. Lluny ve algú, però no em pot agafar. Els amics Keoki i Miguel em dónen un últim esperó. Ajuntament, c/ del mar i rambla a tope. 1h 30 minuts 26 segons!!! 20 segons després de Grau. Aconseguit!! Posició?? Hem d'esperar. Elisenda em diu que entre els 20 primers. Ernest al·lucina amb nosaltres. Esperem als amics. Guillem i Cristòbal entren en un meritori 1h58' i Josep en 2h14', gens malament per ser la primera. 

Publiquen resultats. General 28!! SenM... Josep, era una senyal!!! 

Fins la propera.

Gràcies Pep!!

Avui ens has dit fins aviat. Ens has marcat el camí a seguir, un camí que des de fa uns anys no trobàvem i tú ens has ajudat a retrobar. Alguns diuen que tot això va començar fa quatre anys i acaba avui, però discrepo. Ni va començar fa quatre anys ni acaba avui. Ni vas arribar al Barça fa quatre anys ni marxes avui, quedaràs per sempre.

Això comença amb el teu debut, continua amb el teu primer gol (contra A. Madrid), segueix amb el teu últim gol (de falta), ... Un dels dies que em vaig adonar del teu sentiment com a culé i català va ser quan va trascendir el que li vas dir a Losantos Omar, al Bernabéu, quan va anul·lar el tercer gol (que significava la victòria) a Rivaldo. Sí, va ser algiuna cosa així com "Estas jugando con el sentimiento de un pueblo, el pueblo catalán!!".  Profund.

Recordo que quan vas plegar del Barça vas sortir a coll dels teus companys. Vas pasar una agonia a Itàlia, acusat de dopatge, però no vas defallir fins demostrar la teva inocència. Imborrable la teva entrevista amb la Mònica Terribas a La nit al dia, per expressar la teva inocència. Van passar els anys i vas estar a Qatar, a Mèxic... i vas tornar al filial. Vaig anar al mini molts cops a veure al gran capità. Aquell que movia l'equip sense la pilota i manava desde el primer dia com si fos el mes veterà de l'equip. Va arribar Xavi, però als seus inicis no ho va passar bé. Igual que en Puyi o en Valdés. Recordo aquells equips amb jugadors com Okunowo, Cristanval, Rochenback, Dugarry... quines tardes... I Xavi, Puyol i Valdés aguantàven. I els socis aguantàvem. Vaig al Camp Nou des dels 5 anys i recordo perfectament aquelles temporades on no teníem rumb ni destí.

I et van pujar al primer equip com a entrenador. No era tasca fàcil, Ronaldinho i Rijkaard ens van fer gaudir de debò i tornar a regnar a Europa, però estàvem en davallada. I pam!! El  primer any, tot de tot!!!! INCREÍBLE!!! Increible avui, demà i sempre. I durant 4 anys, cada partit els jugadors s'han entregat al màxim. Guanyant o perdent, però no se'ls pot retreure res.

Cada roda de premsa has donat lliçó d'orgull català i culé. Has ensenyat la filosofia culé i catalana al màxim.Vam anar a Madrid en semis de Champions i vas donar el cop a la taula com un senyor, dient "Ep, que estem aqui!!! Un respecte!!" Gran, Pep!

No em vull allargar molt més. Només dir-te un cop més GRACIES PEP!. Recordaré sempre aquests 4 anys. Explicaré als meus fills (quan els tingui) i als meus nets, l'orgullós que ens vas fer sentir i la sensació de tranquilitat amb què hem afrontat els grans partits aquests 4 anys. Aquests grans partits que anys enrere patíem només de pensar-hi... I anàvem al Camp Nou amb la seguretat de disfrutar. I el que vaig plorar a Roma, en directe, quan vam conquistar la tercera Champions. Sempre em quedarà Roma. Encara se´m posen els pèls de punta quan recordo aquests 4 anys inolvidables.
L'empremta que has deixat va quedar reflectida en la reacció de l'afició en la derrota del dimarts passat contra el Chelsea. 

I recordem: "Si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, som un País imparable!"

Gràcies PEP!!!! Un soci agraït.

M'encanta ser covard!!!

És el dia. Son les 6 de la matinada (5 sense canvi d'hora) i sona el despertador. Toca esmorzar fort, encara que no entri res de res. Cereals, torrada, pernil dolç, suc i cafè amb llet per poder anar al lavabo abans de còrrer. Em vesteixo amb la roba que fa dies tinc decidida, m'abrigo per anar en moto i enfilo cap a Plaça Espanya. Abans d'arribar un motorista amb xandall i pinta de corredor em diu en un semàfor que és la seva primera Marató... "Tingues molt de cap" li contesto. 

A les 8h he quedat en un punt amb uns companys, només es presenta 1. En Cristòbal. El temps és molt just i els altres estaran al guardarroba. Ens fem una abraçada molt sincera i ens desitgem sort, ens farà falta. Les 8h i 10min i el cafè fa efecte...Començo a còrrer cap als lavabos, cua molt llarga... finalment surto a les 8.21h, temps just per estirar. Arribo a la sortida i faig els últims estiraments. Visualitzo el circuit mentalment i em repeteixo constantment "Tranquil, tranquil, dosifica...." Començo molt bé i els primers 10 km els faig en 47h19min a ritme de 4'44'' el km. Estic sorprès, he de regular. Però em trobo molt còmode i els segons 10 km els faig a 4'50''. Mitja marató a 1h41min. Si segueixo així ho aconseguiré, però no m'obsessiono i em centro en cada km, en cada passa, en cada respiració. Poc a poc. El manifest de l'Skyrunner d'en Kilian volta pel meu cap (http://www.arallibres.cat/blog/index.php/2011/03/manifest-de-lskyrunner/)  Ara venen un parell de baixades que ens permeten mantenir el ritme sense apretar gaire. Del kilòmetre 25 al 35 és dur. Els llocs per on pasem no son gaire animats (excepte la torre Agbar i el mur, que gràcies al Pucu, aquest any ho ha estat menys!). Del kilòmetre 27 al 30 és un puja- baixa de la Diagonal i em trobo a la meva dona (T'estimo molt! Has aguantat els meus entrenaments com mai) i en Pere Teruel i el seu fill, en Dídac, que amb els seus ànims m'han empentat una mica més.

Km 30. Els últims 10 km els he fet a 5min clavats! Arribant al kilòmetre 32 s'afegeix un AMIC a còrrer amb mi, en Josep Ramón. Han estat uns 5 km, però m'ha donat la vida! La seva companyia i els seus ànims m'han omplert d'energia. I a sobre ha vingut gairebé sense dormir, quin tio!! 

Ara bé la part maca. Arc de triomf, Ronda St. Pere, Plaça Catalunya, Portal de l'Àngel, Sagrada Família, Via Laietana, Plaça Sant Jaume, Rambles, Colom i... Paral·lel!! El ritme ha estat una mica pitjor, però arribo al km 40 a 3 hores 18 minuts!! No m'ha passat la  llebre, però no sé d'on treure forces per no parar... Ara tinc al cap tots els dies de fred, pluja, vent, que he sortit a còrrer. Aquells dijous que arribant de nit a casa, toca anar a còrrer, i responc a les meves cames amb un NO PARARÉ!!! No em guanyareu, tinc un aliat, és el meu cap i m'ajudarà!! Passat el km 41 em passen les llebres de 3h30min! Pensava que eren per davant!! Tiro una mica amb elles, però no puc seguir-les gaire estona.. 

Ja es veu Plaça Espanya, s'humitegen els ulls... veig el crono...3h31min... corre!! Que no pugi més!!! Entro amb temps oficial 3 hores, 32 minuts i 1 segon!!! M'emociono molt, un gran repte que he tornat a aconseguir.  Tot i que volia baixar de 3h30min... estic als núvols...!

Ja la tinc. És meva! És la segona i em fa gairebé més il·lusió que la primera!! 

Des d'aquí vull agrair a tots i totes els que en algun moment m'han ajudat a superar aquest repte. Gent de cada dia, res de l'altre món. Primer a la meva dona per la santa paciència que té amb les meves coses i bogeries. Companys de feina que han passat a la categoria d'amics. D'aquells que el dissabte anterior a la Marató van a dormir a les 3 i venen a còrrer 5 km per animar-te! (Gràcies Xusep!!). Després als amics que no han dubtat mai i sempre m'han animat; també als companys de la bici i en especial a Gordi, que em deien que em trobaven a faltar (Ja torno, pitufos www.bttbadalona.com ). 

Sense ser pitufa, però com si ho fos, la Noe (http://www.lacabrasiempretiraalmonte.com). Ets gran Noe!!! Com no, a la família. Sempre em diuen que estic boig, que vagi amb compte per si em donarà alguna cosa per la muntanya sol, o si em refredaré... en fi, que us he d'explicar, mares. A tots: GRÀCIES!!!
Com diuen alguns: "còrrer és de covards", doncs m'encanta ser covard...

Mitja de Granollers

Avui ha tocat Granollers. Tot i que el meu pla d'entrenament m'aconsellava fer una tirada en competició de 10 km, no podia deixar escapar la mítica Mitja de Granollers, coneguda con Lamitja.
El fred ho pintava tot molt fosc, més aviat grisós, perquè quan un té ganes de córrer, res és fosc. Així que, després de dormir una mica malament pels nervis (en aquest aspecte, encara semblo un debutant...) m'he llevat a les 8, he esmorzat fort, i he començat a preparar tot. Malles, mitjons, buff, compressives, samarreta tècnica, dorsal... Sé que se m'oblida quelcom, però no sé el què... A Elisenda se li enganxen els llençols i no la molesto fins que sigui el temps límit per aixecar-se, vestir-se i marxar...Prou esforç fa en acompanyar-me...
Anem a l'estació de metro de Badalona a buscar a Josu i Ruth. Ruth és una companya de la feina de Elisenda i Josu, la seva parella. Tots dos són bascos i molt bona gent. Ell està fort com un toro, tot i que és molt humil. Fa uns mesos va fer la Behòvia, mítica cursa al País Basc, i està SÚPER il·lusionat amb la marató de Bcn.

Arribem a Granollers...-3ºC!!! Quin fred!! I al sortir del cotxe, veig les sabatilles d'en Josu i...al lloro!!! el xip!!! L'he oblidat a casa!!!! Bueno, no tindré temps oficial, així que hauré de dipositar tota la meva confiança en el pulsòmetre.
Ens trobem amb uns companys de feina d'Elisenda i fem els primers escalfaments. La idea és rebaixar la mitja de Terrassa de l'any passat (1h 37') però sense obsessionar-se.

Els primers 8 km vaig a bon ritme, uns 4'40 el km, però molt, molt incòmode. Un dolor molt fort al peu dret em demana que abandoni. Ara és el cap el que demostra qui mana aquí. No plegaré. Més enllà del dolor físic està el poder mental, i en aquestes situacions es posa a prova. Així que el dolor es rendeix i dóna pas a la segona part de la cursa. Un cop arribats a La Garriga, ja fa baixada. A deixar-s'ho tot. En les baixades més pronunciades tiro el cos cap endavant i em deixo portar. algun km el faig a 4'30'' o menys. Miro el rellotge, 20km i 1h31'... A foc! Les cames em cremen, tot i el fred, però l'oportunitat de baixar crono la tinc als meus morros. Creu-ho la línia d'arribada...1h35'02''!!! Molt bé!!!

Encara no he començat a assimilar el resultat que arriba Josu "Rober, 1h 36' como he disfrutado corriendo". Em quedo amb aquesta frase. Tinc prou. No recordo el dolor, ni l'esforç dels entrenaments, ni del fred, només d'haver gaudit corrents.

Els companys d'Elisenda arriben quan nosaltres estem a la dutxa, uns 10 minuts enrere, molt i molt bé!! Han baixat de les 2 hores!!! Quan marxem cap a casa, el crono marca 2h5' i encara arriba gent. Admirable.

Arribem a casa, pollastre a l'ast i vi del priorat. Tarda de sofà i manteta. Avui, ho he tornat a fer, m'he tornat a superar. M'encanta.

Salut!!!

Escales

Entre la muntanya russa d'emocions que m'envolta, intentaré transmetre allò que sento ara mateix i, si puc, aconseguir que feu clic a l'enllaç de l'última línia.

La veritat és que no sé per on començar, així que ho  faré pel principi. Gairebé tots els meus articles han parlat d'esport, excepte un, el del sopar, que podem dir que és com la vida mateixa. Avui, fent honor més que mai al títol del blog, ajuntaré Esport i Vida.

Acabo de veure el l'excel·lentíssim reportatge de Xavi Torres (TV3) "Soufian, el nen que volia volar" i m'ha fet escriure aquestes línies i demanar-vos que el veieu amb atenció. Guardeu 45 minuts del dia i sense presses pareu davant l'ordinador, per que val la pena. Val la pena veure com en Soufian somriu dia i nit i ens ensenya que la vida no gira entorn la prima de risc, o si pugen o baixen els impostos; la vida gira entorn dels valors i les coses senzilles. Diu el seu amic, en Ferran Vilà, que una cosa tan fàcil per nosaltres com pujar escales, per en Soufian és tot un repte. Imagineu-vos!! Penseu en les coses que feu durant tot el dia que per en Soufian és necessari mol més d'esforç. Des de que ens llevem al matí fins a la nit, enumeraríem coses a cada minut!!

Tot i que al reportatge surt en Messi, l'autèntica estrella de debò és en Soufian. Ha trobat el seu esport i viu la seva difícil vida amb tota normalitat i això ens ha de fer reflexionar i pensar en tot el que tenim i en les banalitats que provoquen les nostres queixes del dia a dia. Penseu: què és l'ultim que us ha fet emprenyar amb la parella, amic, fill, veí?? Val la pena??Realment són problemes?? Crec que no.

No vull donar lliçons a ningú, però crec que en Soufian es mereix, com a mínim, que mirem el seu reportatge i jo, personalment li dedicaré pensaments en els meus esforços esportius i en el meu entrenament de marató.

Gràcies Soufian.

I ara, feu clic!

http://www.youtube.com/watch?v=8YJxfTYTnQY

14, 11, 42 i 195

Avui va de números. I és que els que em coneixeu sabeu que sóc un noi de números. I com no, us presento un dels millors reptes físics i psicològics que es pot plantejar una persona.

14: Són el número de setmanes necessàries per preparar bé el repte. Es composa de 5 Mesocicles i 14 Macrocicles, un per setmana. Cada un amb diferents intensitats d'entrenament, duració, tipus d'exercici...Però no us escalfaré el cap amb històries tècniques.

11: Degut a un refredat que m'ha deixat K.O. un parell de setmanes, aquest any (el segon que afronto el repte) em toca preparar-ho en 11 setmanes. Són moltes setmanes, però crec que hauré d'afegir una mica de càrrega per arribar preparat al dia D

42: Aquí vé la pista important. És la distància en kilòmetres. Al principi van caient i no te'n adones. Quan arribes a l'Illa Diagonal ja portes 5 km i estàs com nou. Passes Gran via, Passeig de Gràcia, et saluden pel teu nom (el duus escrit al dorsal), et xoquen la mà, t'animen, i arribes a la meridiana. Mitja cursa. Ara ha de començar a treballar el més important: el cap. Sobretot quan arribes a Diagonal Mar i has de pujar fins la Torre Agbar i tornar a baixar. Aquí la teva ment mana. Si superes això tens molt guanyat. Però queda el pitjor. Arrives al litoral i t'enfrontes al maleït MUR. Sinceramnet, jo no el vaig veure. Clar que mentalment he fet moltes aventures per la muntanya que m'han preparat força. Però per una persona que no ha patit de debò, i no té aquest saber patir, això costa deu vegades més.

195: Els últims metres. Aquells on no pots aguantar les llàgrimes. On te'n recordes de les 14 setmanes de preparació. De tota l'estona que portes corrents, del que t'ha costat arribar fins aqui, dels ànims que t'ha donat la teva parella abans de sortir de casa, d'aquella senyora francesa que cridava el teu nom sense conèixer-te, dels nens i nenes que estenen la mà per xocar...de tot. I plores. Plores com un nen per que ja ho tens. Allò que no t'imaginaves, ja ho tens. Ho has aconseguit. No hi has res impossible, només t'ho has de proposar.

Ah per cert, parlo de la Marató de Barcelona. 25.03.2012

Puigmal, ens tornem a veure!

Tornava a ser allà. Havíen passat gairebé 3 mesos i era a Queralbs. M'acompanyava el meu pare esportiu, Jordi Fabré. Encara no sé ni com ens vam ficar en aquesta, però això no importa. Lleus records d'aquella tarda freda i plujosa, on vam acavar les reserves del petit bar del poble. Un poble silenciós i acollidor que aquell dia era ple a vessar; els esportistes havíem sortit com els rovellons de la tardor. 

Era la primera duatló d'alta muntanya que feia i li tenia molt de respecte. La pista de Queralbs a fontalba la coneixia força, l'ascens al Puigmal també, però el descens per la cara de Núria i el camí de Núria a Fontalba eren els dos grans desconeguts.

El fred ens ho congelava tot! Potser era el que no ens deixava pensar en el repte que teníem al davant. Encara que hi ha gent que ha de tenir les idees molt i molt congelades, perque ja als primers kilòmetres d'ascensió en BTT esbufeguen com si estiguéssin a punt de morir. Sempre he pensat que per anar a aquests llocs no cal ser professional, però sí estar mínimament preparat i amb el material adequat, és a dir, si estàs acostumat a sortir per la platja amb la bici del Carrefour, queda't a casa. Primer pel teu bé i segon, pels demés.

Els 10 primers kilòmetres els fem piano piano, a un ritme constant. Això fa que els que et passen al principi, sobre la meitat de la pujada els passem nosaltres. La potència sense control no serveix de res. Constància, amics. En JFR en sap d'això. Amb constància s'arriba on calgui. Arribem a Fontalba i comprobem que han arribat molts dels ciclistes, però no ens preocupa. Hem vingut a gaudir, com sempre. Recordo que feia molt de vent... 

 

Un cop deixem les bicis i ens calcem adequadament, enfilem el Puigmal. Al principi el cor s'accelera massa ràpid i hem de baixar el ritme, ja que l'aire fred t'asseca la gola i et dóna sensació d'ofec. A mesura que ens apropem als 2.981 metres es veuen clapes de gel. Aquestes es convertirien en la superfície dels 2 primers kilòmetres de baixada. SUPER perillosos a l'hora que divertits i tècnics. Com no, el típic que va al darrere i vol passar i quan vol arriscar, rellisca i cau. "fill meu, que no guanyaràs, el primer ja ha arribat" li dic!! Evidentmennt, quan nosaltres iniciàvem la baixada el primer ja era a les dutxes. Arribem a Núria i "només" ens queden 3 km de corriol fins a Fontalba. Dic "només" perque em van semblar 10!! Còrrer per aquella falda que va entrant i sortint no sé quantes vegades et fa venir una sensació de còrrer tota l'estona el mateix lloc!! A l'últim sortint ja es veuen les bicis!! Ara disfrutarem! Quan arribes a la bici, la sensació és de victòria. Ja ho tenim!! Però no ens enganyem, la baixada convida a anar a altes velocitats i hem de tenir seny i precaució. Amb això arribarem sencers. I així és. 

Un cop a l'arribada, ens creuem amb  els guanyadors, que vénen de recollir els premis. El primer, un noi no més alt que jo, que em fa pensar. Només té 19 anys i ho ha fet en la meitat de temps que jo!!! Us poso la foto, a veure si el coneixeu. Jo el conec una mica. Des d'aleshores, és la meva font d'inspiració i superació. Gràcies Kilian!!